Em mostrava feliç els progressos del làser als canells. No confiava en que les cicatrius arribaren a la invisibilitat, però sí esperava fer-les suficientment imperceptibles com per a que els ulls de qui tinguera davant no pugueren evitar dirigir-se a elles. Era inevitable si no estaves habituat, qualsevol mirava i pensava per què, com això amb aquell somriure. Havíem aplegat a dinar a un restaurant del Carme del que no recorde el nom després d’algunes misteles de mig dia baix l’olivera de la plaça del Doctor Collado, innegablement contentes, lleugerament borratxes, i el vi ajudà a que no puguérem després caminar fins al Negrito sense agarrar-nos una de l’altra. Perdut el conter dels gintònics, no era de nit i ja no hi havia qui mos aguantara.
Però aixina aguantàvem la vida, que era encara més complicat. Eixa vida que fa mal, que fot, que fa ferida, que mata. Abans, alguns abans d’ella, vaig preguntar-me llarg temps per què. Després, em van sobrar motius. Ara, els dic valents, valentes.
Tenia vint-i-sis anys.
0 comentaris:
Publica un comentari