Estrelles

“Algunas noches no puedo dormir, y entonces escribo un cuento o me subo a un merengue, y grito tu nombre por si pudieras oírlo. Después cuento recuerdos y me duermo abrazada al más cercano. Al día siguiente recurro al método vulgar del teléfono y me siento a esperar. Me quedo colgada de una foto vieja o una carta amarillenta y arrojo el enigma a las estrellas: ¿dónde está?, ¿qué hace? Y ellas contestan implacables: siempre que eliges pierdes algo.”

Míriam García Pascual. Bájame una estrella


Els noms m’eren familiars perquè de menuda volia ser astronauta. Tenia una enciclopèdia on hi havia de tot de tot de tot que Pilar, la veïna d’enfront, m’havia regalat per la Comunió. Pilar, que va morir fa molts anys, quan vivíem encara baix del campanar del poble i les meues amigues em preguntaven si no em despertaven les campanes per la nit. Em sabia els noms i quan es feia fosc mirava d’identificar-les sense més ajuda que els dibuixos de l’enciclopèdia, què gran aquella enciclopèdia que pesava molt, moltíssim, i va ser un èxit trobar la Polar.

Poc més enllà d’això coneixia quan molts anys després la mar va esdevenir present, els noms de les estrelles m’apareixien a complicats problemes que necessitaven de moltes fulles per a ser resolts. El cel era el mateix que quan es ponia el sol a L’Alqueria i jo tenia nou anys, però ara el coneixia, em bastava alçar el cap i en lloc de punts brillants trobava gossos, osses, persones, i cadascú dels punts que es formaven rebia un nom i saber-ho podia salvar-te el cul quan no tenies res més. Nosaltres, la generació del GPS, ens miràrem amb cert recel, i un poc de curiositat museística, al mestre que ens tractà d’explicar el funcionament d’un sextant . I que no s’obrien les portes del pont com si foren les d’un bar de l’oest i un desenfundava el sextant i PAM PAM, dos tirs i dos altures, que no, que no era aixina. I quan recorde l’escena em torne a pixar de riure i a vostés no els farà cap gràcia, ho sé, però l’home era molt serio i aquell dia ens vam riure moltíssim.

Ara que ací les nits han començat a ser-ho desitge, baix la pluja, que la boira se’n vaja i poder, de nou, sentar-me a mirar les estrelles, no ja pretenent respostes que sé impossibles, sinó senzillament esperant una referència clara, un punt que em situe, que em diga on estic.

Sang calenta

"Vaig intentar ser funcionari al Congo, comerciant a Tahití, paranyer al Canadà. No em satisfeia res. Em pensava que buscava fortuna; en realitat m'empenyia la sang calenta de la meua joventut. Però com que ara tot aquest ardor s'ha apagat, ja no ho entenc. Trobo que he fet molt de camí inútil per tornar al punt de partida."

Irène Némirovsky. Sang calenta

Vinyet

Batejar una barqueta és com batejar un fill, un gos, i no val qualsevol cosa. He vist embarcacions precioses que perdien tot l’atractiu en el moment en que els llegies el nom, de la mateixa manera que altres et feien venir un calfred quan les veies surant a l’aigua. He vist noms d’abnegades esposes, illes imaginàries, illes reals, vents i estrelles, cançons i personatges de llibre, mil coses escrites al costat amb que el navegant pretén fondre’s amb la seua barca, que aquesta siga un apèndix d’ell. Ho deia Conrad, que els vaixells són criatures vives.

Es diu també, de supersticions marineres (algunes amb certa raó de ser, altres com la mala sort atribuïda a les dones mereixen ser desterrades d’una puta volta) es pot fer un catàleg, que si un adquireix una embarcació no deu canviar-li el nom, i, en cas de fer-ho, l’antic nom deu mantenir-se escrit a algun lloc.

Quin nom li posaria, quin nom li posaré, al meu apèndix?

Vinyet és com va ser batejada a Sitges el passat setze de juliol, dia de la Verge del Carme, la barca amb que l’ajuntament d’allà vol ajudar a no perdre el seu passat mariner, una embarcació de fusta de quinze metres d’eslora que es dedicava a la pesca d’arrossegament. El nom li ve per un llagut del 1840 que portava vi fent la ruta Tarragona-Barcelona amb escala a Sitges i Vilanova, una barqueta que fou tan popular que quan va ser venuda el poble sencer i la banda de música es reuniren en la platja per a dir-li adéu. Aquell dia (no en el que la primera Vinyet desaparegué, sinó el de la Verge del Carme d’aquest any) també es va fer entrega dels premis de la catorzena edició del Concurs de Narracions Breus Port d’Aiguadolç. El guanyador va ser Xavier Carol amb La carta i l’accèssit per a Francesc Xavier Garcia-Marqués amb Coratge de nàufrags. Entre les altres deu narracions que el jurat ha triat per a formar part del llibre que cada any edita el Port, hi ha la meua Què hi ha després, pare?, que els reproduiria ací encantada si no fora perquè no la tinc per cap lloc.

