"Hui he tornat a passar -de casualitat- pels vells ravals on anàvem a festejar el nostre amor. La sensació de ser estimat de debò per una persona que ara estima una altra -la coneixes, tat, eixa sensació-, m'ha dut el record dels vespres pereosos de bon oratge, en els que gaudíem el sexe sense limitacions ni fre: érem verges ans de trobar-nos i fórem els nostres propis mestres. Vesprades escaients per a les humanes passions, on el pensament més llunyà que podíem tindre era que no anàvem a passar la vellea junts, que no anava a acaronar molt de temps els teus trets de llapis gros, el teu caràcter airívol.
I si hui la meua mà s'ha posat sobre aquest full de paper, no ha segut enrònia de destorbar el seu repòs, sinó perquè la fortor que a tu em nuga m'ha fet aflorir-te al meu present en un maig de mal passar."
Boro Miralles. Sandwitx de fil-en-pua
6 comentaris:
¡Vaya tela! Este llibre me'l vaig llegir fa mil anys com a lectura obligatòria de valencià en l'institut. Em va semblar un llibre original i una mica surrealista.
Recorde una conversa fa no molt de temps sobre este llibre amb gent coneixedora de la literatura valenciana, i no els sonava de res. Ara que m'ha despertat la curiositat, i si tinc sort i el trobe en alguna de les caixes de cartró on de moment guarde molts dels meus llibres, li faré una ullada.
Molt! Ací tens el bloq del fill del retratistə, que ja no m'en-recordava...
M'agrada. Volem més explicacions sobre aquesta troballa.
Tadeus, i per què a mi no me manaven llegir llibres d'eixos a l'institut????
Gracietes de l'Hostal!
Manel, pregunta-li explicacions al que escriu damunt de tu!
Jo tenia un professor de valencià que era d'Albalat de la Ribera, i potser la tria del llibre de Boro Miralles era deguda, en part, a una conexió riberenca. Per cert, quin nom més riberenc ('Boro').
En aquells temps, primers huitanta, els instituts eren ben diferents a com són ara. Estaven encara sota els efectes de l'onada de llibertat post-transició, i moltes coses, com ara la tria de lectures, es feien, a vegades, de manera descarada i atrevida. També eren temps en els quals es podia beure cervesa en el bar i entrar i eixir del centre a qualsevol hora. Recorde també alguna borratxera general en ple recinte educatiu amb ocasió del dia de la paella. A principis dels huitanta hi havia certa sensació de 'tot és possible'. Els instituts d'ara són més asèptics i previsibles, i en bona mesura més cal que siguen així.
I ara un temeta musical de l'època, que estava escoltant fa un moment: "We could send letters", dels Aztec Camera.
Tadeus, lo cert és que ara que pense jo vaig estar prou poc temps a l'institut, molt menys del que deuria haver estat i això és una cosa que no me tinc que perdonar mai. Els Aztec Camera no m'entusiasmen massa però em posaré ara eixa cançoneta.
Publica un comentari