Promesa, banyada, calenta, fèrtil

“...i tenim l’enyorança amarga de la terra...”

Hi ha figues, pomes, magranes que es pinten els llavis de roig o per a les que ja és massa tard i deuran esperar a la pròxima estació calorosa. Hi ha gínjols i codonys, i oliveres que assisteixen impassibles a aquesta orgia, només mirant. És el meu Jardí de les Delícies, un bancal de pecat, un coit ininterromput on cadascú té el seu paper al llarg del any, libació constant de la dolçor que regalla per la barbeta, pel coll pels pits. Xuplaries amb delit el suc que t'oferim? Et viurà en la memòria el meló d’Alger no tastat que l’últim estiu ha vist podrir-se?

Ens ressona l’Estellés entre els llençols estesos d’un fil d’una branca a altra. Fan joc amb la roba caiguda damunt les pedres els versos dels poetes, la memòria de la carn que es coneix llarga, profunda i fosca com la gola d’aquell animal lent i trist. Faràs dins del meu hort cavallons amb les ungles mentre regue amb el plor el buit de les collites perdudes? Podries obrir el pa cada vespre i menjar-lo amb codonyat?

Jo he sentit cantar els galls a trenc d’alba amb el crit de plaer d’un home. Jo he estacat els genolls en el fang al costat del timó i el romaní Jo he vist caure les fulles dels arbres pel setembre i la tristor dels troncs nus. Jo no voldria morir de fred altre desembre.

El diccionari diu faldetes

“A voltes la proximitat encenia el desig i feien l’amor i acabaven adormint-se units sota la manta. Voleu saber què és la intimitat? Feu l’amor sota la teulada en una nit de pluja torrencial. Això és la intimitat.”

Francesc Bodí. El soroll de la resta

Jo tenia un gos al que no li importava la pluja, al que li agradava massa l’aigua, i quan es banyava feia olor, molta olor, l’olor penetrant dels gossos grans quan es banyen, una olor que no pot agradar però tampoc és desagradable, és només olor de gos banyat i és una olor que mai s’oblida. Ja no tinc ni gos ni teulada per guarir-me quan plou, ja no tinc intimitat habitada per proximitats que encenguen el desig, només tinc la saya de m’auela, la saya que es va comprar per a que l’enterraren, volia que l’enterraren amb esta saya però quan es va morir no li la van posar i me la vaig quedar per a mi. Vaig per casa amb la saya d’una morta que mai la va vestir, és sedosa al tacte i només acaronant-la una pot imaginar el so que faria si la trencaren, si l’arrancaren-me l'arrancares, i crec que saya no deu estar ben dit i d’ahi la cursiva, però no sé com es diu saya i si es diu d’altra manera no sabria dir-ho.

Si pugueres escoltar com sona l’aigua ara, si hagueres conegut l’olor del meu gos. Si pugueres contar les flors que hi ha a la puntilla de la saya i arrancar tots els pètals que les formen, que queden un poc més avall d’on s’ajunten les cames, que naixen també just on comencen els pits. Si ho feres colliria magranes estacant-me al bancal, hi ha magranes que ja estan bones, i obrir-les, pensaràs en magranes obertes, i faria com feia el iaio que posava els granets a un plat i ens els menjàvem amb una miqueta de mistela.

Dos poemes de pluja

La poesia de la Peri Rossi em fa menys gràcia a cada any que vaig complint. De la idolatria adolescent he passat a la indiferència o fins i tot la indignació quan li donaren el Loewe. Ella, dic ella que no els seus llibres, m’agrada tot lo que no m’agrada el que escriu, i encara m’emocione si la recorde parlant d’Alejandra Pizarnik, la veu i l’accent amb el que va llegir els seus poemes, l’exemplar dedicat que va quedar-se fa quatre anys a Madrid, a una casa amb vistes a la Plaça Major. Estrategias del deseo, o que l’olor del meu sexe als seus dits durara més que el Must de Cartier. No era estrany Pavese quan es feia de nit i al mateix poema es deia alguna cosa del somni impossible de fugir en vaixell. Qui anava a dir que no seria tan impossible.

La gota freda m’ha recordat un poema d’eixe llibre i un de Aún no de Francisco Brines. Uns i altres versos queden lluny, ni ombres vives ni estimar. Només plou, i de quina manera.

"Amaneció lloviendo en Barcelona
-ciudad de aguas escasas-.
Hilos transparentes
agujas de araña
se descolgaban lentamente.
Sostuve el cielo con las manos
con los sueños con el pensamiento.
Una oración
una pequeña súplica
una demanda:
que las aguas no se detuvieran
hasta tu llegada
para flotar contigo en el diluvio."

Cristina Peri Rossi. Estrategias del deseo

"Llueve, y amo.
Jadean, en extendida sombra,
dos sombras vivas, hozan la nada,
y en ella se alimentan.
Son jirones de luz,
y a su luz se ven ojos, muslos, cabellos,
mientras la sombra se extingue hacia más sombra,
y el reposo en las sábanas
de las furias del cuerpo
es el agradecimiento de quien ha de morir,
y sin pedir la vida, la vida le desborda
hasta negar la muerte miserable,
la herrumbre de los cuerpos aún vivos
y las sombras ya huecas de los muertos."

Francisco Brines. Aún no

És que és diumenge

"És dur l’aprenentatge d’aquest buit,
tal vegada com l’ombra d’una roca
o com el plany del riu que ja no brolla.
És dur escriure poemes de vent,
imaginar que em parles o que rius
en aquests dies sense sol ni núvols.

Sota les teues paraules, la pluja
és un dur intent de coincidència.
Te n’allunyes irremediablement
com un vaixell ferit a la deriva.
No existeix cap port enllà del teu nom
ni cap record que puga refer llunes,
només un dens silenci i l’oneig
de les teues empremtes generoses.

