Tornar a la terra

A les primeres pàgines ja em va entrar un pànic terrible a la mort, i si dic mort no dic només la meua, dic també la d’aquells que m’estime, dic el buit. Pensava si sabent breu la vida no seria millor passar-la prop de les persones que estimem en lloc d’esta absurda fugida o recerca de no sé ben bé què que em manté lluny d’allà, lluny d’on moren els gossos i les persones, lluny d’on ha nevat estos dies. Tornar va ser pensament durant unes hores i encara em ve al cap en ràfegues inesperades eixa possibilitat que fa que els dits busquen vols direcció a casa, però tanque la finestra en el moment en que sóc conscient del que estic fent.

Ha segut conjuntural que la novel•la del Jim Harrison m’haja calat tant a dins. Els seus escenaris del nord dels USA fronterer amb Canadà s’assemblen massa als meus d’esta Finlàndia tocant Rússia: els boscos, les muntanyes, els llacs, el recurrent fred extrem. Estàvem units no només pel paisatge: el Donald és d’ascendència finesa, aquelles sangs barreja d’indi i europeus buscant una vida millor, i jo tampoc he oblidat encara els indígenes de més al sud d’aquella Amèrica; sembla fer anys però fa poc més d’un mes que vaig tornar d’Equador.

Hi ha molt més, clar, hi ha molts més elements que no esperava quan vaig triar la novel•la a l’aeroport de Barcelona guiada per allò que el títol em suggeria unit als colors de tardor de la portada. Hi ha que he recordat el bosc de Tàllac, amb Jackie i Nuca, perquè hi ha molts, moltíssims óssos a Tornar a la terra. No ho veien? A mi em tenien enamoraeta aquells dibuixos dels dos ossets que es queden sense mare, quina pena quan maten a Grisley. Jo volia viure a un bosc aixina però a les xopaes de vora el Serpis no hi havia grizzlies, i quan anys després vaig trobar boscos millors ja no era voler viure a ells per Jackie i Nuca, ja era per Thoreau.

Si poden, no ho dubten. Tornar a la terra, de Jim Harrison. Traducció al català de Marc Rubió. Edicions La Campana, setembre 2009.