Qui era la Comtessa d'Angeville

Després de tancar el blog que va precedir a aquest, difunta cassalleta, NADNA va dedicar-me (més que a mi, a la comtessa a qui vaig furtar el nom) una emocionant entrada, ABRIENDO VÍAS. Com que m’agradà molt el que va escriure i explica ben bé qui era aquella senyoreta, em permet reproduir ací les seues paraules, per a que coneguen una miqueta més a l’amiga Henriette. Espere que els queden clars els motius que vaig tindre per a triar-la com a alter ego.


"Mademoiselle Henriette, Comtesse d’Angeville, nació para la Historia – para esta historia – el año 1838 en el que a la edad de cuarenta y cuatro decidió y logró llegar la cumbre del Montblanc, y no por el dudoso honor estadístico de ser la primera mujer en hacerlo, puesto que se le había adelantado una campesina natural de Chamonix y llamada Marie Paradis, sino por la manera en que lo hizo.

Mme. D’Angeville, en su condición no solo de condesa sino de miembro destacado de la alta sociedad y de los salones del París de la restauración, prescindió de cualquier veleidad montañera o deportiva y organizó una expedición que necesitó de doce porteadores para acarrear la impedimenta mínima adecuada para una señora. Entre otros adminículos, como una inimaginable bañera de campaña o una fiambrera con manjar blanco para su solo uso privado, gran parte de los bultos contenían las vituallas imprescindibles: sesenta botellas de vino ordinario, seis botellas de Burdeos, diez de Borgoña, quince de St-Jean, tres de brandy, dos de champán, una de sirope de arándanos y seis de limonada, veinte barras de pan, diez quesos, seis tabletas de chocolate, seis paquetes de azúcar, cuatro de prunas y de uva, dos de sal, seis limones… Se permitió ser menos estricta con la cuestión del vestuario y eligió un estampado de cuadros para su traje de escalada, con pantalones anchos, abrigo largo, una gran boina con una pluma mayor todavía y una larga boa negra. Así, tras una ascensión en la que no faltó un momento lo suficientemente penoso como para que la Condesa vislumbrara su propia muerte y demostrara su templanza rogando a sus guías que, si acaecía tan luctuoso hecho, tuvieran la bondad de llevar su cadáver hasta la cumbre, Henriette d’Angeville pisó por sí misma la cima del Montblanc. Su equipo se completaba – no lo he dicho – con su cuaderno de escritura y su correspondiente escribanía, lo que le permitió tomar las notas necesarias para escribir a su vuelta a la ciudad de la luz su libro “Mi escalada al Montblanc”.

No sorprende que tuviera que enfrentarse a una cierta incomprensión de su tiempo, aunque fuera acompañada de una suficiente dosis de fama social y consecuente grado de maledicencia. Sí es más sorprendente la animadversión que su gesto – no digo gesta – continúa despertando en la literatura que trata esa práctica que llamamos montañismo. Es casi unánime la opinión de que se trató de una excentricidad, casi de una rabieta de niña mal criada producida por sus celos hacia George Sand; todos los autores coinciden en señalar la heterodoxia de la expedición, la supuesta ridiculez del carácter de Henriette, absolutamente vana, desubicada, pretendiendo reproducir un salón elegante entre los Alpes y recurren cuando menos a la sorna para referir lo que consideran una mera anécdota, un paréntesis en la verdadera historia – o Historia – del Montañismo (Claire Elaine Engel, en su “A History of mountaneering in the Alps”, llega a la crueldad definiéndola como “a spinter who loved Mont Blanc because she had nothing else to love”. Me pregunto que parte de su biografía, que desconozco, impulsa a la señora Engel a ese desprecio por las solteras).

A mí, en cambio me parece que Henriette d’Angeville se limitó – es, de nuevo, una manera de hablar – a ser ella misma, a actuar de acuerdo a lo que su voluntad, su criterio y sus gustos marcaban, prescindiendo por completo de una consideración tan superficial como el qué dirán, huyendo de los caminos marcados por otros, afrontando quizás la incomprensión e incluso el ridículo (aunque la cantidad y calidad del alcohol etílico elegido, la bañera y la pluma y el papel indican un grado de civilidad extraordinario que compensaría, a mi entender, cualquier otra consideración)."

Pos coses d'estes dels diumenges

“- Què n’espera vostè –dic-, de la vida?
- No res. Confie en que ella tampoc no espere res de mi... I vostè, què n’espera?
Quede mut.
- L’única opció raonable –diu- és la desesperança.”

Manuel Baixauli. L’home manuscrit

Que en els últims anys l’existència se m’ha convertit en una destrellatada road movie (a dies tràgica, a dies per a pixar-se de riure, a dies per a plorar de bonica, a dies porno, a dies trista, a dies buida com els gots de l’Excuse Me a les set del matí, a dies freda com el glacial que tinc al costat, a dies senzillament com una coca de llanda acabada de fer) és una cosa prou òbvia. També ho és que temps ha deuria haver tractat de canviar l’argument, o mirar de posar-li el THE END, però ni m’ha vingut de gust ni, quan ho he desitjat, he sabut fer-ho. Poc importa ja també, ara que, massa tard, hem entés eixe argument a canviar, l'argument de l’obra, el que Gil de Biedma diría envejecer, morir.

