Pericana

Les ales se’m feien més curtes a cada mos i ja no podia volar a la casa de les bajoques d’enrastrar penjades a la terrassa. A prop, a la teulà, hi havia escampades les tomaques tallades per la meitat secant-se. I es veia la perera, la del bancal on a més de una perera tenia el iaio una figuera. I es veia la xopà, la xopà on anàvem a fer roviols, la xopà d’on cada any es tallava un xop i es plantava enmig la plaça amb un cuixot dalt. I els joves, aquells joves ja han deixat de ser-ho, pujaven abraçats a aquell tronc pelat, i les dones feien l’intent, dones ensenyant les salles, dones aquelles d’eixa espècie en perill d’extinció, la de les que mai, mai de la vida, es posaran pantalons. Ara fa molts anys que ja no es planta el xop al meu poble.

Les bajoques seques que enrastrava la iaia Teresa amb agulla i fil, sentades en cadiretes de boga a la terrassa, a la porta del terrat. Hi havia troncs amuntonats per al hivern i entre ells verí per als ratolins. Ja no hi ha res d’allò, res, ja no hi ha res, ni la taula on la iaia pujava a pintar-se i arreglar-se el monyo, perquè al bany no hi havia prou llum. Allà s’arreglava, allà estenia, allà enrastrava bajoques i secava tomaques i guardava el uelo la màquina d’ensolfatar.

Bacallà , l’olor de la parada de salat al mercat que era dels pares d’una amiga del col•legi. Quan la mare comprava alguna cosa, Nets del Nano, salivàvem com quan venia amb la bossa de Bardisa. I aixina, sense saber-ho, el paladar començà a tindre la seua memòria, a guardar records que després a altres contrades un tast despertaria. Polp sec, capellans. I quan el pare de la meua amiga va saber que seria Alferes en uns anys, a les festes d’Alcoi, al pati dibuixàvem carrosses i trages pal boato. Açò si no són alcoians no ho entendran, perquè per a passar-se la mitja hora del pati d’escola dibuixant carrosses i trages hi ha que tindre una miqueta d’alcoiania a les venes. I quan anys després la meua amiga va ser la favorita i jo la veia des de la terrassa de ma tia a País Valencià on veiem l’Entrà tots els anys, des d’allà amunt la veia i pensava hòstia, pos el trage és tal i com el vam imaginar quan érem menudes, i davant anaven les amigues on jo devia haver anat també, i havien passat molts anys però jo encara era vergonyosa aixina que no vaig voler eixir.

Menge pericana, pericana a l’ombra del Store Skagastølstind nevat al mes d’agost. En un pot m’han enviat la terreta sencera, la que és ara i la que va ser. I jo obric molt la boca, l’obric molt per a tastar-la bé, esta boca en la que he fet el camí invers de l’agulla que amb fil de palomar em va cosir els llavis. Punt per punt travessat de nou, dolorosament, fins a ser lliure de tot allò que ara, menjant pericana, enyore tant que he començat a plorar.

Tal dia com hui...

"Nació con el don de la risa y con la intuición de que el mundo estaba loco. Y ese era todo su patrimonio."

Homenatge a Teresa (altra)

"Nada tengo, nada dejo, nada pido. Desnuda cono nací me voy, tan ignorante de lo que en el mundo había."

Per recordar-la vaig passar la vesprada al sofà llegint-li diaris i poemes. Per recordar-la em vaig omplir la copa, contenidor sagrat, a la seua salut, Teresa, per tot el que va viure, per tot el que va escriure, per tot el que va perdre. Per recordar-la vaig oblidar quina hora era, vaig recitar-li versos al silenci, vaig covar esta ressaca.

M’aborrona la seua història. Elegant, intel•ligent, rebel, guapa, enamorada de poetes, viatgera incansable que mai va trobar el que buscava, xiqueta de moda entre l’establishment literari, apassionada, un punt tronada, a Teresa Wilms Montt per fi li han fet justícia: el passat juny s’estrenava una pel•lícula basada en la seua vida, dirigida per la cineasta xilena Tatiana Gaviola.

Es va suïcidar amb vint-i-vuit anys.

Dos dies

Faré anys i tu no estaràs per mirar-me al pou dels ulls i en veu molt baixa dir-me FELICITATS, ni estarà ella per a adormir-me les dents a la nit ni hi haurà ones a la platja que em besen els peus en fer-se de dia.

Ara que sóc dotze mesos més major, ara que he cedit a la desesperació, ara que ja no conte els dies que falten per a tornar-te a veure, ahora que estamos viejos y que ya no tenemos remedio diria Amadeo Salvatierra, ara que la música ja no sona, ara que estic a punt d’estar més trist que mai diria l’Estellés, ara que dic ara com si la repetició d’una paraula fora suficient per a atrapar-la, ara, ara és quan veig els millors anys de la nostra vida, en la llunyania, mostrant-nos el dit d’enmig.

I no em val res

Tot començà fent un poema, dibuixant versos en un tros de paper, tot començà quan venien al cap les paraules i als ulls les onades silencioses del mar que portem dins, escrivia un vers i una gota tacava el full, que no era por a morir-se soles o algo paregut deia, que com si per estar acompanyat un no anara a morir-se, i ahi va ser, ja no va haver consol, perquè el meu gos es va morir a soles, ho deus saber i entendràs que no torne, el meu gos va agonitzar durant una setmana a una asèptica clínica veterinària sense que ningú, NINGÚ, saps el que és ningú, ningú és sinònim de res, ningú va anar a veure-lo, imagina’t morir-te a soles, a soles, una setmana sencera morint-se i jo a Noruega, ningú li acaronava el cap mentre es moria, res de res, morir-se aixina, cinquanta quilos d’amor i múscul reduïts a cendres i al contenidor, qui tornarà sabent això, qui pot fer altra cosa que no siga fugir de la pena que és la culpa, de per vida el preu a pagar serà no poder dormir, una setmana morint-se a soles, tracta de viure amb això i voràs que no val escriure poemes, que hi ha coses contra les que no es poden fer versos ni es pot fer res. Res.