És dur que ja no em conegues el gest
i que un ventall de secrets solque l’aire.
Per tu volaren aquell març coloms
per tu es fongueren les meues celles
en un grapat de boscs i de fogueres.

T’agraïsc l’amor infinitament,
i salpe al teu rostre com a la vida."


Marisol González Felip. Epigrafia del buit

Lope de Vega diria Ir y quedarse i tot lo que ve després.

“As to when I shall visit civilization, it will not be soon, I think. I have not tired of the wilderness; rather I enjoy its beauty and the vagrant life I lead, more keenly all the time. I prefer the saddle to the streetcar and star-sprinkled sky to a roof, the obscure and difficult trail, leading into the unknown, to any paved highway, and the deep peace of the wild to the discontent bred by cities. Do you blame me then for staying here, where I feel that I belong and am one with the world around me? It is true that I miss intelligent companionship, but there are so few with whom I can share the things that mean so much to me that I have learned to contain myself. It is enough that I am surrounded with beauty…”

De l’última carta d’Everett Ruess al seu germà Waldo, l’onze de novembre de 1934.

Va de bo!

PLAC! És el soroll sec de la vaqueta contra la mà, són els ulls que no la perden de vista, que van seguint-la entre el fum del caliquenyo, és una veu VA DE BO, és una xiqueta que conta els jocs.

PLAC! És el record de la primera volta que vaig anar al trinquet, és el record de les vesprades després del catecismo veient als homes entrenar al poli, és el record de quan encara no hi havia trinquet i es jugava al carrer, davant del bar, vaja que si es jugava.

PLAC! La partida ja estava començada i ha aparegut la ti Reme i m’ha dit que venia del bancal de collir bajoquetes, i al meu costat que s’ha sentat i deia Reme ÉS QUINZE! i jo NO DONA QUE L’HA TRETA, i BONA! i BONA! AI COM LI HA PEGAT EN L’ESQUERRA! Recollons Remedios, si no tingueres ja tant de net t’hagueres tingut de fer comentarista!

I és també que la ti Reme m’ha contat de quan es jugava al carrer de dalt i jugava son pare, i d’una partida molt gran que van fer a Benàmer, i de tots els diners que es jugava la gent, molts però que molts diners, i que hui hi havia tots els xiquets i xiquetes del poble mirant atents i que quan s’ha acabat la ti Reme m’ha dit obri el bolsso, i m’ha posat un grapat de bajoquetes, nyores, tomaques i bajocons.

I PLAC! m’ha fet alguna cosa per dins. Una alegria gran. I una pena molt negra. I no poder explicar-ho. I un anar-se’n que estira cap a fora, i un tornar i quedar-se que a dies com hui es pensa, només es pensa.

Benimarfull-Altea

Hi havia tres carrosses que anaven cap a Altea i pel pont de Benimarfull a una se li han eixit les rodes i s’ha liat perquè no podien passar ni els cotxes ni les mules ni es veia el semàfor, a mi me fa molta gràcia que Benimarfull tinga semàfors. I com feia calor jo em sentia en estiu, com si els últims mesos no hagueren passat, com si tampoc hagueren passat els últims anys perquè encara al carrer hi havia un home damunt la mula.


Després he mirat cap avall, avall del pont el llavador tenia l’aigua verda. Clar que hui ja no és ahir, per res del món ningú llavaria allà la roba. El temps degrada la vida i per això fa olor de pudent*.



*Remeis contra el mal olor de la certesa de la fi: navegar, fer-ho (follar, dic), tocar (música, o lo que siga), vore AMAR EN TIEMPOS REVUELTOS (hui fan dos capítols). Receptes de la inmortalitat en dies horribles.

No ho podries entendre

"I have been thinking more and more that I shall always be a lone wanderer of the wilderness. God, how the trail lures me. You cannot comprehend its resistless fascination for me. After all the lone trail is the best... I'll never stop wandering. And when the time comes to die, I'll find the wildest, loneliest, most desolate spot there is."

Fragment d'una carta d'Everett Ruess, del que poden trobar biografia i correspondència a EVERETT RUESS: A VAGABOND FOR BEAUTY, de W.L. Rusho. No m'aguante de ganes de tornar a pegar a fugir.

M’he mort i no m’ho han comunicat (distanciant un glop i un altre, ja saben, Estellés dixit)

No ha segut només haver de mirar-lo dos voltes per assegurar-me que era ell, ha segut també saber com poques voltes es mostra amb tanta clarividència que el temps passa, que ja n’ha passat massa, que la vida s’acaba com s’acabava ahir el platet de polp sec que vaig demanar dinant a Dénia. I tot per un grapat de cabells blanquinosos; el blanc és el no-res, l’absència de color, l’absència de vida. El procés d’envelliment que impedeix la pigmentació dels cabells és el camí a la desaparició definitiva. Blanc, buit, res, el blanc és el color de la mort.

No recorde l’última volta que el vaig vore, no tinc perquè fer-ho, és un veí més, un home major però tampoc massa, anirà pels setanta anys, d’un carrer a prop del meu, sense ser família directa però amb alguna classe de parentesc, en fi, res especial, un home del poble com hi ha cinquanta. Què pot fer, mig any? Potser un any? Si tenim en conter que les meues estades a L’Alqueria consisteixen bàsicament en la reclusió a l’habitació i pregar per a que el temps passe apressa i pegar a fugir altra volta, i ara que eixir al carrer o a passejar pel riu és ben poc abellidor des de que Jondo va faltar, sí que deu fer temps que no el veia. I hui quan l’he trobat sentat al parc m’he quedat parada mentre tirava la brossa.

