Fue el vacío

“No merece la pena vivir tanto
y tan heroicamente como anochece.
Fue el vacío (y su madre, la ansiedad)
quien marcó las fronteras que tuvimos
que atravesar, los tórridos senderos
por donde fuimos a ninguna parte,
creyéndonos los reyes de la fiesta.
No merece la pena que las luces
de la mañana duelan y no salven.”

Luis Alberto de Cuenca. Sin miedo ni esperanza


Betusta III (en honor a Betusta II, que era una bici que el meu amic David rescatà dels carrers d’Altea fa dos estius) em va portar anit amb l’ajuda del GPS a l’únic bar de la contornà, a vint-i-huit quilòmetres de casa, un garito amb llums a la porta que deien NIGHT CLUB i on em van fer feliç per unes hores. Encara que cite a de Cuenca, del que portava una important sobredosi els últims dies era de de Villena i no se m’ocorregué res millor que fer. Equipada amb el frontal i el ren reflectant que em regalà Joulupukki, vaig fer camí entre la neu sense que cap Antonio Anglés se m’apareguera, de fet només em vaig creuar amb tres cotxes en eixir a una carretera principal, i amb la pinta d’ET que tenia qualsevol em parava. Vaig beure un snap darrere d’altre i alguns gintònics entre hòmens dels que m’agraden, hòmens forts amb cara de treballar la terra, amb mans que sense tocar-les ja saps que seran aspres, hòmens que es guanyen la vida a vint graus baix zero. Per on havia entrat vaig eixir tambalejant-me, satisfeta i prou calenta per dins com per fer el camí de tornada a casa a bacs (es pensen que és fàcil anar en bicicleta per una carretera amb gel i neu)sense que me se gelara el somriure. L'amo del bar era un turc que havia vingut ací a provar sort i després de montar un restaurant que va anar molt bé li'l deixà al seu germà i ell va obrir el bar perquè el que li agradava era la nit. I a Finlàndia, em deia, les nits són molt llargues, i el vaig entendre perfectament. Les llums del matí han fet mal i no salven, però a mi em va valdre la pena.

Declare a Betusta III companya oficial d'aventures finlandeses.