¿Quién necesita flores cuando ya se ha muerto?

El dos de novembre García Madero era convidat a formar part del realisme visceral. Per suposat, va acceptar. El dos de novembre correspon a la segona jornada de les cent vint de Sodoma que Sade narrà lúbrica i magistralment; era el dia que la Duelos devia ensenyar a les xicones com masturbar un home. Fora dels llibres un dos de novembre naixia un Figura Mundial a la Ribera (a qui es coneix que també l'han convidat hui a formar part del realvisceralisme), o mig món celebra el dia dels morts. El senyor retor deia la missa al cementeri, que cobrava vida per obra i gràcia de tots els que al llarg de l’any no s’acostaven i per la data assenyalada posaven les millors flors als seus difunts. I anàvem a la Fira de Cocentaina i abans d’eixir de casa el uelo i la uela mos donaven dinerets i mos cantaven allò d’A la fira no vages si no tens diners... Altres dos de novembre ja passava massa fred, i ha hagut dos de novembre on encara anava a la platja.

Això de que un dia ens anem a morir acollona; açò s’acaba i després no hi ha res. Al llarg de la història l’ésser humà ha inventat centenars de possibles consols per al gran final, i hi ha a qui li aprofita. A mi, que cap cosa em pot llevar la pena de saber que hi haurà a qui no voré mai més i que no em deixa dormir la consciència de que un dia em tocarà, em fa enveja vore ací als indígenes sentats front a les tombes dels seus parents, servint-los menjar i beguda, parlant-los com si les làpides escoltaren. Diuen que a l’altra vida també passen fam, per això els porten fruita i els seus plats preferits, les tasses de colada i uns panets en forma de nines o de cavallets, alguns farcits de melmelada, que la passada setmana han estat als mostradors de tots els forns i pastisseries i que venedors pels carrers van anunciant.

Amb la Juanita jo també m’he sentat entre les creus, damunt la terra humida i en pendent que és el cementeri dels indígenes, ple de gom a gom per a desgràcia meua que sóc poc donada a les multituds. Un càmera i un xic de no sé quina televisió que anaven gravant s’han quedat mirant-me i han vingut a preguntar-me, que blanqueta com sóc destacava (bé, lo de blanqueta és un dir, els que m’han pogut vore la cara després de la pujada al Cayambe saben que el color que tinc no és precisament blanc), i amb la boca plena que els he fet una senyora explicació sobre les diferències entre la manera de celebrar el dia dels difunts ací i la manera de celebrar-ho allà. Esta nit eixiré en les notícies!

Al costat del cementeri dels indígenes està el dels mestissos, altre món, idèntic als nostres cementeris. La gent ben mudà i seriosa, pentinats de perruqueria, aflicció, el retor oficiant la missa baix d’una carpa prometent la vida eterna i demanant diners per a l’ampliació que costarà 500.000 dòlars, la tristesa de les làpides de marbre. Ha sigut passar d’una festa plena de colors a l’obscuritat absoluta. Amb els indígenes el record es sentia viu, amb els mestissos la mort apareixia en tota la seua negror. Haguera volgut fugir de l’olor de les flors aprofitant que aquest dos de novembres tinc l’Atlàntic separant-me de les pèrdues però ja era massa tard i ara que els vius tornem al nostre lloc no deixe de pensar quina serà la millor manera de fer les coses abans que se’m mengen els cucs.





*El títol, una cita d'El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger