Un post d'un post, i en part un desig

Superada la barrera de les cent entrades a la bajoca farcida que vaig fornejar després de carregar-me a l'anistenis i al breu, brevíssim, successor que aquell blog va tindre, em trobe en condicions d'afirmar que ací s'està ben a gust i no tinc pel moment intenció de tancar la paraeta. En record a aquella altra muntanya màgica, la primera de totes, i motivada pel desig de tornar a certa part del que trobaran en les pròximes línies, deixe hui Equador i la pluja imparable que em desfà tots els plans per a tornar a un dels primers posts de l'anistenis, un post d'uns records dels que hui, els últims dies millor dit, em ve a la ment només la part bona junt a certa esperança. Ara ja no hi ha el Jondo, ja no hi ha moltes coses. El que sí hi havia també, en aquell escrit, era una part d'homenatge a qui altre octubre, fa dos anys, decidí fer vacances. Eixe homenatge continua estant, hui, present.

Te'n recordes?

"La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons..."

Jo vivia a Alcoi quan l´Ovidi ja no hi era i baixava per les costeres fins el Cantó Pinyó per pillar el 45 al carrer Sant Llorenç i arribar una hora després a la biblioteca on treballava i llegia més que treballava i a les tres tornava a casa on m´esperava el gos impacient menjant-se els cantons de les parets i les plantes. Estenia els llençols al balcó del menjador de la meua xicoteta i bonica casa al carrer Sant Mateu, front al mercat i l’església i em gitava amb un gitano acabat d´eixir de Fontcalent a la volta que poc a poc m´enamorava a Benidorm. La senyora Elvira, que va morir este any, m´aguardava el Ruta66 tots els mesos, perquè al quiosquet sols els arribaven dos ejemplars i un era sempre per a mi, mel guardava i quan passava per davant i el tenia em deia XICA QUE TINC ACÍ LA REVISTETA, i jo entrava i li comprava una bolsa de coxinaes i men pujava amb les freses de gominola i el Ruta a casa, just dalt del seu quiosquet obert fins a hores intempestives els 365 dies de l´any. Fins i tot el dia que va morir Elvira, este any, em contaren que Marquitos, el seu home, va anar a obrir. I el Jondo que anava fent-se gran i va deixar la casa buida de mobles, tots sels va menjar. I la Chelo, que vivia unes cases més avall de la meua, a Sant Francesc, em deia que tenia el gos més bonico d´Alcoi, i me la trobava tots els dies amb altra dòna fent la volta als ponts, que jo també pegava abans d´anar al DeDins a beure. I a les nits que encara no feia fred m´assentava a llegir a l´Estellés i al Fuster al balcó del menjador, i a voltes es feia tan tard que es feia de dia i veia arribar els camions al mercat.

Jo vivia a Alcoi quan la directiva del Barça anà a portar-li flors al cementeri a l´Ovidi, i passejava amb el novio i el Jondo per l´Alameda i tenia un abrigo llarg i negre de Isabel de Pedro i unes ballarines amb estampat de lleopard que el gos va destroçar, clar. I ja no em gitava amb el gitano, clar, però ell encara deia de tornar a ma casa i els seus amics de comprar-me el gos. Jo vivia a Alcoi aquell hivern però cada dos o tres dies feia l´amor a Benidorm, i després tornava i treia més dinerets per a speed explicant-los a l´Adriana i la Sheila i la Carmen tot allò de P implica Q que Ricard Carbonell els intentava fer entendre a les classes de filosofia a l´institut sense que elles aprengueren mai per a què els serviria en el futur aquella lògica. I nevava quan el llit es va trencar en dos i res va tornar a ser el mateix i tinc algo trencat des d´entonces i poques ganes de que s´arregle, ni ganes ni falta perquè hi ha llits nous.

Jo me'n recorde d´aquell Alcoi al que vaig viure sempre que plou, perquè quan plou camine més espaiet per por a esvarar-me, perquè aquells dies baixant Sant Nicolau, hasta el Cantó Pinyó de la cançó de l´Ovidi, anava molt molt poc a poc perquè aquelles ceres patinen no saben com, i hui m´he alçat ploguent a València i he escoltat l´Ovidi pels carrers del Carme i he penssat que en poc farà un any que algú fa vacances (Jo no hauré mort. Faré vacances), i m´he comprat un vestit i una jaqueta per a no tindre fred.








*No he pujat totes les fotos que sí hi havia en aquell post perquè la connexió del locutori o lo que siga açò és extremadament lenta i m'he desesperat.