Després he portat flors al cementeri, a poques làpides no hi havia flors. Tots honren als morts per les festes, el record es fa més fort i els difunts no ixen dels taüts per a anar a la cordà; en res les coses van com van i les cordaes al cel etern també, temps al temps (i que tarde la cosa). He repassat a tots els morts, i de quan en quan alguna foto em sorprenia, hòmens i dones que creia vius o dels que havia oblidat la mort, que no és el mateix. El telèfon moltes voltes sona abans de que comencen a tocar les campanes, a voltes les campanes sonen i no saps de qui es tracta però alguna veïna ho diu. Fulanet el de tal, Menganeta la de qual, i l’hora de la missa.

Fem el que fem s’anem a morir igual i fa molta pena saber-ho.

Hear us o Lord from heaven thy dwelling place

La tronada sembra de cadàvers la sorra, meduses, peixos, muntanyes d’algues. Pensava en la pudor d'altre estiu, la d'un calderó varat des de feia setmanes a altra platja, aquella platja on tant vàrem perdre. ...y yo aún me pregunto por qué vuelve / y qué es lo que perdí en aquella playa, recordaràs que deia Vicente Gallego, recordaràs haver llegit entre tots els poemes que parlaven de la mar i que vaig dir-te. Ara xafava meduses, xafava meduses mentre caminava estant i sabent-me a soles mentre allà fora els llamps caien. No vindràs a morir a la terra, vindràs a la terra quan ja estigues mort, així que navega, navega mentres pugues, no tornes. Qui podria estimar un cos viu però sense vida, qui creu en la felicitat dels dofins als aquaris. Ho hem sentit mil voltes, que d'homes, i de dones, hi ha els vius, els morts i els que naveguen; no vulgues estar a cap dels dos primers grups, no deixes que això passe mai.


He passat un parell de dies a la platja de l’Aigua Morta (Oliva), morta com ho estan els carrers de la urbanització, buits de vehicles, i els apartaments que tancats encara deuen conservar dins l’olor de les cremes solars. Poques són les finestres amb les persianes pujades i m’agrada la imatge d’abandonament que quan acaba agost tenen els espais que només viuen durant l’estiu, eixe estiu que diuen que ja ha acabat i que jo no he aplegat a vore. No vaig poder dormir pel mal temps, la mar rugia tan forta que la sentia des del llit. Pensava que no voldria estar allà; pensava en els que sí estarien. Borreguets a la superfície, soroll de perill, l’himne dels pescadors de l’illa de Man obrint la lectura d’estos dies. When loud the storm, and furious is the gale, Strong is Thine arm; our little barks are frail…

Un Mediterrani enfurit és testimoni dels adéus que ell provoca, del naixement dels nous desitjos, de les xicotetes morts que ningú plorarà. I així, amb la mar sempre a prop, seguim sense saber a quin port deuríem aplegar, repetim la fórmula dels argonautes diría Pessoa. Navegar és precís. Viure no és precís.

Recordatori

Poden llegir més als següents enllaços. Jo me'n vaig a per la primera misteleta del dia. No ho obliden, comencem el cap de setmana hui a les vuit a la Casa de la Cultura amb Hugo Mas.

Sergi Gómez a Can Carrasca.

Frederic Jordà a Beniarrés al dia.

Toni de l'Hostal al Pica'm.

On the road

Mil kilòmetres i vint-i-quatre hores com a perfecte comiat, carretera i sac, i botella i parada a cada gasolinera i rebentar com Sangonereta això vaig dir i la Ingunn no sabia qui era Sangonereta i li ho vaig explicar i diguérem SANGONERETA PREGA PER NOSALTRES, i ens pesàrem a una farmàcia perquè l’últim mes ha sigut només beure molt i menjar més encara i ella setanta-set i jo vuitanta-tres i decidírem tot per l’aire, un últim destrellat abans de que en tornar a casa paguem una pasta al dietista per a que ens plene la nevera de prohibicions, vinga, i a cada gasolinera beure i menjar dolços coxinaes pizzes prefabricades el cotxe més brut no podia estar i xapotejava en vòmit, vòmit als peus, tot vinga va i PER SANGONERETA! i grapat de naxos a la boca perdent tota elegància i tot el que ens quedara si ens quedava alguna cosa, i per les carreteres i els camins, i uns boscos que vam veure, quins boscos mare, uns boscos ja en tardor groc roig taronja, raboses, rens creuant-se pel camí i obligant a frenades imprevistes posa’t el cinturó que encà te n’eixiràs pel cristal de davant, PER KEROUAC! PER LA MARE QUE T’HA PARIT! PER EVERETT RUESS! PER CHRIS MCCANDLESS! PER THOREAU! WILDERNESS!! WILDERNESS!! La vida als boscos dèiem, ací mos n’anem a quedar a viure com siga, i bevíem menjàvem, vomitàvem, i veiem barques al fiord i jo volia furtar una barca i furtar una barca i furtar una barca i després tornar-la clar, només pillar-la per pegar una volteta i Ingunn deia no que esta gent és bona gent i jo deia mosatros també i a més no m’agrada qui fa apologia de l’excés només de boqueta i després es talla, li deia o és tot o és res i a mitges la pizza perquè no puc més però ja està, i ella SÍ SÍ FURTEM UNA BARCA i buscant una barca es va fer de nit, tot fosc després de l’hora blava i vam dir hi haurà que parar, hi haurà que parar, a dormir, només a dormir a algun lloc.

