Tornava de Madrid en tren quan uns ulls com pous em miraren des de la pàgina 59 d’El Mundo. Ulls obscurs i dits llargs cap a ells, mà venosa i ferides, ulls de femella ferida. No vaig poder anar a vore l’última que ha liat la Liddell ni confie en haver aguantat cinc hores i mitja de patiment voluntari a les que la crítica de Javier Villán no deixava massa ben parades exceptuant l’arribada al tercer acte; comprar-se un clau i una corda per a penjar-se. Amar tanto para morir tan solos.
I eixos ulls recorden com ha passat el temps. I com no trobar-se ja el costuró que anava des dels pits fins als pèls del cony que obrí amb pols de cirurgià una mà gran i forta, que en tindre els òrgans a la vista els palpà amb violència, va ser com el xoc en la pleura al senyor Ferge a La Muntanya Màgica, que va furgar en cada racó fins conèixer-los tots i deixar-los en ruïnes i després va fugir deixant a l’aire els budells, la sang brollant, el cor parat. I que no cal, Angélica, que tornes a dir que estem sols, que li contes al forçut del tercer acte que el suïcidi és l’única esperança, perquè deuries saber que el làser borra cicatrius i que els ovnis dins punts de mira els pot tapar la màniga curta de les camisetes.
9 comentaris:
Fa poc, com saps, m'endinsava en el món particular de la Liddell com a lector del seu blog i em preguntava per què ho feia, i seguisc volent anar a vore la seua última o penúltima obra sense saber molt bé per què. L'única obra que he vist d'ella, "El año de Ricardo", era un bombardeig continu de frases cridades amb veu histèrica. Entre tanta escopinada vaig trobar alguna que altra idea i alguna que altra flamerada de llenguatge poètic. ¿Què s'amaga realment entre tanta pirotècnia autodestructiva?
Jo, ja ho sap, em quedo amb l'altra Liddell, la de fa segle i mig.
"(la sangre) es una elección estética, como escoger un traje de época. (...) La sangre tiene una potencia estética brutal. Es preciosa: la utilizo pictóricamente. Para revelar lo interno, empiezo por la superficie. Hago lo privado público. Cuando eliges la fuerza, la sangre y la autoconfesión, en el fondo estás hablando de tu fragilidad. Usar la cuchilla es ponerte en pie de guerra, y exponerse uno mismo es exponer al otro, desnudarlo. Ésa es mi intención”
L'altre dia em vaig tropeçar amb un enllaç d'un video on uns xiflats ucranians torturaven inversemblantment un pobre tio.
Bué, de fet llegint els primers comentaris em vaig rajar abans no carregues i ni el vaig arribar a veure. Però m'ha vingut al cap al hilo. ¿a l'ull espectador, cap on cau la frontera del Morbo?
Liddell a Barcelona... tan de bo la programen més prompte que tard. Estaré al tant de si s'acosta la 'Casa de la Força' a BCN i t'avise amb temps per a que puges. En tot cas si no ve també pots pujar.
BENVINGUDA!
Tadeus, per què ho fa? Crec en el poder curatiu dels escenaris, de la poesia, de l'art siga com siga com a via d'escap. Que el dolor teu passe a ser de tots el fa menys dolorós. La Liddell ho va dir ella mateixa, que el teatre era el que li impedia pegar-se un tir.
Allau home, done-li una oportunitat a la Liddell esta, encara que em fa que no, que no li anava a agradar. Cert que en algun moment la tindran per Barcelona!
Ahi ho ha dit Towers, la sang, quedar-se nuets, perdre tot tot tot el pudor... I no sé per què però la sang ens agrada més a les dones.
Manelet preparant carregament de botelles de café per a quan puga ser, estiga la Liddell o no a Barcelona!!!
Si "La casa de la fuerza" està de gira, o quan estiga, molt probablement actuaran a València. La sala Teatro de los Manantiales és un lloc molt probable per a estos muntatges. Caldrà estar al tanto (Comtessa, ¿ens informaràs?).
Allò d'agarrar-se al teatre per burlar el suicidi sona bé, però no cal anar tan lluny; hi ha moltíssimes persones que s'agarren a qualsevol altra cosa per evitar el buit existencial. Si ella fa teatre potser no és només per això. ¿Què sé jo? De haver una altra cosa, un plus, un 'algo' que s'amaga enmig de tant de foc d'artifici autodestructiu.
Jo, si va a València, no aniré. No vull veure com algú s'automutila M'agrada això de tant de foc d'artifici autodestructiu, que s'hi amaga una altra cosa.
Estan els autodestructius que no s'exhibeixen, i van matant-se poc a poc.
No he acabat d'entendre això de
els ovnis al punt de mira!
Maria un dels tatuatges que porte és el logo d'un grup de rock australià, Radio Birdman, que és justament un ovni dins d'un punt de mira i que em vaig tatuar per raons de les que et pots fer una idea pel que diu el text.
Publica un comentari