Aportació polonesa (Agnieszka diu)

I want introduce my sister Koza ( I can not call her by real name) but it’s Gosia. Agueda asked me to write something on her blog, I have been thinking what it can be but seems I found something better, more important, more real than any of my writeing. Life in Poland does not give any choice to simple people to decide, to live according to the dreams, to desires, to leave behind what does not bring any joy. Poland is about takeing good decision from bad ones in the case of normal people. Who says different, does not understand the whole country. This letter I got from her. I wish we saw Spain. She wrote about my trip with Santa Chlaus to Estonia, Łotwa, Litva, Belarus which we take very soon. I have been living abroad for couple of years now. And I found extreme happiness, impressions, joys, as much as extreme sadness, loneliness and desolation. She found the same in completely different life circumstances. But we knew the same. There’s nothing to understand.

“And this is so good, that You are going for this journey, any doubtful thoughts… Every time You write about these people, places, I feel like I was there as well and I my sorrow is not that big then… that I have seen nothing in this life. But sorrow exists anyway, sometimes impossible to take over… and another one when I look at my daughter, that I do not experience motherhood any more and maybe this grief is even bigger because I know how is it to be a mother and this need of wandering, of travelling I just do not know, never felt and knew…I wasted so much time, nothing will be back unfortunately...
So, when I think about my life realistically, I know, that I will never experience neither this nor that. And sometimes , but very , very seldom in a good day I have a thought that maybe there’s something not lost still, maybe the chance exists for me and the strange hope wakes up. But this is thought only, nothing more, very, very rarely . If I decided to do something with this thought, maybe something good will happen, but if not… Nothing happens by itself.
So, do everything, what You can or must to live in harmony with yourself, the rest do not matter, do this for you and for me… And be careful…G.”

Les mares no ens fem tripis

M’ho ha dit la Sonia, tota seria per a esclatar a riure immediatament després. La webcam ha permés que eixe sonor esclat viatjara fins a ací junt al plor del menut que al seu costat ha començat a remugar. Les mares no ens fem tripis, ha dit mentre engronsava a la criatura amb atenció de mare primerenca. Les mares JA no ens fem tripis, haguera hagut de dir; ja no.

Ella vivia allà on estava el Gatopardo, bar mític d’un Alcoi que ja no existeix, enderrocat com van ser-ho totes les cases d’aquells carrers, entre elles la seua. “Tu padre va al Gatopardo” era un insult habitual entre els gitanos a l’eixida d’escola, i no l’havia entés mai fins que Sonia m’explicà la fauna que freqüentava aquell antre del que algú deuria escriure la història com Lampedusa ho va fer de Don Fabrizio.

A voltes jo deia d’anar al cine i ella deia que per a què, com si no tinguérem prou amb el que teníem, quan sa mare va reballar les fotos dels seus fills i nets i les substituí als marcs per imatges d’Alejandro Sanz. Tenia que conéixer a Alejandro Sanz com fora, i em demanà que l’ajudara a escriure una carta a la Reina per a que la Reina intercedira i li portaren a Alejandro Sanz a El Diario de Patricia, perquè al Diario de Patricia li havien dit que no podien. A la Reina, la d’España. Jo no sabia que als Reis se’ls podien escriure cartes, que hi havia una direcció on fer-ho, i fa pocs anys vaig recordar a la mare de la Sonia quan una nit de tedi i desconsol, sola i trista a casa, a un programa del cor Jaime Peñafiel contà que quan la seua filla es tirà a la droga va demanar ajuda a la Reina i la Reina no li va contestar. Ara resultarà que les reines també fan miracles i fan de rescatadores del costat obscur, ves a saber.

A la Casa Real els deguere aplegar l’epístola desesperada d’una dona que volia conèixer a Alejandro Sanz. Per a què anar al cine, em deia Sonia, per a què. D’ella ningú esperava ja res, tot i els seus esforços. De mi s’esperava tot, però deixava els exàmens en blanc. Havíem de començar a pensar en el futur, què vols ser de major, què t’agradaria estudiar, prepara’t que ara et comença lo bo de la vida, aplegaràs lluny, sí, aplegaràs molt lluny. Preferíem passar per davant l’església de Sant Jordi, creuar Sant Tomàs i endinsar-nos per aquells carrers on arribava menys llum, passar per davant del Gatopardo, tancat feia anys, ja sense rètol i dins sense barra ni vida ni res, pujar les escales de casa, tancar-nos a l’habitació i posar-nos aquells cartrons a la llengua. No ens calia ser res més, no ens haguera calgut res més per a ser feliços, només volíem això, poder estar per a sempre allí tancades, sense que el món de fora existira, sense tindre que mirar als ulls a la gent.

Vertígen

“No busca la felicidad
ni se engaña con fantasiosas promesas
agotarse en la travesía es su destino
hasta llegar a la cumbre más alta
y desde allí
saborear sin vértigo
todos los abismos…”

Consuelo Hernández. De l’antologia Mujeres mirando al Sur

Em canvie el nom per Philippe Petit i jugue al funambulisme existencial, a meitat de la corda, del trajecte entre dos torres pare, pare i em quede asseguda, suspesa al mig del no res, a la vora de l’abisme que és la vora del futur, i no faig cas dels consells i mire avall i és tan profund que és tot negre. No hi ha vertígen, no hi ha por. Tot ha deixat de tindre sentit, les raons per a viure són les mateixes que les raons per a deixar de fer-ho, l’equilibri es manté per inèrcia.

No és casual ue trie una poeta sud-americana per a encapçalar el post.

M'agrada la nit (capítol ves a saber)

M’agrada la nit, és evident, m’agraden els poetes que li escriuen i els secrets que amaguen els bars, i saber que és consol i que també és pèrdua, que és refugi i purgatori, que tinc la pell massa blanca per al sol i l’obscuritat no em crema. Sóc una miqueta més feliç des de que ací puc vore estrelles i que el cel no és el mateix a tot el món, però la ginebra, aixina com és ella d’elegant, artúrica temptació, calentor destil•lada, fa sempre el mateix gust allà on estigues i no es congela amb aquest fred, certesa necessària quan els diumenges arriben a la seua fi amb la perspectiva d’un dilluns ple de no-res i la ressaca és una bona opció.

Manel m'ha fet una proposta ben interessant per a quan torne: quedar-me i conventir-me en enfant terrible de la nit valenciana i que escriguem a dos mans una novel·la, València-Barcelona a mode de competició, a vore quin dels dos desfasa més. Llàstima del gustet que li he pillat a la vida into the wild i pensar en una ciutat em provoque asquet; anava a posar una foto dels dos evidentment bufats però per a evitar-los els malsons esta nit millor els deixe un poema de Isabel Bono, de Días Impares, editat per Polibea l'any passat.

ya no tomo drogas

ya no tomo drogas
ya no bebo a escondidas
ya no como galletas
ya no sueño con elefantes

la vida sucede
las ciudades me suceden
los amigos se suceden

ya no me sirve saber
ya no me sirve amar

Altra ascensió II

“Puede que la vida de un lector se divida en dos: antes y después de haber leído La montaña mágica, de Thomas Mann.”