Em va despertar el fred. El fred i un horrorós mal que inspeccionat amb cura resultà ser alguna cosa semblant a una picà de mosquit o bitxo qualsevol no identificat que el meu cos no ha tolerat massa bé. HÒSTIA, vaig pensar quan m’ho vaig vore, açò què collons és, una picà de mosquit o el mos d’un elefant! Inexplicablement estava a un llit, al que semblava una cabanya als peus del fiord. Ingunn dormia baix, i en assomar-me a la finestra la boira donava al paisatge un aspecte de pel•lícula de por, de imminència d’alguna cosa roïna, però res més lluny de la realitat. Als peus del llit hi havia un bagul amb un nom d’home, un nom de dona i una data, 1884; a la porta una guitarra. Llum, però no aigua ni bany. Ingunn va dir que primer de tot havia sigut un miracle que no haguérem parat dins del fiord amb el cotxe, i que segon miracle havia sigut que en el meu desig d’anar a pixar ves a saber on no me n’haguera anat regolant. No, dic, només m’ha picat alguna cosa estranya. Relaxades, i vist que encara teníem temps per a aplegar a l’aeroport, calfàrem aigua a la xicoteta cuina i fora una a l’altra ens la tiràrem pel cap i ens ensabonàrem, per tal d’adecentar-nos una miqueta.

Dins, amb el foc ja encés i més aigua bollint vaig creure estar a casa els iaios un dia d’hivern. Era l’olor de la llenya, i l’olor del Nescafé. I per la finestra veia el fiord, i de nou vaig eixir fora. El cotxe localitzat, tot estava bé, tot era perfecte. No volia anar-me’n, em vaig assentar a un banquet de fusta vell i amb els llistons deformats per ves a saber quants anys a la intempèrie, mirant l’aigua i escoltant-la menejar-se, xicotetes ones que aplegaven a la vora. No sé quant de temps vaig estar allí sentada, després Ingunn aparegué i em digué que era hora d’anar-se’n. Hores després aterrava a Alacant.

Cadena perpètua

Ho vaig notar la primera volta que vaig posar un peu a la coberta de l’Andrómeda, l’horrorós catamarà on fèiem les pràctiques a l’institut marítim-pesquer. Quan s’engegava el motor, aquell soroll de massa anys, i ens allunyàvem del moll, només tenia un pensament: NO TORNAR. Poc importava si a penes anàvem a estar fora les dos hores que podia durar una classe de Maniobra y estabilidad del buque, o si es tractava d’una pràctica més llarga i no tornàvem fins que ja era fosc; quan posàvem rumb a port per dins de mi pregava a qui fora o al que fora per a que qualsevol cosa retardara el moment de xafar terra de nou. Gent de la pitjor mena ha tripulat els vaixells des dels inicis de la navegació, gent a la que massa coses perseguien en terra i va veure en la mar la millor fugida, aquell sentiment no era res nou i m'enorgullia entendre al meu estimat Ismael. Es mi sustituto de la pistola y la bala.

La muntanya, sense la salabror, exerceix un efecte semblant, no el mateix, puc parlar amb coneixement de causa, però semblant. Una puja dalt del Benicadell, dalt del Montcabrer, mira des de la distància la comarca allà avall i desitjaria no baixar. Durant el camí de pujada, a cada passa van quedant enrere preocupacions, persones, obligacions, deutes i tot allò que a casa espera una resposta. Amb els viatges, siguen per treballar o siguen per plaer, s’engrandeix la sensació de llunyania i, amb ella, la de completa, absoluta pau, la vertadera pau, una pau que no pot assaborir-se si s’està a prop de l’origen de les angoixes.

Hi ha altres opcions, una pot posar-se fins al cul de tota la polseta estranya que li puguen vendre a preu d’or, poc importa per quina via, o beure fins a la inconsciència, amb tota seguretat que amb un pet del quinze un no pensa massa en la trista realitat que li espera al costat conscient de la vida. També hi ha qui opta per tornar-se tronat del tot, la bogeria com a mecanisme de defensa. És obvi que cap d’aquestes estratègies per a sobreviure resulta massa sana. Però sobreviure a què? Sobreviure a una realitat desagradable, una realitat que no ens agrada massa i que potser no supose grans sacrificis d’afrontar (ja saben, hem nascut a un país del primer món, no hem passat cap guerra, gaudim de relativa bona salut, etc.), una realitat aparentment exempta de grans desgràcies, però així i tot insofrible (poden dir-nos fluixos, blanets, posats a poc).

Hi ha mil raons per a justificar una fugida, a saber, un amor que s’acaba i no s’oblida, un camell al que se li deuen els últims cent grams, una desesperada confusió que no permet prendre decisions, una por que acollona com les terrors infantils que no deixaven anar a pixar en meitat de la nit quan el corredor estava fosc, la manca de perspectives que fan que viure valga la pena. Hi ha també en ocasions, no ens posem més dràstics del que cal, l’afany per la coneixença de noves llengües i nous paisatges, l’esperança de que a algun lloc espera un món millor o la simple set d’aventura que no calmen les aigües de la terra que ens va vore nàixer.

Quan la fugida passa de ser un acte eventual a convertir-se en una constant vital ens trobem, com li ocorre al vellet Brooks al eixir de la presó a Cadena Perpètua, incapacitats per a l’exercici d’altre tipus d’existència. Aquest matí, presa de l’avorriment, he trobat dins d’un caixó la pel•lícula de Frank Darabont i l’he tornat a veure anticipant-me al plor, parant-la en el moment en que Brooks abandona Shawshank. M’he entregat a estirar-me al sol, ben abrigadeta, el que quedava de dia.

El problema d’aquell adorable vellet és l’assumpció de la realitat després de cinquanta anys sense enfrontar-se a ella. Sabedor de que serà impossible fer-ho opta per penjar-se d’una corda. La perspectiva no és gens abellidora, i lo cert és que no calen cinquanta anys per a acostumar-se a la vida fàcil, la vida sense penoses obligacions, la vida on no cal sentar-se front a algú i adquirir un compromís fet de dos paraules que sonen massa bé per a durar sempre, la vida on no costa guanyar un plat calent cada dinar, la vida on no cal lligar-se anys i anys a una hipoteca, la vida on les grans decisions no són necessàries. És ben fàcil acceptar la covardia, fer d’ella justificació i oblidar-se de tot el demés, tot el que deuria importar. Busca un refugi (dis-li presó, dis-li viatge, dis-li gintònic), acomoda’t al matalàs, tapa’t les orelles i goja el que vaja venint sense mirades enrere o als costats.