Les reflexions al voltant de la vida pròpia i el què fer amb ella per sentir-la realitzada han acabat per esdevenir innecessàries. Ahí es quedeu guapes, que vos donen pel sac que per a calfar-me el cap m’he comprat un gorret preciós. L’actitud per encarar este no hi ha res a fer que he assumit com a divisa vital podria haver sigut altra, però haguera resultat especialment dolorosa a l’entorn, inclús potser a mi mateixa, i sincerament, ja que la provessó és curta i que després no hi haurà res més que cucs menjant-nos, i que realment els cucs a nosaltres ni ens aniran ni ens vindran mentre ens roseguen l’entrecuixa (no, no mos faran picoretes i gustet perquè quan un està mort està mort i prou), ja que a més no sé molts dies tardarien en enviar-me dins de la caixa cap a L’Alqueria i si ja estic estropejà tornaria més estropejà encara, millor serà tractar de fer-ho llarg el món de merda este en el que ens ha tocat nàixer i allargar-la de manera més o menys plaentera.

Tampoc puc oblidar que ja no tinc vint anys i allargar una adolescència en la que les noves escenes no serien més que repeticions d’altres vistes abans no seria només avorrit, també totalment desaconsellable. Per seguir citant a Baixauli, “Estic viu –es digué Viatger-, però he deixat de ser jove.” Pensar el contrari seria tirar a la brossa més anys encara tractant de buscar no-sé-què en una lluita que se sap del tot inútil per perduda d’avantmà.

Front a la desesperança no hi ha res, absolutament res a fer i si eixa és l’única opció possible jo me’n vaig a viure a l’Àrtic. Allà els espere*.

*Açò, per supost, després d’un mes i mig o dos mesos de merescudes vacances que començaran el 16 de setembre. I en contra del que puguen pensar després d’esta merda de reflexió nihilista que els acabe de fer i de la que no estic gens orgullosa perquè no s’enten massa bé el que volia dir (però me’n tinc que anar al llit, que demà matine), estic ben feliç i somrient, contenta que te cagues, perquè una cosa no lleva l’altra i als que pensen el contrari només em queda dir-los que són uns pobres desgraciats.



"Acepta, brinda y bebe" o algo paregut deia algú (Carlos Marzal, crec) en uns versos.

La porta del paradís

Bakeriet i Lom. No es pot descriure, no es pot, i no sé si és la merda de menjar a la que m’he acostumat que fa que qualsevol cosa mitjanament bona em semble meravellosa o que realment els pastissos, dolços, pans i pastes del forn de Lom són el millor que he provat en la vida.

El que m’agradaria és poder agafar l’olor que fa allà i enviar-te-la com una postal.

Esto es rock, es mi castigo

…Lágrimas, creo que voy a pagarlo caro.
Lágrimas, la parte oscura de la verdad
está encerrada en el váter y no me importa.
Lágrimas, sólo busco un poco de peligro.
Lágrimas, es el fracaso del rock’n’roll…

El passat 22 de juliol va morir Aitor López de Sabando, Aitornillo, guitarra dels Obligaciones.

*Hui el que toca és posar-se a tota hòstia el Rápido y Sucio. I recordaré la primera volta que algú em parlà d'ells, que plovia a València tal com plou ara a Turtagro, una pluja fina, i que després dormírem junts.

Poesia i vi: Gioconda Belli/Senior i el Cor Brutal

Per les nits és quan més mal fa i la d’ahir no era una excepció. Llegírem poemes de la Belli, acabàrem amb l’última caixa de vi, trencàrem un espill i cantàrem El Signe dels Temps en anglés, valencià i polonés baix la pluja. Ara amb l’esmorzar faig la llista de la compra. Finalment tindré el dia lliure i en un ratet agafaré l’autobús que va a Lom, tercera incursió en un lloc habitat des de que estic ací. Entre les coses imprescindibles, un pintallavis roig i una boa rosa com la que porte al vídeo (el pintallavis potser, però la boa rosa a Lom estarà complicada de trobar).

A mes i mig d’estar de nou a casa, va sent moment d’iniciar el procés invers al d’asilvestrament que m’ha portat a no depilar-me, cagar darrere de pedres gegants i arbres o posar-me sandàlies amb calcetins blancs. El pintallavis i la boa són el primer pas, i més avant algú em tindrà que ensenyar a abraçar de nou.

Tocamos la noche con las manos
escurriéndonos la oscuridad entre los dedos,
sobándola como la piel de una oveja negra.

Nos hemos abandonado al desamor,
al desgano de vivir colectando horas en el vacío,
en los días que se dejan pasar y se vuelven a repetir,
intrascendentes,
sin huellas, ni sol, ni explosiones radiantes de claridad.

Nos hemos abandonado dolorosamente a la soledad,
sintiendo la necesidad del amor por debajo de las uñas,
el hueco de un sacabocados en el pecho,
el recuerdo y el ruido como dentro de un caracol
que ha vivido ya demasiado en una pecera de ciudad
y apenas si lleva el eco del mar en su laberinto de concha.