Manuel Vicent, ahir al suplement Babelia d’El Pais (peguen-li una llegida).

Fa poc temps vaig explicar a altre post que tornava a la lectura de l’obra magna de Thomas Mann, La muntanya màgica que dona nom a aquest blog, esperant que aquesta fora una mena de “lectura definitiva” després de la primera en l’adolescència i les posteriors visites eventuals que al llarg d’aquestos anys he fet a les seues pàgines, buscant concretament capítols, paràgrafs que m’agradaven i que tenia senyalats amb post-its, cantons doblats o trossos de paper.

Hi ha a la primera pàgina el meu nom escrit a llapis, res més, per lo vist no tenia encara la costum d’anotar el lloc on havia sigut adquirit el llibre i la data, però el passe a ARCO d’aquell any, actuant com a punt de llibre, el situa en el temps i en l’espai. Estava vivint a Alcoi, concretament enfront de l’Easy Rider i en companyia de tres penjats, una penjada, un hàmster* i dos peixos** a la tauleta de nit. Edició de butxaca Edhasa, traducció de Mario Verdaguer (poc temps, dies després de que jo em fera amb la de Verdaguer, apareixeria la de Isabel García Adánez, que diuen millor, pos jo com els pròxims mesos també estaré molt avorrida m’emportaré aquella allà on siga que vaja i ja els contaré les diferències), amb tota seguretat comprada a la llibreria Llorens, que no deguere estar ja a Sant Nicolau perquè ja hauria comprat mon tio la finca i estaria fent (o els hauria acabat) els pisos aquells que són bonicos del tot pa vore l’Entrà (i la llibreria es va quedar sense puesto).

Ve açò perquè la lectura de l’article de Manuel Vicent (diu de Mann, Escribir siempre con grandeza al borde del acantilado, entre la belleza y el cieno, entre la estética y la putrefacción era la cumbre que más le atraía.) m’ha coincidit amb la tornada a la muntanya, que havia deixat abandonada estos últims dies (altres muntanyes i assumptes m’omplien el temps), allà on vaig deixar l’ascensió a mitges abans de que el meu alter ego la Comtessa i jo ens fonguérem en una mateixa cosa com mai ho havíem fet. Clawdia Chauchat ha abandonat el sanatori i Naphta ha fet la seua aparició al costat de Settembrini. Vaig a bon ritme i les vistes, com era d’esperar, són tan espectaculars com diferents a les de la primera volta.

*Havia tingut molts hàmster abans de la criatura eixa que em vengueren diguent-me que era mascle i a la que als pocs dies de tindre en casa li aparegué un bulto a l’esquena. Hòstia tu, ara el hàmster me se mor... Jo tenia molta però que molta pena, el hàmster era un cabró i fotia uns mossos que no hi havia dit que no tinguera marcat, però el veies amb el bulto aquell a rastres i pensaves pobre, que no seria millor si el matarem? El cas és que li’l vaig deixar a ma mare uns dies que jo anava a estar fora i la pobra dona em tocà per a dir-me que al hàmster el tumor li se n’havia anat, i quan ja m’esperava la catàstrofe (que allò li haguera rebentat o ves a saber) em diu que el tumor eren cries! En la tenda m’havien dit que era mascle, poca idea devien tindre (als hàmsters mascles se’ls veu el piu? no sé jo massa d’això), i a més de femella, prenyà. El destí va ser cruel amb aquelles criatures, anaven creixent i quan ja tenia aparaulat a qui les anava a donar va vindre un amic de la meua germana a triar-se el seu i ens vam vore un cap sense cos al mig de la gàbia... Entre el cotompèl la sàdica mare gaudia junt a altres dos dels sues fillets (un d’ells el que m’anava a quedar jo, batejat Settembrini per lo emocionaeta que em tenia tot lo que passava al Berghof) d’un pantagruèlic dinarot a base dels germans. L’amic de la meua germana es quedaria amb un dels assassins, que viuria feliç el temps l’esperança de vida dels hàmsters, i abans de que tornaren amb mi Settembrini i la mare (ara mateixa no puc recordar el nom, però era nom de mascle, he tingut massa hàmsters en ma vida) protagonitzarien una dramàtica fuga: de l’italià no tornàrem a saber res més. La mare, que o bé es sentia culpable o bé tenia set, es va tirar a un poal sense saber nadar (o sabria nadar i no va poder eixir i quan ma mare se la trobà estava ja morteta del tot).

**Els peixos eren un negre i l’altre taronja i els tenia a una peixera d’eixes de cristall redones ben guapeta amb pedretes de color al fons, i jo volia posar-los un molí però com que el Nadal ja havia passat quan els vaig comprar (ARCO va ser a febrer i vingué tot més o menys junt, La muntanya màgica, els peixos i el hàmster i unes plantetes ben guapetes a la galeria del pis de tronats aquell) no va haver manera de trobar molins ni als xinos, ni les sobres d’algun betlem ni res de res, així que pedretes de colors i encara que donaren gràcies. A un li deien Don Quixot i a l’altre Paco Bernàcer, que havia sigut professor meu de llengua i literatura.



A la imatge, el meu Berghof, diguen-li Turtagrø. Si miren amb atenció es veu la col·lecció de bragues de lleopard que tinc penjant a la finestra.

Estimat Lord Jim II

Què serà de nosaltres si ja no somiem amb murmurar-nos Je t’aime a Martinica, si Marlow és nom de gos i a Moby Dick se la carregà una taca de petroli. Què serà de nosaltres ara que canviares ser un capità intrèpid per un iot de gran eslora, si a pesar de tot no hem renunciat a la mar i no fer-ho ha sigut renunciar a estimar-nos.

Massa llocs són el mateix que cap

"Uno se aferra a algo sólo para volver a separarse, para despedirse; cada uno parte hacia una dirección diferente en el ancho mundo. Las amistades, las palabras, los niños, los besos: todo queda en el olvido o en el recuerdo. Ni siquiera hay tiempo para recordarlo todo...Siempre va a haber nuevos lugares y nuevas personas y nuevos dolores."

Jonas Mekas. Ningún lugar adonde ir

En poc temps tornarem a repetir el gest dels comiats. I no serà diferent a com ha sigut tantes altres voltes abans. I malauradament, la costum acaba per amortiguar els colps.

