El primer és la mar, ja saben, el substitut de la pistola i la bala i tot això. No trobe pau (la paz que únicamente puede oír el hombre solitario, diria Harry Martinson) com la d’un camarot estret olent a tancat ni major consol que una extensió blava sense fi davant dels ulls. Navegar és precís i quan deixa de divisar-se la costa m’embriaga un sentiment de plenitud difícilment explicable que a cap altre lloc a terra apareix d’eixa manera.
El segon és blanc o alt o potser a nivell del mar o verd però el que porta fins a ell és un llarg camí que el separe de qualsevol nucli habitat. I a ser possible, fred. Podria viure feliç a qualsevol lloc on no hi haguera ningú, on no hi haguera res, on només puguera escoltar les meues botes trencant la neu, el gel. El blanc infinit al davant, un cim des d’on es vegen, avall i lluny, les llums de la vida que odie. Per açò en pocs dies estaré a la Lapònia finlandesa. L’home manuscrit de Baixauli es fa present una volta més amb aquest nou exili nòrdic.
“Mirant els ulls negríssims, lleugerament asimètrics, de la dependenta de l’agència de viatges, el viatger va dir:
- Vull anar a un lloc llunyà, de clima gèlid, inhòspit, on es parle un idioma incomprensible, on puga viure sol, sense veïns.”
Teresa (una placa sobre la brusa n’exhibia el nom) duia la seua cabellera castanya recollida en dues trenes, una de les quals s’acostava, de tant en tant, a la boca. Teresa (disset?, divuit?, dinou anys?) digué: «Canadà. O millor: Islàndia. O millor encara: Finlàndia. Una de les incomptables illes de Finlàndia».
- Finlandia- va dir Viatger.
- Està lluny –digué Teresa-. Ara, a l’hivern, fa molt de fred. S’hi parla un idioma dificilíssim i té grans parts del país deshabitades. El turisme no hi va fins a la primavera, quan el dia s’allarga. A l’hivern a penes hi ha hores de llum.
- Finlàndia!- va dir Viatger.”
El tercer és un bar. Podria viure dins d’un bar, només si al bar sonaren cançons; podria viure dins d’una cançó dins d’un bar. I no dins de qualsevol cançó, de qualsevol bar, clar. No és podria, voldria viure sempre dins d’un bar, que la barra fora el llit i tot el sucre que el cos necessitara vinguera de la mistela. La cançó un punt trista, un poc d’amor i al remat felicitat. I no eixir mai, no eixir per a res, no saber si fora és de dia o si és de nit, si el món s’ha acabat o res canvia amb el pas dels dies, si plou o si fa sol o per qui toquen a mort les campanes. Viuria dins d’una cançó, dins de la meua cançó, i cantant-la cagaria per la gola les penes i així no em menjarien les entranyes rius d’àcids.
Ahir ens haguérem quedat a viure a un bar, a unes cançons. El cap de setmana ens ha ofert el plaer de dos grans grups fets de grans personetes durant dissabte i diumenge, elèctrics un dia i acústics a l’altre, tant en una com en l’altra ocasió esplèndids. Afortunats i afortunades aquells que vam estar presents, ens quedarà a la memòria cada acord, cada lletra de les que ens han fet tremolar. Només dir-los GRÀCIES (que als músics, a alguns se’ls oblida, cal mimar-los).
*Les dos fotos, cortesia de Llapissera: la primera del dissabte, un instant d’amor arthurcaravaniano; la segon del moment versió prima dels Manel el diumenge a L’Escenari.
4 comentaris:
Ai, el meu Alcoi. No se com t'ho fas per estar a tots els saraos que s'organitzen al meu poble.
B7
«El vi fa sanq, primos!»
Jo també podria viure al mar o a un bar, però al gel no que sóc fredolic.
Un article molt viu i interessant com passa sovint al teu blog.
Salutacions des de Barcelona!
Ais Flor! que sabies les teves paraules, i que boniques les teves reflexions. Nosaltres els primos intentem viure als bars, i nutrir-se de les cançons...o bé viure a les cançons, i nutrir-se dels bars. Tanmateix.
Supose que el tacte i els agraïments són dogmes que només algunes animetes de tots Sants tenen en el seu haver...i per sort per a la gent que et tenim al costat, tu eres una d'elles.
No tardes en tornar
Publica un comentari