Visca San Pablo en festes! Visca!

Si viatge no és per a limitar-me a ser una mera turista espectadora; viatge per a submergir-me en una realitat diferent a la meua, conèixer de primera mà, en carn pròpia, allò que tinc al davant. No critique el passar tranquil dels que van pel món com si miraren una pel•lícula, només dic que preferisc entrar dins d’eixa pel•lícula, ser part dels escenaris i del repartiment. Açò implica grans i menuts riscos que es veuen compensats per moments inoblidables, dels que ens acompanyaran la resta de la vida i que, a milers de quilòmetres, despertaran quan menys ho esperem, convidats per una música, una olor, per la visió d’un rostre. Actes tan senzills com beure aigua de l’aixeta o no menjar als establiments destinats a turistes són, a pesar de les més que probables cagaleres que ens portaran, maneres d’aproximar-se als habitants del lloc que visitem. Un lleuger coneixement de l’idioma local, deixar la guia a casa i preguntar tot allò que volguem saber a les persones que ens anem trobant pel camí, un somriure a la cara i deixar-se portar acabaran de fer la resta.

Fent honor a aquestos manaments, els últims dies he sigut una habitant més de San Pablo en les seues festes patronals, i el que encara em queda hui. No podré assistir a la clausura perquè a la matinà estaré ja camí de les altures, però des de dijous vinc prenent part en tots els actes com una sanpablenya més, per a goig i gràcia dels locals que m’han acollit com si haguera viscut ací tota la vida.

Les festes del poble són les festes del poble, a Equador, allà o al cul del món. Un pregó, una desfilada, sopars de germanor, família llunyana que ve a dinar, matar als millors pollastres, beure de més, curses de bicicletes, caminades populars... i per la nit l’equivalent equatorià de la Montecarlo, versió reduïda en quant a membres i equipament i amb la incorporació d’instruments andins que allà no voríem. I jo, que per molt que ara vaja d’apologista de la vida diürna tinc encara tendència a la nocturnitat, menejant alegrement el culet, introduint passos de masurques en els balls agarrats i sumant-me a congues i al que fera falta com si la vergonya no me l’haguera portat darrere.

D’entre tots els actes, m’ha cridat gratament l’atenció el que feren ahir pel matí al que allà diríem llar dels jubilats i que ací era un baix amb quatre taules sense nom a la porta ni res. Es tractava d’una jornada per la memòria del poble, una jornada contra l’oblit, que consistí en que s’enjuntaren tots els uelos i totes les ueles i xarraren recordant. La casa que hi havia allà abans de que no-sé-qui la comprara i la tombara, aquella dona la filla de tal que es va casar amb un estranger i mai més va tornar, la monja italiana que vingué fa cinquanta anys, la boda de no-sé-qui que era ric... Uns records portaren a altres, es saltava en el temps d’un any a altre, es lluitava amb paraules contra la mort del poble, s’impedia amb la narració que amb la pols dels carrers sense asfaltar se n’anara també l’esperit dels qui els han habitat des de temps immemorials. Joves i xiquets sentats a terra escoltàvem en silenci, a mi em commovia el passat de tota esta gent orgullosa de la seua terra i les seues tradicions. Després em convidaren a anar hui als bous, i vaig recordar dels estius les vaquetes a Beniarbeig i les cassalles. Això també és memòria, també hi haurà el dia en que els ho contarem als nets.


Açò és com si diguérem el carrer Sant Nicolau acabant-se i aplegant a la Plaça Espanya (pals forainers, ara m’estic referint a les festes d’Alcoi) on està el palco amb les autoritats. En la desfilada pos també hi ha boatos i músics i com pa carrosses no els aplega el pressupost el que fan és decorar amb globus i flors i paperets cotxes i camionetes, i a això li diuen CARRO ALEGÓRICO. L’alcalde va baixar del palco perquè uns d’una cosa com si fora una rondalla portaven un gall i li’l volien regalar, i l’alcalde va baixar i va pillar el gall de les pates i els de la rondalla li tocaren una cançoneta i ell se posa a pegar botets i a ballar amb el gall en la mà.