Luna Miguel a Público

Des de fa un temps vinc seguint la columna que la jove poeta Luna Miguel escriu al diari Público. A l’edició virtual, a cada un dels escrits de la xica li succeeixen quantitats indecents de comentaris que es dediquen a posar-la a parir.

No entraré en detalls sobre la columna en sí. La discussió que aquesta ha provocat i provoca, els debats al voltant del que és periodisme o deixa de ser-ho, de quina cabuda deu tindre algo com LUNA MIGUEL a un diari de tirada nacional, amb un posicionament ideològic ben clar (o no, a mi la línia editorial d’esta gent em desconcerta cada dia), resulten positius des del moment en que agiten les adormides consciències dels lectors i també dels qui controlen la informació.

El que no pot justificar-se de cap de les maneres és l’ús que certes persones fan de l’anonimat que la xarxa atorga per a descarregar crítiques que s’allunyen massa de ser constructives, que es basen en massa ocasions en la pura frustració pròpia i l’enveja, en el simple desqualificar perquè sí.

Si volen saber més, ací.

Follar també és aprendre a morir

Perquè ho fem des de la consciència de la mort, perquè abans de que ningú pensara en el plaer el fornici no tenia més objectiu que la reproducció, que omplir la Terra de més criatures odioses que ens devien sobreviure i continuar així amb la destrucció. Follem perquè sabem que ens anem a morir i això ens acollona i ens agrada pensar que alguna cosa de nosaltres quedarà ací quan ja no estem, estúpid somni de posteritat.

Tant l’amor com el plaer estan sobrevalorats, especialment el primer. L’hem volgut dotar d’una dimensió irreal quan en realitat no és més dopamina, serotonina, oxitocina i noms pareguts. No hi ha res de poètic en ells, maleïts trovadors que s’avorrien i inventaren que hi havia alguna cosa més, maleïda tradició que ha arribat fins als nostres dies. I el desig? El desig no és més que el mecanisme inventat per natura contra l’extinció de l’espècie, pur instint, oblida els teus poemes preferits de l’Estellés.

Pensava que la vida sense amor era un glacial on no es podia viure. Un no pot viure sense beure, o sense menjar, però la falta d’amor no mata a les persones. Clar que hi ha gent que es mata per amor, però matar-se i morir-se no són el mateix. A dies em venen ganes de deixar d’engolir versos. Si un fora realment conseqüent, en renunciar a l’amor deuria renunciar també a la poesia.

Leer es aprender a morir

A Rebeca li ha arribat una postal que li vaig enviar. Com tenia molt que dir-li i l’espai per a escriure a les postals és tan reduït, finalment vaig optar per Bolaño, que mai falla, amb un fragment de La Universidad Desconocida.

"Morir es más importante que leer, pero dura mucho menos. Podríase objetar que vivir es morir cada día. O que leer es aprender a morir, oblicuamente. Para finalizar, y como en tantas cosas, el ejemplo sigue siendo Stevenson. Leer es aprender a morir, pero también es aprender a ser feliz, a ser valiente."

Encara li fa olor la pell a Chamonix

I jo estava feliç beguent un whisky darrere de l’altre i cantant cançons de Dolly Parton com si no el dia de hui no anara a existir, com si eternament anara a estar el seu muscle per a que jo deixara caure el cap damunt rient, com si no hi haguera altra cosa al món que escoltar-li històries del Mont Blanc i pensar en anar que és el que es fa sempre quan dos o més amb botes s’assenten junts, pensar en llocs on anar on anar on anar, pensar en llocs on pujar, més alt i més alt encara, i mentre alçàvem els gots i jo deia PER ELVIS i callava Dolly Parton i començava Love me tender, mentre el destrellat s’imposava, mentre tot això passava un home a una paret del Pakistan es moria sense remei. I nosaltres, amb els llavis tallats i la pell cremada i el cos calent oblidàrem que Ícar no va fer cas a son pare.

Peace in the valley

Els radiadors i el foc estan encesos a totes hores, la neu ha vingut per a quedar-se, l’estiu ha desaparegut definitivament. I m’agrada, m’agrada el vent que em gela les orelles, m’agrada el ritual d’abrigar-me abans d’eixir de l’habitació i el tacte dels calcetins d’hivern.

A la vida hui li demanaria la meua tassa de l’Elvis, un xocolate calentet (Valor, i ben espés) i deixar que les hores em passaren sentada al sofà de la biblioteca, al racó del foc, mirant els troncs consumir-se. I mentre, l’agulla li arrancaria al plàstic negre les seues cançons, la veu que altre setze d'agost va desaparéixer.


…Well the bear will be gentle
And the wolf will be tame
And the lion shall lay down, down by the lamb, oh yes
And the beasts from the wild
Shall be led by a child
And I'll be changed, changed from this creature that I am, oh yes…

Només vi, sense poesia

Va ser als assajos de la Comunió. Paca preguntava, sentats a la sagristia, ¿Qué contiene el cáliz sagrado antes de la Consagración? I Marina, Dimàs i jo contestàvem VINO CON UNAS GOTAS DE AGUA. I Paca deia Molt bé. ¿Qué contiene el cáliz sagrado después de la Consagración? I contestàvem LA SANGRE DE NUESTRO SEÑOR JESUCRISTO. Cada diumenge el retor obrava el miracle de la transformació damunt l’altar, cada diumenge els fidels, cada volta menys, cada volta més vells, devoraven el cos d’aquell home que hi havia penjat entre una Mare de Déu i Sant Miquel amb l’espasa en alt; un home de músculs tensos, de cabells llargs i barba perfecta, un home proporcionat i perfecte, mig nuet,innegablement sofrent, innegablement atractiu.

(Anys més tard serien altres cossos els que devoraríem, cada diumenge de matí després de consagrar els dissabtes nit a la ingesta de sangs variades, no sempre roges, més bé tirant a blavoses, diguen-li gintònic)

No és que ahir la sang vessara amb més força. Ho va fer com acostuma, açò és al ritme del cor, un guèiser a cada bategada. La diferència residia en el gust, que esta volta no evocava llavis coneguts ni batalles perdudes (al remat han acabat per ser el mateix), no. La sang que anit bevíem amb fruïció feia gust de la terra, feia gust del Comtat. La sang que anit bevíem feia olor de pericana, de motius per a tornar i de la casa dels pares, d’anar a comprar a Maruja amb la iaia Teresa i el seu sarnatxo i Maruja va dir que la sang estava ja prohibida però baix del mostrador tenia una bomboneta amagà, perquè clar, que eren unes pilotes de putxero sense sang? Quin home gaudiria del colpet de cafè de dissabte a migdia sense un platet de sang amb ceba per a acompanyar? I Maruja es passava pel forro del davantal la prohibició, perquè clar, ara els animals ja no es poden matar a casa, però veges si el meu home porta tota la vida fent-ho.

