A Va de bo! ells diuen Bola! (o una partida de pilota a Equador)

Ahir per la vesprada vaig poder presenciar la meua primera partida de pilota de mà equatoriana, una de les modalitats de pilota a les que es juga ací. A les altres dos modalitats, viento i cerda, es juga amb una espècie de taula de fusta, com si fora una raqueta diuen, ja els contaré quan vaja a algun poble on juguen amb això, que com que des d’ací fins al setembre de l’any que ve no tinc res que fer em puc dedicar a anar per tots els pobles del món on juguen a pilota i derivats a vore com ho fan.


Són moltes les vesprades en que a la Plaza de los Ponchos, a Otavalo, es reuneixen jugadors, professionals i aficionats, per tal de pegar alguns colps. El caràcter amateur dels encontres, junt a les infinites similituds que una troba amb les partides d’allà, donaren a la vesprà d’ahir emocionants tints d’enyorança que per moments em portaren a un estat semilisèrgic on el món era de plastilina i els continents s’ajuntaven i el Serpis desembocava a l’Amazones i al pantà de Beniarrés es peixcaven piranyes i els hòmens de la Plaça dels Ponxos deien QUINZE amb zeta. I no, no m’havia fumat res raro (encara que l’aspecte de tot el que menge siga sempre sospitós). Una, que és fàcilment emocionable, i que hòstia, què menut és el món!


Tot i que a Otavalo hi ha pistes construïdes expressament per a jugar a pilota de mà, a penes són utilitzades, només quan es tracta de grans campionats. Per a entrenaments o lligues cantonals i parroquials es prefereix la calidesa del centre de la ciutat, de la canxa al mateix mercat (mercat mundialment famós, el d’Otavalo, i ruïna de servidora), a pesar del lamentable estat en que es troba però on són perfectament visibles les línies (cuerdas, tranca i botero) necessàries per a jugar.


Les normes resulten extremadament familiars i el desenvolupament de la partida bé podria haver sigut el de qualsevol partida de llargues a algun dels nostres pobles, amb poques diferències. Ací el número de jugadors és de tres per equip, i la pilota deu portar sempre una altura mínima de quatre metres, açò és, que vaig acabar amb mal de coll de mirar cap amunt. Les partides es juguen a dos o tres mesas, cada mesa es composa d’un joc i cada joc de quatre quinzes (i conten quinze, trenta, quaranta i joc). I un coto són dos mesas. Es senyala chaza quan al jutge li dona la gana, o quan la pilota pega dos bots o més, o un jugador la para en qualsevol lloc del camp (sempre que no estiga més allá de la linea de tranquilla) o quan la pilota ix d’un bot o més tallant la línea a la que diuen cuerda (jo amb lo de les línies me vaig fer un poc d’enredro, perquè com ho tenien tan bonico, vell però bonico, pintat de colorins però jugaven com els eixia del cul, igual se n’eixien del que se suposava que era el camp de joc i valia, ara el jutge deia chaza i jo no entenia per què, ara açò ara allò i lo dit, jo feta un lio però un parell de vesprades més i li agarraré el fil).


La pilota amb que juguen porta dins drap i està forrada de cuiro. És per açò que no calen proteccions a la mà i només alguns jugadors utilitzen la banda elàstica que veuen, però la majoria opta per fer-ho amb la mà nueta, el que vulgues que no pos li lleva l’emoció de l’enrotllat de les partides d’allà, el ritual de colocar-se els didals i el guant i enviscar-se d’esparadrap i tota la peixca (açò és que jo ho tinc al bagul de los records de quan era menuda i al trinquet del poble pos veiem als hòmens que jugaven ahi un rato llarg enrotllant-se les mans amb una gràcia i un cuidao, en les caixetes eixes on s’ho guardaven tot...tanque parèntesi bagul dels records).



Més enllà de tot el referit a normativa, el que vertaderament emociona quan parlem de similituds entre la pilota valenciana i l’equatoriana és comprovar que tot el que envolta una partida s’assembla increïblement, com si no hi haguera Atlàntic. La partida és moment de reunió, punt d’encontre i discussió dels assumptes importants, moment de relaxació després d’un dia dur, descans de les dones que han quedat a casa llavant els plats. Xè, que va estar tot ben bonico i que va, ho reconec, tinc ganetes (moltes) de tornar a casa (i poques de tornar-me’n a anar).


Quan la partida bona encara no ha començat, mentre juguen els aficionats, passa un home venent café i empanades, per a alegria general.


La quantitat de diners que es juguen ací no té res que veure amb les quantitats que es menegen (o que en altres temps s’han menejat) als trinquets valencians. Esta gent casi com té per a menjar, però uns centimets per ací, uns dòlars (pocs, ja els dic) per allà, fan més emocionant l’assumpte. Els equips sempre (en este tipus de partides) posen cadascú una quantitat que no sol arribar als deu dòlars i que després s’emporta el vencedor.


Com que l’hora de la partida és la mateixa que l’hora en que es comença a desmuntar el mercat, és habitual que no paren de creuar-se (i com la pilota va per l’aire poc els importa), homenets i donetes carregats com a burros després de tancar la paraeta.



Els uelets són els espectadors principals. També hi ha hòmens de mitjana edat i algun (que no alguna) jove. A la seua manera arreglen el món en llargues barcelles sobre Correa o la llum que no tenen diners per a pagar o el futbol del dia d’abans. Ara, quan la partida comença no hi ha ulls ni boca per a res més. I també, alegria, hi ha alguns que qui ni puta idea del que dien: parlaven kichwa i que és una llengua deliciosa de sentir.