Potser siga prompte per dir que ens hem viciat a la fugida, potser siga prompte per a demolidores sentències que condemnen a una perpetua escapada. L’única certesa ara mateix és que demà deixaré Turtagrø i encara tinc la maleta, buida, damunt l’armari. Es repeteix a l’estómac una sensació, la mateixa que acudia quan Amadeo, el patró, em deia Enfila al Gran Sol, i els balcons dels edificis de l’Esplanada d’Alacant es feien perfectament visibles i jo posava el rumb indicat mentre pensava Per favor, que es pare el motor, que passe alguna cosa, que ens aborde un altre vaixell i ens n’anem tots a fer la mà, però que no tornem.

Supervivència

Em vaig tatuar per última volta al mes de maig, a Eastbourne (Anglaterra) després d’aparcar el veler des del que vaig veure els penya-segats des d’on Jimmy tirava la moto, delamototírate a Quadrophenia. No em pregunten per què però va ser posar els peus en terra i anar a buscar el primer estudi obert per a escriure’m una frase de CIUTAT PODRIDA, lletra d’Esther Vallés de la que Morfi Grey i companyia feren un himne.

Després d’estos tres dies he decidit que el pròxim que em tatuaré serà, ben gran i en majúscules, JO VAIG SOBREVIURE AL FJELLFILMFESTIVALEN 2009.



















El cas és que m’he cansat de pujar fotos, en tinc tropecentes però em fa perea i ara veig que a les que he pujat no s'aprecia que hem tingut vuit-cents homenets i donetes beguent a totes hores i mirant pel·lícules de xicones fent salt base, xicons baixant en kayak per rius al costat dels que el Serpis és una pixarrà corrent carrer avall o penjats de la vida i d'una corda Everest amunt. I, molt important, dos projeccions de Markens Grøde (debilitat personal) amb nul èxit de públic (és que Hamsun era un poc nazi i estos són massa moderns pa acceptar-ho).

Ja no tinc cap dubte (bé, mai n’havia tingut), de que bufà com una rata (que no amb una ressaca from here to L’Alqueria) treballe molt però que molt millor.

Adéu!

Els pròxims dies, molt al meu pesar, no podré actualitzar, ni passar a visitar les seues cases, ni mirar Amar en tiempos revueltos, ni dormir ni hòsties, no podré fer res més que treballar i beure, el Nordic Mountain Film Festival em tindrà completament absorbida. Per si de cas no torne, o sóc abduïda per algun dels alpinistos estos o em despenye anant a pixar en meitat de la nit darrere d’alguna tenda de campanya, per si m’ofegue en una poalà de whiky o me se congela l’animeta en el glacial, per si qualsevol cossa passa, que passarà, els deixe amb el cartell del que tindrem la setmana que ve a L’Alqueria. Allà ens veiem, o no!

Set dies

"Tal vez fue la locura la que me impulsó a viajar. Puede que fuera la locura. Yo decía que había sido la cultura. Claro que la cultura a veces es la locura, o comprende la locura. Tal vez fue el desamor el que me impulsó a viajar. Tal vez fue un amor excesivo y desbordante. Tal vez fue la locura."

Roberto Bolaño. Amuleto

Funtastic

TIKI TWIST declaració de fe escrita al front CASINO llums de neó parking ple de rock’n’roll CASINO apostes aposta pel rock’n’roll tota la pasta tot el que tens tot el que vols i el que voldries i el que voldràs COCAÏNA que açò és la vida que açò és la Vila clar que en tinc i amor i droga i fes-me surf entre els llençols rei de tablistes amb pintallavis roig al coll BALLA no balles jo no balle només bec i em faig ratlles siderals grans gegants com l’os que portes al cap com el que tens entre engonals fill de puta jo era una xiqueta un poc puta però xiqueta jugant a que les nines foren gogós ballant rock’n’roll cric crac cric crac sshhhhh FUZZ un nas que es trenca troglodita titytitapica el nas em pica PLANC fa una corda d’una guitarra i et pega en la cara i amb cinc et tocaré jo què sé però alguna cosa o t’escriuré ADÉU com una cançó que s’acaba que s’ha acabat ja i final i abans deia que SEMPRE sempre seria teua com una ofrena i et vendria l’ànima i l’orella i el fetge i el cos tot a quatre pates una pantera i com han passat els anys rock’n’roll heroes speed barat pick up asclat l’octubre seria però no serà temps de tornar a aquella ciutat CASINO de pas i no entrar per recordar continua conduint fins més avant mira la mar i arriba a un plat volant sigues de nou mòmia adolescent enrotllada en paper higiènic ballant somiant rock’n’roll dreams de nits que no acabaven mai i tot se n’anà a fer la mà i ja és massa tard.

Es coneix que no sé contar

Aquest compte enrere equivocat em dona un dia més, com si no volguera anar-me’n. Falten només nou dies fins al setze de setembre, i no vull pensar en que deuria començar a organitzar-me l’equipatge, aprofitar ara per a fer-ho abans de que entre dijous i divendres ens vejam envaïts pel Nordic Mountain Film Festival. No tinc, no tenim altra cosa al cap i a la boca, perquè Ricola ha acabat per estar també entre els patrocinadors i ens han portat caixes de caixetes de caramels, i la llengua en cap moment està lliure d’herbes suïsses.

Considerat un dels esdeveniments més importants de la cultura muntanyenca al nord, el NMFF promet tornar-me completament loqueta, aixina que benvinguts els dies que des d'ara, i una volta tot perfectament enllestit, tindré per a descansar i alimentar-me només de cançons de Townes Van Zandt i llibres de poesia. M’alçaré més tard de les vuit del matí, escriuré contes de pardalets que vingueren a viure a les muntanyes del Jotunheimen i de ratolins que per les nits furten trossets de pa de la cuina.