La ferida fa mal perquè se sap eterna, de les que, per sort, per lluny que una estiga, mai es tanquen.

(jo sé de dos que tenen un hotel sencer i un refugi que posar en ordre i que van a passar un dia molt molt però que molt bo hui...)

Tres dones

Hi ha, entre cadascuna de nosaltres, una diferència de deu anys. Per açò, a una d’elles la separen vint anys de mi. Ningú no ho diria mirant-la, mirant-me. Junt als anys, una finíssima línia, que es dissol en acabar la jornada laboral, ens diferència també: jeràrquicament, una està per damunt de l’altra i l’altra per damunt de les dos restants. No sé si serà que la major es cuida en excés el cutis o que la menor se’l descuida totalment, però al voltant dels ulls tenim el mateix nombre d’arrugues. La del mig es torna loca quan els paquets de sa mare apleguen farcits de cosmètics. Hem perdut suficients coses com per a no poder tornar a casa, si és que alguna té casa on tornar. Estimàrem i deixàrem de fer-ho, i ninguna confia en que el miracle torne a ocórrer. Al mateix temps, sabem que a la inversa és pràcticament impossible. Si alguna deixa entreveure un mínim d’il•lusió, d’entusiasme cap a algun home, qualsevol de les altres dos s’afanya en recordar-li que a nosaltres no mos té que voler ningú. La sang que ens brolla de les ferides ens la beguem fins que s’han tancat. És per açò que tots els matins al corredor hi ha botelles buides i als braços només queden cicatrius, invisibles per obra i gràcia de la màniga llarga a que obliga el fred. Cap de les tres té fills. Per a una ja és massa tard, la del mig plorava aquest matí després de que un test d’embaràs donara negatiu, l’altra no ha desitjat altra cosa en els últims mesos i ara no sap per quin penya-segat li han caigut les ganes. Quan engronsen al braç als fills d’altres se’ls posa a les tres la mateixa cara, idèntic somriure que amaga el plor. Escriuen, escriuen cada nit les paraules que no els poden eixir per la boca, escriuen les tres amb el posar trist davant la pantalla, escriuen perquè si no ho feren rebentarien i ningú arreplegaria les restes després. No escriuen amb ànim de ser llegides, a ninguna li se ha passat pel cap res d’això. Escriuen per pura i puta necessitat de fer-ho.

Als ulls, amb una miqueta d’atenció que se les mire, se’ls veu l’enyor de tot allò que no va aplegar ni aplegarà, de tot allò que irremediablement han perdut.

Paneros baix volcans

“Un hombre sale a primera hora de la mañana de una taberna del puerto, con el olor del mar en la nariz y una botella de whisky en el bolsillo, y se desliza ligero sobre los adoquines como un barco que se hace a la mar.
Enseguida se adentra en una tormenta, empieza a dar bordadas y trata desesperadamente de volver atrás. Ahora cualquier puerto le vendría bien.
Entra en otro bar.”

Malcolm Lowry. Piedra infernal


Es complien a finals de juliol un centenar d’anys del naixement de l’escriptor Malcolm Lowry i Tusquets ens regalà dos meravelles del meu adorat: la novel•la Piedra Infernal i el poemari El trueno más allá del Popocatépetl.

A Piedra Infernal trobaran el peregrinatge de Bill Plantagenet, pianista de jazz tocat de la perola, amant de vaixells, tavernes i de Melville, peregrinatge a l’absoluta desesperació i sense barqueta de salvament a la vista. Açò (que no hi ha remei) ja ho sabíem, però sempre està bé llegir-ho de nou, més si ens ho conta Lowry. Entendran que la història, pels seus ingredients, no pot més que entusiasmar-me.

A El trueno más allá del Popocatépetl tindran més desesperació encara.

"Qué horrible es el éxito,
peor que ver tu casa en llamas
y las vigas cayendo, una tras otra,
mientras asistes, sin testigos, a tu condena.

La fama, como una borrachera, consume lo mejor de ti mismo
y, sórdida, te muestra que sólo trabajaste para ella.
Ojalá que nunca me hubiera besado esa puta,
y haber seguido siempre en las sombras de la
destrucción y el fracaso."

La selecció i traducció dels poemes ha estat a càrrec del major dels Panero, Juan Luis, el que com a poeta és el meu preferit d’eixa trastocà família (com a no poeta, ho he dit en més d’una ocasió, li professe debilitat al difunt Michi). Per a setembre s’espera l’estrena d’una pel•lícula sobre la vida del pare, Leopoldo Panero, dirigida per Luis Miguel Alonso Guadalupe. Anyadim d’esta manera un nou títol a la filmografia panerista (per a alegria dels que som paneristes declarats), després de la inigualable El desencanto, de Jaime Chávarri, i Después de tantos años, de Ricardo Franco (esta fa massa temps que no la veig i ja toca, la tinc en VHS gravada de la 2 de fa un colló d’anys i deu estar per algun racó del soterrani de ma casa).

Camins

A l’habitació és sempre visible, sempre a punt per a que li llegim algun fragment en veu alta. A un altar a la còmoda, rodejat de braguetes i cerveses buides i copes de vi amb el rastre del morat al cristall, a Kerouac no li han passat els anys pel damunt, però a nosaltres se’ns ha acumulat massa pols a l’esquena des de que el llegírem per primera volta, des de que iniciarem també, a la nostra manera, la vida a la carretera.

Jack i Neal ens donen el bon dia contents, borratxos, i a voltes els responc contenta, borratxa, i altres emet un sonor FUCK YOU, perquè em toquen massa els ovaris. Tot és que a voltes el final del camí es fa visible i allà no hi ha Dean Moriarty ni ningú, només un desert glaçat on no creixen flors. Altres, però, aquells on els torne la saludada contenta, borratxa en ocasions, no pense en què hi haurà quan la carretera s’acabe i crec que són meravelloses totes les personetes que vaig trobant-me, pense que paguen la pena totes les ressaques i que açò és, senzillament, la puta hòstia.

