Una temporada en el infierno

Sé de les cançons que s’acaben: la que anuncia el camió de la brossa, la del camió del gas, els crits del xiquets que no tenen escola i xuten la pilota contra la porta del garatge d’enfront, la pluja inacabable de totes les vesprades. Els últims dies a Equador venen marcats per l’esgotament físic i la successió de dies festius, feriados diuen ells, per festes locals o celebracions als difunts, que lluny de convidar-me a eixir als carrers fan abellidora certa inactivitat propicia a les lectures calmades, les hores damunt del llit amb un llibre a les mans. I la pluja, sempre la cançó de la pluja cada vesprada.

El problema ja el vaig nomenar a altre post: a les àrees rurals encara no han aplegat les llibreries. Des de casa vingueren amb mi Lord Jim de Conrad, per ganes de tornar a les seues pàgines i un exemplar prestat de Infinite Jest, de Foster Wallace que poques voltes he tingut ganes d’obrir, potser siga perquè pesa massa (en aquest cas es tractaria també d’una relectura amb la diferència de que la primera, fa uns anys, va ser en castellà i aquesta anava a ser la versió original). La tendeta de llibres de segona mà i intercanvi a un hostal, de la que vaig parlar, no disposa d’un gran fons, però he pogut trobar allà alguna sorpresa agradable.

Mentre fullejava els vint poemes d’amor i una cançó desesperada de Neruda, dubtant si pagar els tres dòlars que valia per a llegir de nou versos que em sé de memòria i que tinc per casa en vàries edicions diferents se m’aparegué L’infern del deliciós jardí d’El Bosco en la portada de la temporada a l’infern de Rimbaud junt a les Iluminaciones. Amb mi se’n va vindre aquella edició argentina.

Arthur Rimbaud i Paul Verlaine van ser, per separat, lectures de tendra adolescència. Els dos, poetes imprescindibles i decadents, casaven a la perfecció amb la literatura que m’agradava gojar llavors, obscura i autodestructiva. Coneixia superficialment la turmentosa relació que els havia unit, però no va ser fins a més avant que vaig desitjar endinsar-me a fons en les raons que porten, que ens porten, a sacrificades i doloroses entregues apassionades a qui per dir voler-nos ens fa plorar. Coincidia el moment amb el dels primers i complicats amors, una evident idealització de l’artista maleït i la deixada enrere del simple coqueteig amb el costat salvatge per a una immersió en profunditat.

Va ser que un dia a classe de castellà, al meu segon intent fallit de batxillerat, Antonio Moreno, de qui mai els seus alumnes sabran apreciar la sort de tindre’l de mestre (crec que la de professor de llengua i literatura a un institut deu ser de les professions més frustrants del món) ens recomanà La loca de la casa, de Rosa Montero, i va ser en un dels seus capítols on vaig trobar més detalls de la vida de l’agitada parella que em despertaren la curiositat i que vaig poder satisfer sense cap dificultat, pues d’aquella història d’amor i obsessió i evident desequilibri s’han escrit centenars de línies.

Què ens porta a deixar-nos cremar a eixos inferns fets de dos? Quina és la raó que ens manté aferrats, en mútua dependència, a qui ens ofereix un plaer basat en el sofriment? Dins dels Delirios, la lectura de la Virgen loca torna amb records d’altres inferns. Por momentos olvido la miseria en que he caído: él me hará fuerte, viajaremos, cazaremos en los desiertos, dormiremos sobre el empedrado de ciudades desconocidas, sin preocupaciones ni penas. O despertaré, y las leyes y las costumbres habrán cambiado –gracias a su poder mágico; el mundo, aunque siga siendo el mismo, me permitirá entregarme a mis deseos, alegrías, indolencias. ¡Oh! La vida de aventuras que existe en los libros infantiles, ¿me la darás como recompensa por todo lo que he sufrido? Però en passar l’última pàgina del Adiós alguna cosa quedava enterrada per a sempre.

Acabades les Iluminaciones pensava en aquell xicot brillant de Charleville que abans dels vint-i-dos anys renuncià a la literatura i es llençà a una vida d’aventures i països llunyans fins que l’enfermetat acabà amb ell als trenta-set anys. No saltava de la literatura i la vida desesperada a una més calmada, reposada que diria Joaquín Font a un dels meus passatges preferits de Los detectives salvajes. Rimbaud senzillament va callar: ja havia tingut prou, o potser el problema era just el contrari, que allò no havia sigut suficient, que potser les expectatives dipositades en la poesia i en aquesta com a forma de vida no s’havien complit.

Amb tota seguretat haguera sigut excepcional la producció literària dels anys a Àsia i Àfrica. Eixes pàgines mai escrites són el recordatori del que mai ha passat però podria haver-ho fet, i si la seua materialització deixaria espai al dubte, a una possible mediocritat, la seua inexistència fa que en la imaginació tot siga perfecte. I ara preferisc el dolç somni del que podria haver sigut als nefastos records d’una realitat consumada.