Deu dies

“Pero se me ha borrado
la historia (la nostalgia)
y no tengo proyectos
para mañana, ni siquiera creo
que exista ese mañana (la esperanza).
Ando por el presente
y no vivo el presente
(la plenitud del dolor y la alegría).
Parezco un desterrado
que ha olvidado hasta el nombre de su patria,
su situación precisa, los caminos
que conducen a ella.”

José Hierro. Libro de las alucinaciones


Una torna a aquestes al•lucinacions de Hierro sabent-se en el moment perfecte per a fer-ho, de la mateixa manera que Houellebecq deia que el millor moment per a llegir Las ilusiones perdidas de Balzac era quan s’havien perdut totes les il•lusions (i la història de com i on ho digué Houellebecq és ben bonica, i m'agrada recordar-la, apunte). I mentre es passen les fulles i una veu en francés obliga a prendre decisions, i mentre torna la boira i ara que les vaques de la vall ja hauran estat sacrificades, a estes muntanyes tres dones es beuen el glacial sencer adulterat amb Baileys i ginebra, mengen gambes a hores d’estar dormint i una diu demà treballe demà treballe demà treballe i l’altra no s’aguanta plantà i diu sóc imbècil sòc imbècil sóc imbècil, i la tercera només fuma, a estes altures de sa vida ha començat a fumar, i mira a les altres dos i diu donem un poc de pena, tot això a tres graus i en sabatilles d’anar per casa i pijama, perquè dins no es pot fumar, prohibit del tot fumar, i si els dilluns de matí acostumen a ser horribles, amb ressaca i constipat sóc encara pitjor.

Onze dies

“Ei ole pahempaa kuin jättää joku, jota rakastaa yhä”


Entre documentals, pseudodocumentals i hores de metratge sense sentit patrocinades per The North Face, entre mostres de tot allò que veure’m en menys d’una setmana al Nordic Mountain Film Festival, entre algun que altre clàssic regalat pel periòdic, un parell d’americanades i l’estoig de Broken Flowers sense Broken Flowers dins, vaig trobar ahir Hable con ella.

Per enèsima volta em vaig vore (com al mando li s'estan acabant les piles i apretes botons i no et fa cas, subtitolada en finés) eixa crònica de la soletat, i dels amors impossibles, i de la infermetat i la forma depravada da la vida que diria Thomas Mann a La muntanya màgica. I el silenci i parlar i voler que et parlen, i Pina Bausch i Caetano Veloso dient que Dicen que por las noches no más se le iba en puro llorar...

(en efecte, els pròxims dies, amb l'excepció del Nordic Mountain Film Festival, són d'avorrir-se molt i esperar)

Dotze dies

“Este frenético deambular tiene que terminarse. Debemos llegar a algún sitio, encontrar algo.”

Jack Kerouac. En el camino


Li vaig deixar el meu Compactos Anagrama taronja, Neal Cassady i Jack Kerouac en la portada, i s’ho prengué com un regal, açò vol dir, mai me l’ha tornat. Em deia que li agradaven els subratllats, especialment tots aquells que parlaven de parar, de posar el fre. I no era que no tinguérem ganes de posar-lo, només era que no el trobàvem. Als seus ulls jo encara estava a temps. Ves-te’n, deia, com si fugir fora sempre la solució.

Mai tenia menjar a la nevera, només ensaïmades i croissants, amb i sense xocolate, magdalenes. Això em donava sempre de sopar a sa casa, un Cola-Cao i sucre, ell també sabia ser dolç. La nit que el vaig conèixer acabava de tornar de viatge, al saló de casa (nostre estimat Barrio a Alacant) motxilles, grampons, piolet, cordes. Damunt la taula, cocaïna, i un extremat sentit de la higiene el feia utilitzar post-its per a clavar-se les ratlles. Rutlos de gastar i tirar, individuals, mai saps què hi haurà al nas de l’altre, exemple a seguir ara en temps de grips i pandèmies.

El deambular s’acabava, el lloc on aplegar era sempre el mateix i es deia Desdén i els dijous ens regalaven paella. Desdeny a la vida, a la pròpia vida, era tot el que teníem.

Tretze dies

“- Cada uno quiere lo que no tiene –dijo Gil.
- Puede ser. Pero a veces la felicidad es algo tan sencillo que no nos damos cuenta de su presencia, y vamos a buscarla a otra parte, muy lejos.
- Pues yo creo que la felicidad hay que merecerla, y que es como ir a buscar un tesoro. Y los tesoros siempre están lejos ¿no?
- Bueno, a lo mejor estamos ya lejos y no nos damos cuenta –dijo Gregorio.”

Luis Landero. Juegos de la edad tardía


Al remat els tresors ja no existeixen i potser mai serà prou lluny. En què es converteix llavors la vida? En una fugida continua, no per a buscar res, sinó perquè no hi ha res que buscar. En el fons del fons rauen una evident immaduresa i una por terrible. Un es condemna a ser un proscrit perquè és l’opció més fàcil, la que menys compromís implica. Després Gil té raó, Landero sempre en té i no em cansaré mai de recomanar esta novel•la, volem el que no tenim, reclamem tot allò al que renunciàrem.

Haver-ho pensat abans, haver-ho pensat abans de fotre’t la vida i de pas haver-li-la fotut a qui tenies més a prop.