Del ventall de possibilitats que ara s’obri, de la infinitat de camins per triar, serà millor no parlar-ne. Preferisc fer-ho dels fets amb lletres, dels que ja han estat recorreguts i s’han acabat, dels que no obliguen als riscos i a les pèrdues. Millor no pensar en els camins que tenen que vindre, millor escoltar les cançons que parlen d’ells, millor serà estar uns dies sense mirar cap mapa.

Agnieszka està ara llegint Camí de Klockrike (em fa molta gràcia que en polonés es diu Droga do Klockrike), del suec Harry Martinson. Novel•la més que recomanable, camins i vagabunds, és la meua preferida d’ell, clar que no puc evitar tindre un carinyo especial als primers llibres i poemes que va escriure on sempre està present la mar. Martinson va ser mariner i estigué embarcat durant molts anys.

Així, entre llibres i futurs possibles, se’ns passen els dies a esta muntanya. I del què vindrà després, ja escriurem des d’altres contrades.

Antecedents

Vaig començar esta sèrie amb un primer capítol a l’altre blog que parlava del tio baríton de certa fama que girà pel món i era gay però es casà amb la filla d’un general a Mèxic i totes eixes coses. Tot ve perquè quan érem menuts ens preguntaren al col•legi a què es dedicaven els nostres iaios i jo vaig flipar quan José Antonio va dir que s’auelo havia sigut torero. HÒSTIA! Això de tindre un auelo torero era una cosa com molt exòtica, i a mi me picà la curiositat per saber si a la família havia tingut algun avantpassat torero. I va ser que no, però aparegueren uns quants personatges dignes de menció que aprofiten de consol als pares (el destrellat no es una tria, és una cosa genètica i es porta a la sang i per açò és inevitable) i d’advertència als fills (sereu artistes encà que no vos agrade).

Hui va pel meu tataraiaio, que era pintor, i de qui en la xarxa només he trobat aquest quadre, La Rosa Mística, que no fa massa temps van vendre uns tios meus a la Diputació, o siga que no sé si el tindran exposat per ahi o l’hauran amagat per algun soterrani. La Verge és guapeta, cosa estranya quan es tracta de figures femenines en la pintura del tataraiaio, perquè acostumava a gastar com a models a donetes de la família, i hi ha a la família una llarga tradició de donetes tan intel•ligents com poc agraciades que es quedaren per a vestir sants (tradició que jo vaig camí de perpetuar). La Santa Teresa, un dels meus preferits però que li tocà en herència a una germana de mon pare en lloc de a mon pare, és lletja però lletja de collons. Va ser catedràtic de dibuix a Barcelona, va montar a Madrid el primer taller de fotogravat (de coses d’estes d’impremta i tot això va fer moltes coses però es que no tinc ací ni documentació ni memòria al cap) i va ser un cristià exemplar, açò ho destaque jo perquè a l’home li haguera agradat que ho digueren d’ell (quant de beatet, senyor).

A mi sempre m’ha fet la sensació de que al meu pobre tataraiaio no se l’ha valorat com s’ho mereixia l’home, i crec també que si no haguera sigut tan beato i no s’haguera casat i tot això pos haguera tret més trellat de lo que feia i haguera fet molt més que cupuletes i Cristos i Marededéus i trages de festes de Moros i Cristians.


Este post es veurà ampliat amb dades exactes i una correcta redacció quan servidora torne a casa, que des d’ací està malament la cosa però com que ni tenim feina ni podem eixir a la muntanya perquè plou i fa un fred de collons, en algo tinc que estar distraguda, pos ale nyas tataraiaio.

A Maria, Llach a Polònia, sí

“mira, fa temps vaig conéixer un polonès, i em va contar que la cançó de l'estaca ell la coneixia
però sols la música,i la lletra la utilitzaven contra la dictadura comunista.
per si saps algo, per si t'ho ha contat Agnieszka, o per si és una mentideta que em contà aquell??”

Em trobe aquest comentari de Maria a l’anterior entrada i ara mateix, mentre Aggie i jo sopàvem, li he preguntat i li he posat L’Estaca de Llach. Dir que s’ha emocionat és poc, clar que la coneixia! Aquesta va ser la cançó per la llibertat, contra el comunisme, em conta, clar que la conec! La lletra, la traducció, va ser cosa del poeta Zbigniew Herbert.

Allà la cantava, encara la canta, em diu, Przemyslaw Gintrowski, ho feia a aquells temps junt a Kaczmarski al piano. Al final d’un concert de Gintrowski este li va escriure en un dels seus llibres una dedicatòria que jo no puc més que compartir des de que la conec, deia A Agnieszka, que continua creixent per damunt de tot.

Els deixe (no saben el moment d’èxtasi que acabem de tindre ací les dos amb aquesta cançó) una del Gintrowski que no és precisament L’ESTACA, que m’ha agradat molt més.



(m'encanta la veu entre Tom Waits i el Yosi de Los Suaves des de que s'ha fet major)

OFF

Repasse cada dia la quadrícula penjada a la porta d’eixida perquè cada dia canvia atenent a les necessitats. Repasse cada dia eixe horari de la meua monòtona vida a Turtagrø que em diu a quina hora alçar-me, què em tocarà fer. Ha passat una setmana des de l’última volta que al quadret corresponent posava OFF, però sembla una eternitat. La successió dels dies, un idèntic a l’altre, l’altre idèntic a l’anterior, ha acabat per capgirar-me la percepció del temps, m’he oblidat d’ell com un Hans Castorp qualsevol emmalaltint a Davos.

L’esperat dia lliure aplega i em done conter a les dotze, morteta del tot al llit, quan ja és massa tard per a mamprendre tot allò que tenia pensat fer. La ressaca per sort es veu acompanyada pel temps, plou i la boira espessa que caracteritza aquesta estació està més avall que mai. El sol brillant i la pluja lluny m’hagueren fet sentir-me massa culpable, i a la vora del foc creme records i trossos de paper que ja de res m’aprofiten. Em palpe blaüres d’anit, el cafè amb llet massa calent em crema la llengua.

El trellat me se n’ha anat Fannaraken amunt i no li he pogut seguir el ritme.

