Es venen cremes que garanteixen un notable aclariment de la pell en sis setmanes

Germania és una xiqueta preciosa com el seu nom, potser la seua bellesa és tot el que té, però m’ha preguntat on compre el que gaste per a tindre la pell tan blanca. Als seus companys semblava no interessar-los canviar de color, només es mostraven fascinats per la meua blancor, sense desitjar-la. Germania és la més bonica i l’única que no sembla feliç perquè té la pell obscura i la voldria més clara. La resta corren com si ho tingueren tot. I això és el que més fot, perquè realment no tenen res.

Quit pot sentir-se en tornar amb dret a viure, qui pot sentir-se digne mereixedor de felicitat o qualsevol succedani, qui pot fer-ho sabent-se venut per complet al model occidental, el consum com a religió, el compra i compra i compra i obté només buidor, societat d’autòmats i fantasmes que ja no troben remei als mals de l’ànima perquè durant massa temps la deixaren de costat. I ai, Germania, Germania, m’haguera agradat contar-te històries dels blanquets que tenint-ho tot ploren cada nit, t’haguera parlat d’altra fam que obri forats per dins i esclavitza, t’haguera dit que t’envege els anys i el color i el somriure.


I no és que de repent em vinguen ganes de vendre tot el que tinc i en tornar anar-me’n a Turballos a pa i aigua, ni es tracta de que un sobtat idealisme m’haja picat com els mosquits que el Relec manté allunyats de mi i vaja a viure d’ara en avant sota els vots de castedat i pobresa. No és res d’això, només és que pense en quin moment vam oblidar quines eren les coses que realment importen. I com, quin serà el camí per retrobar-les.