¿Cómo volver a recapturar el tiempo?

¿Interponerle el cuerpo fuerte del deseo y la angustia,
hacerlo retroceder acobardado
por nuestra inquebrantable decisión?

Pero... quién sabe si podremos recapturar el momento
que perdimos.

Nadie puede predecir el pasado
cuando ya quizás no somos los mismos,
cuando ya quizás hemos olvidado
el nombre de la calle
donde
alguna vez
pudimos
encontrarnos.

Gioconda Belli. Sobre la grama

Farà molt de fred, tata

Això va dir el meu cosinet en assabentar-se de que quan acabe la temporada ací aniré a viure al nord del nord durant un temps indefinit. I sí, tete, farà vint graus baix zero i més avall encara, li vaig dir. Però no serà molt més fred que del que ja és, vaig pensar.

Habite un palau de gel blau on cada passa fa tremolar el terra i sembla que tot vaja a caure trencat en mil trossos afilats que em tallaran les plantes dels peus. Per les nits sent el vent per dins dels óssos, allà on deuria estar la medul•la, xiulant cançons que parlen d’homes i dones que estan sols, d’homes i dones que ho han perdut tot o que a tot han renunciat, d’homes i dones que omplin barres de bars, vaixells o muntanyes. D’homes i dones que també senten este fred que et rosega i que fa mal, tant de mal que en ocasions penses que moriràs congelada. Imagina el més cruel dels hiverns de la teua vida i multiplica’l per cent.

Ja m’havia acostumat, però, i acostumar-se és el pitjor que et pot passar. T’acostumes a la capa de gel que et tapa els forats del nas i la pell sencera, t’acostumes a viure sota zero. Quan menys ho esperes un gest, unes paraules, una cançó inicien el desgel. La sang corrent de nou per les venes, el dolor altra volta palpable, el fred eriçant tots i cadascun dels pèls del cos. I amb ell, ja oblidada, la necessitat de cercar el calor.

Als cinc anys de la mort de Carmina Ordóñez

Anava en un d’aquells destartalats autobusos als que per a sol•licitar la parada devies estirar d’un fil que recorria tot el sostre fins al lloc del conductor, on una campaneta l’avisava de que volies baixar. Els camins que em portaven de costat a costat de l’illa no mereixien dir-se carreteres i jo mirava per la finestra un paisatge desolador, desèrtic (excepte si asomava la mar) quan va sonar el telèfon:

- Àguedaaaa què fort, que s’ha mort Carmina Ordóñez!

La meua germana m’informava de la notícia que totes les televisions anunciaven amb la major quantitat de detalls escabrosos possibles. S’especulava amb el suïcidi, es perseguia als fills, tot un circ al voltant de la mort que no vaig poder seguir perquè estava a Malta. La reina del cor se’n va anar tal i com havia viscut, açò és, escandalosament. El seguit de parelles, addicions, nits, toreros i exclusives em despertaven un punt d’admiració, pues em semblava una dona que sempre va fer el que li va donar la gana.

Aquella nit a la platja tractava d’explicar tot allò que d’ella sabia (coneixements adquirits, per supost, a la perruqueria de Cocentaina on m’han tallat el monyo des d’abans d’aprendre a caminar) a una japoneseta valenta que s’allotjava a la mateixa planta que jo, i a la que una setmana després el director de l’hotel oferiria amablement pillar un avió de tornada a casa si no volia ser denunciada. La legislació sobre drogues no semblava massa permissiva allà, i l’enorme pedra de costo que les netejadores li havien trobat a l’habitació no augurava res bo. Pocs dies després seria servidora la que rebria la trucada que l’obligaria a estar en l’aeroport en menys d’una hora. Allà es van quedar vestits de Hoss, camisetes de D&G, ulleres de Dior i jaquetes Fornarina dins l'armari, junt al fill del pràctic del port sense que puguera despedir-me. També, dies tranquils, nits salvatges, platges perfectes, peixets baix l'aigua, molta molta mar.

Lluny, en l’espai i en el temps, de l’estança maltesa, celebraríem una festa d’homenatge per l’aniversari de mort de la Ordóñez. Madrid era casa i les hores totes fetes dels gintònics del Berlín Cabaret. Famosos, pseudofamosos, xiquetes de províncies dispostes a obrir-se de cames i de tot el que fera falta pel seu moment de glòria, aspirants a- de tota mena, cocaïna i rebujitos. S’honrà la memòria de la difunta per part d'aquells que en vida la conegueren i els que no, i també per part dels que allà ens trobàvem circumstancialment amorrats a la copeta amb Manzanilla i Sprite per tal d’aguantar el destrellat.

Ara, d’eixos rostres, queden salts des del cuirassat Viaducte madrileny, joguets trencats, nines sense cap i amb les mans brutes i tremoloses. Massa estrelles apagades per culpa d’un il•lusori món de color rosa que fa pagar car els somnis dels qui per tota aspiració tenien una foto a una revista.