Vesprades de poesia i vi: Agnieszka Osiecka/Charles Manson

Feia temps que altra Agnieszka, la que tinc per companya de feina a estes muntanyes congelades deixades de la mà de tot Cristo, em recomanava llegir a Agnieszka Osiecka, però no hem trobat cap bona traducció a l’anglès dels seus poemes, així que tot el que tinc és, d’alguns d’ells, les traduccions improvisades que baix els efectes de l’alcohol la meua estimada Aggie m’ha declamat. Seguirem buscant, que acabaré feta una doctora en literatura polonesa, i açò em fa recordar que a un post recent vaig oblidar citar, entre els pocs escriptors polonesos que coneixia, justament al que més conec de tots, KAPUSCINSKI! Compliré penitència per este oblit, no s’ho mereixia l’home, ho sé.

Com a curiositat, apuntar-los que la Osiecka va estar casada amb Wojciech Frykowski, un dels assassinats per Charles Manson i la seua Família esta nit farà quaranta anys. Recordaran aquell macabre episodi on també es carregaren a Sharon Tate, la dona de Polanski, prenyada de vuit mesos. M’estalviaré els detalls escabrosos que poden llegir per la xarxa, amb tot de detalls sanguinolents. No acabe d’entendre la fascinació que encara desperta tan diabòlic personatge en alguns.

Amb aquella matança s’evidenciava la caiguda en picat, l’anunciat final de la dècada de les flors al cabell i la pau per a tots, pobres il•lusos. Si d’alguna cosa em quede de tot allò, ho sabran si m’han vist el braç dret, és amb la música, pues alguns dels meus grups de capçalera nasqueren sota el sol de San Francisco i els efectes del LSD. Coneguda és, per cert, l’estreta relació que unia a l’angelet de Manson amb Dennis Wilson, dels Beach Boys, qui el va ajudar en la gravació del seu àlbum LIE, que he de dir que, amb matisos, no em desagrada. Si en lloc del trastornat Charles Manson haguera segut qualsevol altre qui haguera fet aquelles cançons em trobaria davant d’un mediocre disc folk dels que tant a gust escolte, açò és un homenet i una guitarra i poca cosa més que lletres senzilles i nostàlgiques. Hi ha una cançó que m’entusiasma especialment, Home is where you are happy, però en sentir altres talls del disc com People say I’m no good o, concretament, I once knew a man, un pot veure amb claredat l’interior del qui les va escriure, i acollona molt però que molt, pa fer-se pipí i caca al llit.



...Your home is where you're happy
It's not where you're not free
Your home is where you can be what you are
'Cause you were just born to be

Now they'll show you their castles
And diamonds for all to see
But, they'll never show you their peace of mind
'Cause they don't know how to be free

So burn all your bridges
Leave your whole life behind
You can do what you want to do
'Cause you're strong in your mind

And, anywhere you might wander
You can make that your home
Just as long as you've got love in your heart
You'll never be alone

Just as long as you've got love in your heart
You'll never be alone
You'll never be alone…

You'll never know

...I know that I'll never be free
of chasing you and you just out of reach
Forever hungry consumed by pain
Once all I needed now all I crave
But you'll never know
No you'll never know

How all alone I walked away
into the darkness of the night
It hurt me so that I could die
Every time it comes to mind
That you will never ever realize
How I loved you so
but you'll never know
How I loved you so...

Willy DeVille, Agost de 1953-Agost de 2009

Massa car

Ens llençàrem als camins, ens oblidàrem de les senyals que advertien perill, no respectàrem les velocitats màximes permeses, fugirem com de la pesta de tot allò establert. Un coet al cul, eixa era l’expressió, ens impedia la quietud, ens obligava a córrer. La buscàvem, a dies creiem tindre-la entre les mans i a dies se’ns escapava com les serpetes de la bassa on de menuda em feia por caure i on anys després buscaria el lloc més alt des del que saltar. Potser realment mai, en aquell entonces, va ser nostra, no al menys com ho és ara, però ens divertia pensar que sí. Què dic ens divertia, ens enorgullia, ens feia feliços palpar-la, saborejar-la movent la boca exageradament i fent soroll amb les dents i la llengua. Ningú mirava pel retrovisor tot el que anava caiguent a la cuneta.

He pagat massa car el preu per la llibertat, m’he deixat arruïnar per eixa puta entelèquia, il•lusió com mirar-se el reflex del rostre a un llac glaçat. He venut tot el que em quedava, fins i tot el patrimoni que era el record dels teus passos i els versos que m’escrigueres a l’esquena en forma d’ones. I ara això és tot el que tinc, la consciència de la pèrdua. I a ella, eixa puta entelèquia, il•lusió com mirar-se el reflex del rostre a un llac glaçat que ni em donarà de menjar ni em cantarà per les nits cançons d’amor.

Coses que no acabe d'entendre

Dilluns vaig estar a la farmàcia de Lom, demane una botelleta d’alcohol i em diuen que no me la poden vendre sense recepta. Sí em podien vendre toalletes amb alcohol o una botelleta d’alcohol perfumat, però alcohol a seques no. I dius EING? QUE M’ESTÀS CONTANT XICONA?

En canvi, junt als condons i lubricants un podia comprar, com qui va a per tomaques, el meravellós comprimit del dia després, patró dels inconscients i descuidats que allà tants maldecaps ens ha donat a més d’una quan hem hagut d’anar a buscar-lo. Em va sorprendre tant com l’actuació de La Banda Trapera del Río al programa de Buenafuente a finals de juny i que no havia vist fins a hui. D’eixes coses que no t’expliques i que no saps si t’encanten o si jo-què-sé. De la Trapera, de la cançó que tocaren allà, em vaig tatuar al mes de maig una frase de la tornada. Acabava de xafar terra després de que un xic guapo em portara en barquet a Beachy Head.

A lonely land, a lonely land

La sensació de la sang brollant calenta cames avall fins al desaigüe, entre l’aigua freda de la dutxa, és com pixar-se amb el neopré posat dins la mar. Escalfor enmig d’una corrent gelada, soroll dins del cap que és murmuri de líquid mare, silenci sepulcral als voltants. Sagne damunt la neu el dibuix roig de la teua absència, sagne per la vagina, pel nas, per les genives, des de dins, ferida de mort.


...Lonely grief is hounding me
Like the lonely shadow hounding me
It's always there, just out of sight
Like a fragling tree on a lightening night

Lonely wind cries out my name
Sad as haunted music in the rain
It's born of grief and born of woe
But I hear it call and I've got to go

Where can I be headed for
The blues call it my north to lick my heart once more
Love lives in a lonely land
Where there's no helping hand to understand

Why does it bring this hate to me
Why it don't matter why
I only know misery
Has to be part of me

Never hope to count on love
To be a partner of that Heaven up above
Never hope to understand, love is a barrel land
A lonely land, a lonely land...