Catorze dies

“Reviuré intensament
les teues flames evocades
sobre el cor i el fosc desig
del fluix de les flors de l’Àrtic,
i beuré sobre el blau cim
la sang del teu cos ardent,
un arbre d’estels mullats,
plugim de les flors de l’Àrtic”


Els preparatius de la tornada a casa se’m mesclen amb els de les noves fugides (ja els contaré si a l’Àrtic hi ha flors o és cert que no existeixen), ja no sé on busque vols o si vaig en avió o en bicicleta, les dates se’m perden, els idiomes al cap es fonen donant lloc a llengües impossibles, hi ha pena per deixar aquestos cims però em bull el cos pels retrobaments, i passe el que passe en catorze dies estaré a L’Alqueria. En un principi no tenia pensat tornar fins a l’última setmana de setembre, però no podia faltar a la XI Festa de la Música Tradicional (caldria canviar-li el nom per Festa de la Música en Valencià, o ves a saber què, però canviar-lo) que un any més ens porta al poble dies de cançons, de històries, de foc i de teatre.

Molt de temps, molts anys, han passat des de que Tres Fan Ball ens visitaren per primera volta en el que no eren més que dinars i sopars de germanor amenitzats pel so de les dolçaines. Després s’institucionalitzaren, es buscava una programació (sempre dins del reduït pressupost) que donara cabuda a propostes del que diríem música folk (la batalla de les etiquetes és llarga i ara innecessària), tallers de danses, xerrades, exposicions i vaja que si s’aconseguia. Aquell cap de setmana l’esperava jo amb més ganes que el de les festes de Sant Miquel!

Molts han sigut els grups que han passat per l’escenari de la plaça, molts els que ens han fet ballar. Valencians, catalans, càntabres, murcians, gallecs, aragonesos... Grups de folk amb un prestigi que aplegava més enllà de les fronteres dels Pirineus, músics realment bons enamorats del que feien, del que fan... i la plaça moltes voltes buida, però eixa és altra història.

Setembre era el millor mes de l’any. I tot açò venia precedit per la visita al Festacarrer d’Ondara, quan el Festacarrer era un muntatge gran, no la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional de Manresa però casi, i no trobàvem mai puesto pa sopar, i no mos donava temps a anar a tots els concerts que volíem, i la meua germana era massa xicoteta i acabava per fotre’ns la nit a mon pare i a mi que sempre volíem quedar-se fins a més tard, i ma mare la pobra se’n tenia que anar amb ella al cotxe, i allà colles de dimonis i grups a un escenari i grups al carrer , i teatre i música i més música, i ens quedàvem a Dénia i durant el dia anàvem a la platja i sempre a dinar fora de casa arròs a banda o arròs negre.

Traüt de Tarí, Manuel Luna i la Cuadrilla Maquilera, Luétiga, Rodamóns, Biella Nuei, Notes Soltes, Sarnatxo Folk, La Coixinera, La Carrau... i Os Cempés, sempre seran els que recorde amb més estima, perquè vingueren un any i tres o quatre anys després tornaren, encara em pose, em posava de quan en quan, el Circo Montecuruto a casa quan volia animar-me. I al meu cosí que ara ja té tretze anys però que era molt molt menut quan Os Cempés vingueren a tocar a L’Alqueria per primera volta, encara li poses Sara Sariña i te la canta sencera, i és una llàstima ben gran que Os Cempés ja no existeixen. I la segon volta que van vindre Os Cempés a Alqueria, que el meu cosí ja dic era molt però que molt menut, Serxio Ces li dedicà Sara Sariña, i ell ja estava casi adormint-se, va aguantar només per sentir Sara Sariña i després es quedà adormidet del tot.

Fa temps, també, no tant com el temps que fa des de que Tres Fan Ball tocaren per primera volta a L’Alqueria, però fa molt temps, que la gent busca altres coses. Què són altres coses? Pos no sé, però els concerts eren cars de contractar i la plaça estava buida. I en canvi si portes una Gossa Sorda, uns Sva-Ters, tens el poble ple i la barra del bar fent caixa. Saben la classe d’antropologia musical que ens dona Manuel Luna l’any que vingué? Això no hi ha diners que ho paguen, però érem quatre gats escoltant-lo. Servidora a més era molt menuda, però me’n recorde, com collons no vaig a recordar-ho. I els Luétiga dinant a casa perquè no havia hagut manera de trobar-los lloc per dinar, o ja els dic dels Os Cempés, beguent café-licor com si fora aigua i allargant el sarau fins ben entrada la nit. I Rodamóns, que durant anys han vingut des d’Alboraia per a entretindre xiquets i grans a la plaça de la part de dalt del poble, que les ueles quedaven sempre encantaes del tot amb les xarraes de Vicent. I del seu Camí d’històries encara cante a la dutxa DICEN QUE ME CASE YO, NO QUIERO MARIDO NO.

Alguns dels últims anys no he estat, així que em disculparan que no recorde als qui sí ho han fet (Odi, Pirat’s Sound Sistema, Aspencat, La Gossa Sorda, Sva-Ters...). Una no és massa fan de certes fusions i certs ritmes. Aquest any, però, la cosa pinta més al meu gust, i amb les ganes de quan era xiqueta espere de nou eixe cap de setmana. Sergi Gómez a Can Carrasca ja va fer ahir la publicitat pertinent, i si tenen a bé difondre la humil programació del que tindrem a La Fabriqueta i la plaça els dies 18, 19 i 20 de setembre, les portes del palau d’esta humil comtessa les trobaran obertes.

DIVENDRES 18 DE SETEMBRE

20:00 h. HUGO MAS a la Casa de Cultura La Fabriqueta.

22:30 h. Teatre a càrrec del grup FAULA TEATRE amb l'obra La història d'un bes apassionat.


DISSABTE 19 DE SETEMBRE

19:00 h. Cantacançons DANI MIQUEL a la Casa de Cultura La Fabriqueta.

21:00 h. Correfocs a càrrec dels DIMONIS RAFOLINS.

