València-Xàtiva

Pensava que si mescles blau i taronja el color resultant deu ser aixina com marró merda. Ho pensava ahir per la vesprada en un Rodalies casi buit des de València fins a Xàtiva mirant el cel. Havia oblidat que un vagó de tren era un espai que propiciava el pensament, més si no hi havia massa gent dins i l’hora era justament eixa en que tot va fent-se fosc. I no és que jo siga massa de trens perquè val que sóc més romàntica que pràctica (l’autobús en el meu cas és molt més còmode) però tampoc sóc imbècil, i estos dies em podia permetre eixa llicència, la de ser-ho, estos dies on no em calia puntualitat, on tots els moments eren bons per a aplegar, on podia perdre les hores fent el camí cap a València ben llarg. Perquè això diuen que és el que conta, saben? Lo del camí, i no és cert però és un consol i a més ara que pense no pot aplicar-se a unes vies que venen ja traçades i de les que no es pot eixir. Crec que deuria no enredar més la cosa tractant de buscar-li encant als trens dels collons quan, realment, tota classe de desplaçaments, amb l’excepció dels que es fan per mar, em toca els ovaris fins a extrems inimaginables.

Desplaçar-se és sempre una tortura. Ara mateix mataria per un bombó dels que vaig comprar ahir a Gelats Navarro, a Muro, mullaet en café licor, però el camí que va des de l’escritori fins a la cuina és massa llarg. El dijous m’espera un vol transatlàntic i seria capaç d’enviar eixe viatge a fer la mà només per estalviar-me la tortura del trajecte des d’ací fins a allà, un viatge que ara mateix se m’apareix vestit de total indiferència, vull dir, que seria igual de feliç o infeliç o el que siga anant allà que quedant-me ací que aterrant a Bielorússia enmig d’un bancal de creïlles. I tot això al tren pegant-li voltes, mentre pròxima parada açò i pròxima parada allò, i el cel guapet del tot i el record dels olis a la paleta de quan era menuda i pintava barquets i que taronja i blau deuen fer marró merda. Diria que Hans Castorp també pintava barquets quan era menut, i que Marlow era el que de menut jugava amb els mapes i pensava en tots els llocs als que aniria quan fora major. O igual Marlow també pintava barquets de menut i per això se va fer mariner, i lo de Hans Castorp m’ho acabe d’inventar, jo què sé.

I als barquets jo sempre els pintava el casc blanc com les veles, i quan molts anys després ja ni pintava ni jugava amb mapes em vaig enamorar d’un conradià declarat amb un regater amb el casc roig que a la Ruta de la Sal no treia trellat però després de festa per Dénia si preguntaven per cocaïna i s’havien perdut les carteres passava calç de la paret i aspirines fetes polseta al preu estipulat per a la merda colombiana que, a estes altures i a aquest costat del món, no deixa de ser poc més que justament calç de la paret i aspirines fetes polseta, aquesta frase és massa llarga, ho sé, venia dient que quan molts anys després (ja ni pintar ni jugar amb mapes ni hòsties) jo em vaig enamorar (ni massa ni poc, lo justet per a no avorrir-se un de l’altre) de l’home amb menys amor a la vida que he conegut damunt la terra, vaig saber que estàvem ja perduts per a qualsevol causa i que ell mai tornaria a somriure com ho feia a la imatge en que pescava amb s’auelo i que tot el que ens quedava de camí anàvem a ser uns expatriats perquè la vertadera pàtria era la infància, sí, ho deia Rilke o qui ho va dir primer? igual té, ho han dit molts, i que si ara tractava de pintar barquets el resultat deixaria molt que desitjar.

Ara sóc nihilista de pandereta, ell només me contagià una miqueta del seu que sí estava ben arrelat i amb el que probablement havia nascut i jo en canvi em deixe portar de quan en quan per l'esperança de que alguna cosa deu tindre algun sentit perquè si no ho fera pegaria bon bot des de dalt del Cotopatxi i ahi us quedeu. El recordava en les voltes en que ho vam poder perdre tot i vam eixir indemnes, sobrevivents a totes les dissorts que un poc apareixien un poc buscàvem per pur desfici o avorriment o manca d’altra cosa que fer, el recordava perquè el cel era color la vida s'acaba i algo havia acabat, més que fora només el meu cap de setmana a València. I en baixar del tren a Xàtiva una dona va traure dos caquis d’una bolssa i els va tirar a terra, allà front a l’estació, i jo pensava hòstia, caquis ja i jo encara vaig en tirantets, però ja hi ha caquis i això és que ve l’hivern, altre hivern.