Dikter om ljus och mörker

"Escuchábamos los ruidos exteriores: eran los hielos.
Encadenados en la cárcel del frío habían comenzado a mugir.
Querían liberarse del abrazo que los tenía presos
pero pronto se cansaron
como cuando alguien confiesa algo obligado por el potro del tormento.
Luego volvió a hacerse el silencio
y el invierno mantuvo su imperio."


A un dels múltiples blogs del poeta Neorrabioso poden trobar bona mostra d’Entre luz y oscuridad, una selecció de la poesia de Harry Martinson que fa pocs mesos edità Nórdica Libros i que no puc deixar de recomanar-los enfervoridament, i els assegure que no els ho dic portada per l’emoció que em produeix qualsevol poemeta que parle de les fulles dels arbres caiguent-se o de la bellesa de les floretes o les gotes d’aigua o la neu i demés elements que em conformen el paradís al que somie viure. Objectivament, el Martinson poeta trau com pocs l’essència de la natura amb una senzillesa acollonant justament per això, per senzilla, i els ho dic que cert que és un plaer llegir-lo reposadament, més amb vistes a un bancal tenyint-se de groc i amb el soroll que de fons no fan les pedres. Quin retrobament, no tornava a Martinson des de l’estiu. A Turtagrø, Agnieszka va portar entre mans El camí de Klockrike, un camí de vagabunds com voldríem ser-ho i ja no podríem, com somiaríem cada vegada que férem la motxilla per a anar a altre lloc. Camí de qui sap on, el nostre estiu va ser de neu i gel i bevíem per escalfar-nos. No érem les úniques però sí les més públiques i fidels al sistema d’empinar el colze entre prodigis de vida sana, escaladors d’elit obsessionats amb el seu pes i altres espècimens poc donats als excessos.

A la festa privada que la nit del meu aniversari es saldà el matí següent amb una ressaca èpica (tot i això, no va ser de les més grans), tres perdudes omplírem la meua estança de botelles buides i moments d’alegria i melangia, exaltació de l’amistat i discussions existencials sobre el preu a pagar per la llibertat que gojàvem. Martinson apareixia citat a la conversa quan la negror ens venia a les goles, portada pel massa vi o qui sap què, en forma de fragment del seu camí a Klockrike quan l’home diu que la soledat ocorre, que en ocasions ens ve una molt profunda soledat però que coses pitjors podrien passar si un matí ens alçàrem i ja no brillara el sol. Agnieszka deia que estava segura de que no ara, però sí en pocs anys, uns dos o tres (l’arribada dels trenta-cinc), seria conscient de l’horrible preu a pagar per tot el que havia vist fins el moment i que eixe horrible preu era el estar a soles, el ventre buit, el fred per les nits. Però valia la pena, deia, creia que valia la pena. Jo voldria la seua clarividència, eixe convenciment de que al remat haurà valgut la pena. Però encara no la tinc.

Martinson va triar cantar a les coses petites i nosaltres elegírem anar a buscar-les allà on fora. Els vaixells i els arbres, la mar i la terra, la llibertat de les sendes que se n’ixen dels boscos. I el gel, el fred sempre present al nord que va ser refugi i exili, camp de proves per al que hauria de vindre, encara pitjor. Pensàvem que l’hivern seria llarg i ens preparàvem per a sobreviure sota zero. Però ningú sap com, qui sap per què, novembre va passant calorós i amable, incert però sembrat de carícies.