I distància estesa des dels braços

Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.


Se m’ha esvarat altra primavera d'hivern entre les mans com han caigut ja totes les fulles dels caquis. Al Comtat i a la Ribera pengen només de les rames fruits massa madurs anunciant el fred que un nou desembre gelara per damunt, només per damunt, les fonts i les basses. I que ja està, que no hi ha més, que sense donar-me conter se m’han acabat els dies i una llengua freda que es diu sami cobrirà les carreteres que ens han portat de les oliveres als tarongers i dels rotllets d’anís a les cançons al llit abans de dormir. I me’n vaig, me’n vaig allà on la neu ho fa tot blanc i el sol no es deixa vore, allà on no trobaré als camins com ací ara les mules camí de la cooperativa, allà on els homes no s’enrotllen les mans com per jugar a pilota i esmunyir les olives.

Que no, que no hi haurà al meu hivern una llar encesa a Benimarfull on torrar castanyes, el betlem al damunt anunciant la bona nova o demanar l’asguinaldo pels carrers de L’Alqueria mentre els dits es fan rojos i les cases obrin les portes amb misteles i pastes. Que sé que el codonyat no aguantaria tan llarg viatge i encara done gràcies per haver arribat a vore les mantes escampades baix dels troncs que a tants han sobreviscut i que a tants altres ens sobreviuran per omplir setrills d’or líquid. Que no pots imaginar-te a qui ha pillat Fulanet per a fer-li les olives, que no saps que Menganet s’ha comprat altra màquina.

I tampoc ara, un any més, poder recuperar l’olor perduda del romer entre les brases.