Nucs

Vaig recuperar aquell tros de corda després de la lectura d’aquest post de Joan Sol a El mar és el camí i ara hi ha records que semble haver oblidat, que deuen haver quedat al fons de la mar tan fons que no puc recuperar-los. Tampoc eren els importants, només com fer o deixar de fer algun de tots els nucs que vam aprendre. D’altres en tinc gravada l’escena a foc, com si haguera sigut ahir el dia en que aplegava tímida vora l’aigua, vergonyosa buscant desesperada altra dona entre els futurs companys i acollonada pel que vindria. El primer dia Veiga ens va recitar la llista del que necessitaríem advertint que qui no portara el material al dia següent no podria entrar a classe: navaja de marinero, dos metros de cabo de sisal de doce milímetros de mena... Les lliçons de cabuyería, que acostumaven a fer-se fora de la’aula, al solet alacantí front a la nostra barqueta, el que les feia distretes i curtes en contraposició a les que després sobre Teoria del Buc o Automatització exigien una atenció que ens costava prestar. Va ser allà que vaig conèixer de prop totes les maneres de nugar-se i deslligar-se, de fer nucs corredissos que no apretaren massa, tot per sobreviure als naufragis, per unir extrems de manera indissoluble, per saber quan era millor fer us d’aquelles navalles de punta arrodonida i tallar en sec, XAS!

Amb el temps els nucs passaren a ser molt més que altra assignatura de la que examinar-se per a convertir-se en perfecte mètode per a evitar acabar pujant-me’n per les parets. Fer un puño de mono o pinya per a que algun amic el gastara com a clauer, que algun amic me’n fer a mi un per a penjar les meues claus de casa, o senzillament fer i desfer tot l’aprés amarrant res a les pates de la taula des del sofà mentre veia la telenovel•la, al tirador de la porta de l’armari de la cuina, no amb ànim de practicar (tot i que l’amenaça del suspens a qui no fora capaç de fer certs nucs la repetia el professor a diari) sinó per gust i desfici. Quan es va fer necessari fer-ho per obligació va resultar més fàcil. A la vida, com a la mar, va fer falta, encara cal, falcacear cada chicote abans que comence a desfer-se i tot se’n vaja a fer la mà, cal la rapidesa i claredat del pensament per decidir quina serà l’unió més adequada. Gens fàcil com la presa d'altres decisions que ara hem descobert equivocades.


Aprenguérem a les mateixes classes tot el referent a les xarxes que després ompliríem de peix. Així, amb una agulla de plàstic color taronja que venia amb mi a totes parts em vaig ensenyar a fer d’un fi però fort fil blau tot un entramat com si fora ma mare teixint tapets per a posar damunt del piano. I ara, com si tornara, m’he llevat l’esmalt roig de les ungles per fer de nou una xarxa que en lloc d’arrastrar per la mar evite l’hòstia contra terra que em deixaria budells i cervell escampats per l’asfalt.


*Em disculparan totes les paraules en cursiva, i sort que no m’he posat a citar tipus i noms de nucs perquè encara hagueren aparegut més paraules en castellà que en valencià. Junt al perdó per la ignorància, demanar-los si algú coneix algun vocabulari, diccionari o pàgina web amb terminologia nàutica en valencià, perquè és una poca vergonya que no tinga ni puta idea.