Per què(i) beuen les dones

Les dones beuen perquè beure és l’únic que els queda ara que han perdut la il•lusió, que ho deia paregut Anaïs Nin però de l’art, que era l’única droga que li quedava en haver perdut la il•lusió. Recorde, l’estiu passat, que la Yanke entrevistà a Tabucchi i li comentà que Houellebecq deia que el millor moment per a llegir Las ilusiones perdidas de Balzac era quan s’havien perdut totes. Ací, a falta de Balzac, en este perfecte moment per a llegir-lo, bevem. Les dones beuen perquè junt a les il•lusions perderen també als hòmens que les estimaren i als que estimaren, i ara estan i es saben a soles. Les dones beuen perquè plou i no poden anar a pujar al Store Skagastølstind. Les dones beuen perquè preparen les cunes per als fills d’altres dones i aguanten al braç xiquets que mai seran seus. Les dones beuen perquè fa un fred de l’hòstia i tots sabem que beure calfa més que una bona jaqueta. Les dones beuen perquè tenen tants motius per a fer-ho que resulten impossibles d’enumerar.

Encara hi ha qui ens ho pregunta, com podem beure tant.

Vesprades de poesia i vi: Wislawa Szymborska

Em declare completa ignorant en el que a literatura polonesa es refereix. Li ho comentava a Agnieszka que, sincerament, ni puta idea més enllà dels més o menys coneguts: Tadeusz Kantor, Wislawa Szymborska (of course), Zbigniew Herbert i poca cosa més. Res més, m’atreviria a dir, si de cas potser algú de qui ara mateix no identifique la nacionalitat.

Ella diu que la literatura polonesa és pesada i trista com ho és la societat d’allà, però que atesos a les circumstàncies històriques del país açò és inevitable. La Szymborska, però, deixa entreveure una miqueta de llum darrere del mur i per això ha sigut l’elegida per a hui al nostre moment de vi i poesia. Hem llegit De una expedición no realizada a los Himalayas per allò de que mos van les altures nevades i per algo estem ací al Jotunheimen dels collons, Alegría de escribir, al que tinc un carinyo especial (la posibilidad de eternizar) i per a acabar un dels seus poemes més famosos, Nada ocurre dos veces. Pertanyent a Llamando al Yeti (Wolaine do Yeti), els deixe la traducció al castellà i l’original en polonés.

Nada ocurre dos veces
y nunca ocurrirá.
Nacimos sin experiencia,
moriremos sin rutina.

Aunque fuéramos los alumnos
más torpes en la escuela del mundo,
nunca más repasaremos
ningún verano o invierno.

Ningún día se repite,
no hay dos noches iguales,
dos besos que dieran lo mismo,
dos miradas en los mismos ojos.

Ayer alguien pronunciaba
tu nombre en mi presencia,
como si de repente cayera
una rosa por la ventana abierta.

Hoy, cuando estamos juntos,
vuelvo la cara hacia el muro.
¿Rosa? ¿Cómo es la rosa?
¿Es flor? ¿O tal vez piedra?

¿Y por qué tú, mala hora,
te enredas en un miedo inútil?
Eres, pues estás pasando,
pasarás —es bello esto.

Sonrientes, abrazados,
intentemos encontrarnos,
aunque seamos distintos
como dos gotas de agua.


Nic dwa razy sie nie zdarza
I nie zdarzy. Z tej przyczyny
Zrodzilismy sie bez wprawy
I pomrzemy bez rutyny.

Choćbyśmy uczniami byli
Najlepszymi w szkole świata,
Nie bedziemy repetować
Żadnej zimy ani lata.

Żaden dzień sie nie powtórzy,
Nie ma dwóch podobnych nocy,
Dwóch tych samych pocałunków,
Dwóch jednakich spojrzeń w oczy.

Wczoraj, kiedy twoje imię
Ktos wymówił przy mnie głośno,
Tak mi było, jakby róża
Przez otwarte wpadła okno.

Dziś, kiedy jesteśmy razem,
Odwróciłam twarz ku ścianie.
Róża? Jak wygląda róża?
Czy to kwiat? A może kamień?

Czemu ty sie, zła godzino,
Z niepotrzebnym mieszasz lękiem?
Jesteś- a więc musisz minąć.
Miniesz- a więc to jest piękne.

Uśmiechnięci, wpółobjęci,
Spróbujemy szukać zgody,
Choć różnimy sie od siebie,
Jak dwie krople czystej wody.

Who'll stop the rain

M’ho pregunte, m’ho pregunte perquè em té fins als ovaris este mal temps que no s’acaba, este so insistent, repetitiu de les gotes caiguent damunt la teulada que m’agreuja la ressaca i amenaça amb allargar-me el maldecap més del que tenia previst. S’ho preguntava el John Fogerty en el que diuen un dels moments apoteòsics dels concerts que fa pocs dies va oferir per aquelles terres. Ací, sense l’agulla i el plàstic negre, em conforme amb posar-me el Cosmo’s Factory (era, és i serà el meu preferit de la Creedence) a l’ordinador. Un dia que no plovia i que feia una calor de l’hòstia va volar per la finestra junt al Marquee Moon dels Television, fa ja, fa ja massa.

Quan estes pluges acaben la vall estarà més verda i més bonica que mai. Però a mi m’importa una merda, només tracte d’explicar-me com la reserva d’Ibuprofeno on hi havia suficient per a mig any ha volat en mes i mig.

I'll meet you in the fog

“Lluvia: sólo espero
Que desaparezca la angustia
Estoy poniéndolo todo de mi parte”

Roberto Bolaño. La universidad desconocida


Recordes les classes de Veiga explicant les senyals per a quan hi havia boira? Recordes els interminables exàmens de Reglament? Que si campanes i pitades llargues o curtes, barco de propulsión mecànica en navegación, barco de prácticos, pesqueros, barco fondeado, barco restringido por su calado... Pito, campana i gong. I no ho oblides, estar sempre pendent del radar però no fiar-te d’ell al cent per cent. El cos una corda de guitarra tan tensada que podria trencar-se en qualsevol moment, tots els sentits alerta, el cor en un puny, la Verge del Carme al sostén. Odie navegar amb boira. Ací, però, a mil metres per damunt del nivell del mar, la boira no és perill per a la integritat física. O sí, pues el tancament continuat entre quatre parets i algunes botelles per companyes tampoc deu ser massa saludable. Res més podem fer: amb els núvols baixos venen les temperatures per terra i pluges que sembla que duraran els pròxims dies.

Del no res al res més, de llibre llegit a llibre més llegit encara. Les agulles del rellotge s'han parat, detingut el temps, com una no-vida. I tot l’enyor dels anys passats consumint-se amb la postal que he llençat a la llar en lloc de a la bústia.

I he tornat a somiar amb Amèrica i aniré

…Sometimes I don't know where
this dirty road is taking me
Sometimes I can't even see the reason why
I guess I keep a-gamblin'
lots of booze and lots of ramblin'
It's easier than just waitin' around to die…

Serà, pensava fins fa poc, l’oloreta de la merda de les vaques, que m’incita al country. Des de fa uns dies però, els pastors han instal•lat un rudimentari cercat a la vall, fet a base de cordes i pals estacats en terra, que impedeix als animalots pujar cap ací; una benedicció, perquè, tot i que fan bonico al paisatge, és un fer la mà anar tot el temps amb panderaes de quilo i mig apegaes a la sola de les botes. Aixina com qui no vol la cosa, i pels motius que siga, el cas és que sembla que ací no hi ha espai per a molt més que una guitarra, en ocasions un banjo, i unes veus quan més fetes pols millor. No estaria malament que tinguérem qualsevol de les tres coses i cantar-nos Snowin’ on Raton (Snowin’ on Turtagrø) cada nit. Per moments oblide que estic a Noruega i pense que el gorret de llana que porte al cap és un d’aquestos de cowboy i que en lloc de neu als camins hi ha asfalt i pols, molta pols. Ací tots dormim a soles, no sé si els ho he contat, així que les cançons només poden ser tristes. Una botella, el silenci trencat per sis cordes i una vida desfeta,la pèrdua absoluta de l’esperança i l’assumpció d’esta per a poder viure juntes. No fer-ho obligaria al suïcidi.

Townes Van Zandt és l’elegit per a la bilis negra de hui, una melancolia que s’ha convertit en constant i dolça, agradosa i necessària. El resultat: anar a viure a l’Àrtic; el moment, en finalitzar la temporada a Turtagrø. Hi haurà temps en estiu per a Amèrica i passa que el que realment desitjaria és tancar-me a l’habitació del Joshua Tree on va morir Gram Parsons i fer l’amor o follar o el que siga durant dies i dies, però sé, amb la seguretat amb que sé que hui tampoc veure’m estrelles, que agafaré l’avió sola.

Era blau

El vestit per a la boda. Era blau i llarg fins als peus, de mànigues amples i teixit lleuger. Sense concessions a cap tipus d’insinuació, clar que també, ara mateix, no hi ha res que insinuar, cap puntada baix les aixelles que marcara uns pits que m’han encollit com va encollint-me tot el cos. Si de cas, un decoratiu cinturó que accentuara les caderes una miqueta, només una miqueta, ja saps.

Imagine que no estic ací, que he pogut anar. Ara estaria creuant l’Estret, el vestit a la maleta, la il•lusió als ulls. No tots els dies es casa una de les teues millors amigues. Creuaria l’Estret i des del ferry encara acabaria per vore algun dels barquets de l’empresa del Paco, amb base a Tarifa, des d’on porta turistes i curiosos a vore balenes, dofins i orques. Familiar Estret, primers exercicis damunt d’una carta nàutica, pont d’aigua salada en ocasions massa car de creuar. A Gibraltar tornarem algun dia, però eixa és una història que amb Naziha no té res que veure.