Altra ascensió

Hi ha llibres que haguérem entés d’altra manera d’haver-los llegit en altre temps. Hi ha, de la mateixa manera, llibres que haguérem entés d’altra manera d’haver-los llegit en altre espai. Les dos variables influeixen en el moment de la lectura de la mateixa manera en que influïren en l’autor el temps i l’espai on els va escriure. És aixina com unes mateixes pàgines tenen un efecte diferent en nosaltres en un moment o en altre, i la més senzilla frase pot cobrar en una relectura una força desconeguda, així com novel•les que amb anterioritat ens semblaren obres mestres acaben per esdevenir, en segones llegides, pura distracció carent de l’emoció que ens provocaren la primera volta.

A l’últim paquet que m’ha enviat ma mare, junt a útils femenins i vestits als que tracte de traure profit (vestits, senyores i senyors, de tirantets) sense aconseguir-ho (l’estiu ací va acabar sense haver començat), hi havia, per supost, la càrrega necessària de lletra escrita, imprescindible a este lloc enmig del no res, que sol•licite setmanalment amb urgència i que ella, eixa doneta que va tindre el dubtós honor de parir-me, m’envia quan li rota i com li rota. Entre els llibres d’aquest enviament, La muntanya màgica de Thomas Mann, novel•la que dona nom al blog que ara mateixa lligen.

Des de que vaig aplegar a Turtagrø m’ha acompanyat la sensació d’estar a una mena de sanatori Berghof. I no són, únicament, les similituds paisatgístiques, més que evidents, sinó també la percepció del temps, de la vida en general, que el jove Hans Castorp (casi casi tan jove com jo) experimenta en aquella muntanya. Era a finals de juliol quan aquell enginyer naval necessitat d’un descans aplegava al Sanatori Internacional Berghof, a Davos. És ara, principis d’agost, quan he decidit iniciar la relectura de l’obra magna de Mann, a la que havia tornat moltíssimes voltes però mai de manera total com ara em dispose a fer-ho.

A la cuina, ja ho veuen, tot preparat per a l’ascensió. El camí ja el conec, però sé que les vistes, esta volta, vaig a gaudir-les molt més.

M'aplega l'olor de merda que fa allà

No cal fer comentaris sobre la notícia, els poden trobar als principals diaris o en diversos blogs amics que tinc enllaçats a l’esquerra. . Els deixe, simplement, un poema, Que sempre torna, del llibre Solatge, de Jaume Pérez Montaner. Ahi els donen pel sac al tall de lladres que us governen, ahí s’ofegueu, valencians i valencianes, de l’olor de podrit que els fan les bragues i els calçotets als que manen perquè els heu triat. Llàstima de país.


Llàstima del país amb líders mentiders,
amb fanàtics botxins que dominen les trones,
que ignoren els seus savis o els volen fer callar.

Llàstima del país que alça només la veu
per ferir el germà, per lloar l'opressor,
per exaltar el pinxo com si fos un heroi.

Llàstima del país i llàstima del poble
que oblidant la justícia del gaudi solidari
pensa només en ell amb la panxa contenta.

Llàstima del país que oblida el seu llinatge,
que perd la seua llengua o només la recorda
per a ofrenar la glòria de gestes il·lusòries.

Llàstima del país que pels diners es ven,
que balafia els camps dels seus avantpassats
i en asfalt i rajols converteix el paisatge.

Llàstima del país i llàstima del poble
que deixa que els seus drets siguen anorreats
pels lacais de les rates al servei del poder.

Llàstima del país que ha perdut les idees:
un poble de corders als seus pastors submisos
que sens recança els duen recte a l'escorxador.



*La foto vol dir que em cague en tot, perdonaran que no m'abaixe els pantalons, però es que fa un fred de l'hòstia. Vinguen ací a refugiar-se, que allà no tenen res a fer.

Vesprades de poesia i vi: Anna Akhmàtova/Paquita la del Barrio

Estic pagadíssima amb l’antologia en català d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva que m’han regalat (gràcies gràcies), a cura de Maria-Mercé Marçal i Monika Zgustova. De les dos russes havia llegit molt abans, però en castellà, i aquesta selecció m’ha semblat magnífica. A l’Akhmàtova li professava devoció des de feia temps, i la Tsvetàieva ni fu ni fa, tot i que el Poema de la fi és brutal. Ahir, amb l’excusa de que Aggi i jo hui teníem el dia lliure (el primer i l’últim dia lliure que tenim juntes), acabàrem amb una botella sencera d’un roiníssim vi italià i quatre litres de cervesa, i ens cagàrem ben a gust en tots els homes de la nostra vida, apunt important i consol per a passar esta ressaca sense Ibuprofeno que hem tractat de superar a Lom beguent més encara. Els maleirem rancoroses com només podem ser les dones, beguérem pels desgraciats i pels que van ser encantadors i ens refermàrem en l’orgull de la nostra solteria, orgull que ja sabran que és tot fingit però al que ens aferrem perquè no fer-ho suposaria reconèixer un fracàs al que tenim més culpa del que ens agradaria. El poema “El darrer brindis” de l’Akhmàtova va ser perfecte per resumir-ho, i res millor com a cirereta final que una cançó de la gran Paquita.

“Bec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec, també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal
i perquè Déu no ens ha salvat.”

Estimat Lord Jim

A data incerta des de Turtagrø, he perdut el conter dels mesos sense tu tal i com tu oblidaves les setmanes sense xafar terra, només quan pose massa sal als ous bollits em vens als llavis. Enyore amb força dotze tot el que les teues mans aprengueren sobre els meus dics d’abric, la teua llengua sobre el gust de mels marines, els meus ulls sobre les ones i els núvols.

La desesperança, la que duc escrita al rostre com la fatalitat atàvica que a tu et dibuixa el gest, la portaria millor al teu costat. I de res em val l’aire d’aquestes muntanyes si quan bufa no unfla cap vela, de res em calen les nits si no veig estrelles on buscar-te.

Continuarem, tant se val a quin oceà siga, odiant el món en la mateixa mesura en que ens estimem.

PS: Per Sant Buddy Holly que ens seguim jurant infidelitat eterna.

Jo també m'he enamorat

Com Lucrècia, però no d'un home.

Açò per a passejar-me entre morses i ossos polars.

Vull estes orelleres, les vull les vull les vull!!!