00:30 H. Nit de Rock-Folk amb l'actuació de:SVA-TERS,LILIT I DIONÍS i ARTHUR CARAVAN.


DIUMENGE 20 DE SETEMBRE

20:00 h. Teatre a càrrec de LA DEPENDENT amb l'obra VA DE BO a la plaça.

Quinze dies

“la persona que vuelve sin saber nunca a dónde,
sabiendo que sus viajes ya no sirven;

no conoce otra patria que el pecho de la ausencia.
No entiende ya la lengua de los hombres,
y todas sus costumbres le parecen banales.

Esa persona triste que ha visto medio mundo
buscando los dos cuartos desgajados del alma
no quiere volver nunca. No puede volver nunca.”

Ben Clark. Cabotaje

Mentre a l’oficina de correus de Gaupne pesaven les meues caixes plenes de llibres, la biblioteca que amb regals i xicotetes fortunes deixades a Amazon m’he anat fent a Turtagrø, pensava que, definitivament, en tornar em compraré un e-llibre. Quan la xicota, que en cap moment es va dignar a parlar-me en anglés, em deia el preu i jo creia no haver entés bé, i la meua jefa al costat em confirmava el que m’havia semblat sentir (el meu portugués ha evolucionat considerablement, però del norsk no he aconseguit aprendre, tampoc he tingut massa interés en fer-ho, més que fórmules de cortesia i frases senzilles) vaig dir hòstia, hòstia puta. Comprar una maquineta d’eixes em farà sentir-me una botiflera, sé que no serà un adéu al paper, però només pensar-ho ja em fa sentir culpable, què volen. Per altre costat, és necessari, la meua cartera està veient-se seriosament afectada pel cost del sobrepés als avions. Arribarà el dia en que tindré una casa molt gran amb milers i milers de llibres i de la que només em menejaré per a anar a comprar al super de Pacales, però fins que eixe dia aplegue i com que ara per ara no sé massa bé on em vull deixar caure morta, l’e-llibre serà una bona compra, crec, i si no els detractors facen el favor d'oferir-me altra solució.

Entre les pàgines que ja han iniciat la seua tornada a casa hi ha una presència important de joves poetes espanyols, d’allò que fa poc a Babelia Manuel Rico deia nueva poesía i a la que hi ha, entre els trets que la defineixen, un suport important de Internet (blogs, principalment) a l’edició en paper, i una clara actitud generacional (nascuts entre finals dels setanta i al llarg dels vuitanta). Ben Clark, de qui els mostre un tast al principi d’aquest post, apareix citat per Rico a eixe article, encara que a mi me’l descobrira uns mesos abans la Yanke quan el va entrevistar per a l’últim número de Los Noveles.

Li caldria a la poesia en valencià, a la jove poesia en valencià, eixe espill on mirar-se, una corrent semblant, una corrent de moda, no li cal profunditat (són temps aquestos de poesia ràpida i poca molla, i la superficialitat ben entesa no té res de negatiu), una major difusió, poetes i poetesses uniu-vos, volem lectures als bars, cerveses escoltant versos allà, a casa nostra i no a l’exili, eixiu del cau, dispareu paraules, conqueriu micròfons i paper, o millor serà deixar de somiar.

Lo fatal

“Y después de coger a mi general le gustaba salir al patio a fumarse su cigarro y a pensar en la tristeza poscoito, en la pinche tristeza de la carne, en todos los libros que no había leído.”

Roberto Bolaño. Los detectives salvajes

Quan pensava en tot el que encara no havia llegit una mena d’excitació em servia de coet al cul, em mantenia desperta en l’espera d’allò de bo que havia de vindre. Si pensava en tot el que mai llegiré la tristesa del general m’inundava, i conscient de lo inabastable del món preferia no moure’m. Un precari equilibri entre els dos pensaments fa que la manera de llegir d’ara signifique també altra manera de viure: més pausada, menys angoixada per la insuportable persecució de l’agulla que marca els segons al rellotge.

Devore els llibres com les hores, sense presses, sense pensar (massa) que dels primers me’n queden massa per davant, la infinitud és el seu problema; sense pensar (massa) que les segones se m’acaben, no és que hi haja massa, és que hi ha massa poques. És el que ens ha tocat, i hi haurà llocs al món que mai voré i em moriré sense haver escoltat cançons de les que podria enamorar-me. I dic massa entre parèntesi perquè clar que ho pense, clar que em preocupa, com no va a fer-ho, perquè si no ho fera seria com la pedra de Darío que ja no sent. I a mi, tot i el seu dolor, m’agrada estar viva.

La culpa de tot la va tindre eixe poema. Estàvem a principi de curs i Francesc Bernàcer entrà en classe, botella d’aigua en mà, olor de cigarret fumat d’amagat al bany, ens repartí uns folis, s’assentà amb una cama per damunt de l’altra i començà a llegir. I després vaig deixar d’estudiar, del tot vull dir. I aixina va ser, amb antecedents, per suposat, no vagen a creure que fou tan dràstic, tant de la nit al matí, no senyores i senyors, no sobrevaloren el poder de la poesia, no va ser del tot que després de sentir Lo Fatal se m’obrira l’infern i el dimoni em condemnara a la vagancia (de vagar, i de vaguejar) eterna, no va ser exactament aixina (però va ser paregut).

Després, ja veuen, el camí tot costera avall.

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,
y más la piedra dura porque esa ya no siente,
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,
ni mayor pesadumbre que la vida consciente.

Ser y no saber nada, y ser sin rumbo cierto,
y el temor de haber sido y un futuro terror...
Y el espanto seguro de estar mañana muerto,
y sufrir por la vida y por la sombra y por

lo que no conocemos y apenas sospechamos,
y la carne que tienta con sus frescos racimos,
y la tumba que aguarda con sus fúnebres ramos,

¡y no saber adónde vamos,
ni de dónde venimos!...