L’amistat començà gràcies a un llibre i una cançó, que és una manera perfecta de començar les coses importants en la vida. Érem encara xiquetes, ella, acabada d’aplegar des del Marroc, parlava tant castellà com jo àrab, fugia dels xics i semblava estar tot el temps a punt d’esclatar a plorar. Feia un temps havia caigut a les meues mans un llibre, d’això que diuen novel•la juvenil (açò de novel•la juvenil em sembla un pas innecessari, i en massa ocasions de qualitat dubtosa, entre els llibres de xiquets i la literatura per a adults). Es tractava de El cazador del desierto, de Lorenzo Silva. La història no la recorde massa bé, però sé que va ser després de llegir-lo que vaig vore la peli de David Lean Lawrence de Arabia i em vaig comprar el meu primer grans èxits de Cheb Khaled. Si no m’equivoque, a la història d’institut del Silva (la realitat dels instituts públics era per a mi una cosa tan exòtica com el país de la meua amiga), una xiqueta estudiosa s’enamora del rebel de la classe, un apassionat del desert.

Tenia pues, per tot coneixement de la realitat àrab, un muntó de prejudicis i un cantant algerià del que escoltava una cançó de manera obsessiva: Aïcha. La barrera del idioma tardàrem mesos en superar-la, però li escrigué a Naziha en un paper Aïcha i Cheb Khaled i va somriure per primera volta des de que havia aplegat. Al dia següent em portà al col•legi un casset del Khaled on hi havia la cançó. No teníem ni puta idea del que ens diem una a l’altra quan parlàvem, però podíem cantar la mateixa cançó i allò ja era tot un avanç.

De la seua influència en la meua adolescència em queden un vergonyós antisemitisme i una impensable acceptació de costums que deuria considerar retrògrades. Admirable és com ha sabut combinar la tradició i l’obediència que exigeix la seua religió amb el ser una dona d’estos dies, primera universitària a la família i disposta a menjar-se el món sense que el hiyab li ho impedisca. I ara, filòloga àrab i amb l’home que vol al costat, és quan li comença la bona vida, el temps en que els esforços de tots els anys d’abans donaran fruits, i que jo ho veja de ben a prop!

Esta nit a Turtagro faré la meua pròpia festa. Al telèfon no li importara la factura i un rai hipnòtic em farà estar allà, entre fum i catifes, plorant de l'emoció per vore que els somnis, a voltes, es fan realitat.

Lucinda Williams allà i jo amb el Car Wheels On A Gravel Road al Store Riingstind

Al principi m’ofegava la sensació d’estar perdent-me massa coses. Era com si, aprofitant la meua absència, de repent tot déu s’haguera posat d’acord en portar a terme projectes, bodes, parts, concerts i mil històries que jo esperava amb candeleta. Ara la sensació ha desaparegut, deixant lloc a la repetició del no passa res resignat i un punt d’enveja tranquil que dista molt del que fins no fa massa setmanes m’haguera tingut pujant-me per les parets, mossegant-me les ungles o cagant-me en les mares que han parit a tots i cadascun dels assistents a l’esdeveniment que fora en el que volia estar i no ha pogut ser. Lucinda Williams, després d’una vida sencera sense passar per la península, està estos últims dies de visita per allà.

Tinc motius per a l’optimisme, pues les cròniques dels concerts oferts fins a ara mostren a la de Louisiana amb moltes ganes d’escenari i sembla que l’acollida del públic no ha pogut ser millor. Érem molts els que li teníem ganes des de feia massa temps, i confie en que tornarà i no me la perdré. Com a consol em queda que el Car Wheels On A Gravel Road m’acompanye al llarg de tot el dia i deixar que la neu vaja desfent-se al ritme de les meues passes i els seus acords. Escoltar-lo em porta a paisatges plens de pols i carreteres, un cotxe amb botelles de bourbon a la guantera on Steve Earle guarda la seua harmònica, una recerca inacabable de no sé ben bé què però que obliga a rodar i seguir rodant. Cap on? Potser de tornada a Greenville amb l’Emmylou Harris. Empty bottles and broken glass.

D’entre tots els temes (tots, absolutament tots imprescindibles, perfectes), li tinc una debilitat especial a Drunken Angel, dedicat a Blaze Foley, l’home del barret de cowboy i la barba llarga que bevia massa i escrivia cançons precioses. Un geni texà que va morir a trets en una baralla als quaranta anys. Drunken Angel, you’re on the other side.

Vesprades de poesia i vi: Concha Urquiza

Algunes vesprades ens resten interminables, especialment quan la pluja o la neu impedeixen eixir a fora, pujar als cims, banyar-se al riu que el desgel fa créixer. Llavors el millor que es pot fer és encendre el foc, omplir-nos de vi les copes i entregar-nos a xerrar sobre les novetats que allà, a les respectives llars, esdevenen. Açò, per desgràcia, tampoc dona per als set dies de la setmana, i des de que descobrírem que la preocupant dipsomania que compartim ens agradava, en solitari, acompanyar-la de poemes, decidírem que res millor que posar-les en comú. Després de quatre lectures en veu alta, i al vore que se’ns passava el rato de lo més a gust, ens proposàrem institucionalitzar estos moments. D’esta manera, Anigeszka i jo hem encetat els nostres particulars recitals etílic-poètics a Turtagrø, que consisteixen en que cadascuna tria els poemes que li abellixen i els declama amb tota la gràcia possible, primer en la llengua original en que estan escrits (si la coneix) i després en anglès, tot açò, per supost, parant per a beure un glop de vi després de cada vers que requereix una pausa.

