Poesia per a un llarg viatge

“El lloc, no el sé. Per això mai no dic
que vagi a la segura i confereixo
tanta duresa al vent com a la pedra.
El lloc, no el sé, ni el temps, ni la distància,
i de saber que sé tan poca cosa
n’he fet raó suficient per viure.”

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules


Ningú m’havia dit que es podia sentir més fred encara que aquell d’allò que no fa tant però queda tan lluny, aquell fred indescriptible que jo havia pensat l’últim. Però són freds diferents com hi ha diferents maneres d’assentar-se o de voler a algú, incomparables per les seues circumstàncies però que inevitablement compare al mesurar, al quantificar quin dels dos era, és, més sentit, quin més insofrible.

I les paraules no el lleven, les paraules no calfen. Les paraules no valen per a res, no poden trencar eixa pelusseta de diminuts cristalls que ho cobrix tot. No et salvaran del desert blanc els poetes, ni per beure lletres estes et faran bollir la sang. Llavors per a què buscar a la vesprada el lloc més calent de la casa, buscar l’adequada postura i obrir versos?

Ho faig perquè en el fons sé que les coses no són ni tan blanques com la neu ni tan negres com la camiseta que ara porte. No tindria un blog si no creguera en les paraules. Potser no calfaran però fan companyia, i les que porte amb mi sonen a la terra, fent més proper el record que manté viu el desig de tornar.

Els companys seran un préstec riberenc, poemes d’Ausiàs March acompanyats de la versió que d’ells va fer Joan Fuster, i la Poesia Completa de Miquel Martí i Pol que abans de pillar l’avió vaig comprar a l’aeroport de Barcelona. Amb ells viatjaré al nord en unes hores, d’ells beuré el consol en les nits eternes de Lapònia que em mostraran clarament que el paradís somiat on mai es feia de dia no ho és tant, que hem viscut enganyats molt de temps.