La meua elegida per a hui ha sigut Concha Urquiza. Si han llegit Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, els resultarà familiar el nom de Cesárea Tinajero. El personatge de la poeta mexicana, de la que l’únic que quedava eren tres mars i un vaixell, està inspirat en Concha Urquiza. Diuen alguns que no ha tornat a donar Mèxic una poeta com ella. Malauradament, la dona ben acabaeta del cap del tot no estava i hui donem gràcies als que feren l’esforç de, una volta morta, incloure-la en antologies o treballar per reunir la seua obra. Hereva clara de Sor Juana Inés de la Cruz, els poemes de la Urquiza suen religiositat i misticisme. Volia ser monja però en provar no li agradà, i va morir ofegada a una platja, diuen, només diuen, si voluntàriament, quan tenia trenta-cinc anys.

"Cuándo, Señor, oh, cuándo
te entregarás por siempre a mi deseo.
¿No basta que me veo a oscuras, suspirando,
tras de mi propia vida rastreando?
Como cierva ligera,
de agudo dardo en el costado herida
gime sin ser oída
bramando en ansia fiera
tras la dulce, lejana madriguera.
Su grito se derrama
por los vibrantes ecos dilatado;
así cierto he clamado,
mi Dios, así te llama
el corazón preso en la antigua llama."

Senzillament em menge els llençols d'enyorança

O no, ja no. Passa, al temps que pares de comptar amb precisió de cronòmetre els mesos setmanes dies hores minuts segons de l’última carícia, l’última besada, l’última visió del cos nu d’un home. Senzillament el buit a l’estómac s’accepta com a company, una relació no amistosa sinó resignada, i la lleugeresa comença a mostrar tants avantatges que els desavantatges es fan imperceptibles. Als diumenges els corresponia ser el dia que més t’enyore però ací res els diferència dels dimarts.

Enyorar, deixar de fer-ho. Ocorre que un dia t’alces i et preguntes què hòsties és això que tant enyores. Lluny de ser senzill, suposa un moment realment perillós, ja que de la resposta dependrà que un torne a eixe lloc que diguem casa o bé vagarà, qui sap si eternament però amb tota seguretat durant un llarg període, lluny dels ametllers i el café licor. Visitar la llar cada tardor i prometre que és l’última vegada, que ja s’ha acabat i no més, que tornaràs per a quedar-te, i saber que voldries però algo més fort t’espenta fora. Mentre, veus els homes que t’han estimat o han dit estimar-te casant-se, tenint fills, i res pots fer més que fugir, més lluny encara.

El vertader problema és que un mai sap quan parar.

La processó, per dins

Que les màquines es paraven, que les ones et passaven per damunt, que la mar semblava anar a trencar aquell vaixell com qui amb la mà fa d’un full una pilota. “I l’únic que pots fer és resar-li a la Verge del Carme”. Ens ho va dir Ignasi però ho podia haver contat qualsevol altre: les històries de moments en que tot està a punt d’anar a prendre pel sac sense remei eren el pa nostre de cada dia. Sovint les explicacions sobre les arts de pesca o el càlcul de la latitud observada per l’altura Meridiana acabaven sepultades per l’allau d’anècdotes que tots els capitans guarden en la memòria i que, amb mestria, ens relataven als qui encara no portàvem cap tempesta a l’esquena.

“I l’únic que pots fer és resar-li a la Verge del Carme”. Atea com és una, però friki de vides i miracles de sants i Marededéus i Cristos, em va faltar temps per a demanar una medalleta i una estampeta de la Verge. Un amic em digué que al seu poble les dones dels mariners s’enganxaven les medalletes al sostén amb una agulla de gafa.


Ara recordaràs d’altre estiu Tabarca, les barques rodejant l’illa i una xaranga esperant al portet. Per la nit, a la plaça, al costat de Casa Ramos, hi havia bombetes penjant des d’una farola fins a un arbre i damunt d’un xicotet entarimat un home posava música. En despertar-nos, la ressaca desaparegué amb un caldero i un bany a la part de la muralla. La Verge del Carme tenia cara de dona dolça i l’olor de peix ens omplia les mans.

Feia vacances

De la mateixa manera que una profunda reflexió sobre els resultats del blog que va precedir a este em va portar a tancar-lo, una no menys profunda reflexió em porta ara a obrir-ne altre. Torne al poble de la blogosfera (són tots vostés un veïnat adorable) posant en entredit la meua paraula, ja que vaig perjurar que m’autodesterrava definitivament. Hi ha coses per a les que sóc intransigent, ferma com el Store Skagastølstind dels meus amors que em té entre les seues roques, però per a altres, no ens anem a enganyar a estes altures, em costa menys canviar d’opinió que de bragues.

La raó principal per a este retorn com el bíblic fill pròdig és, senzillament, que m’ix d’això que tinc entre engonals, vulgarment conegut amb el mateix nom que el fruit de la figuera.