L’última volta que vaig xafar Madrid va ser un maig de ressaca i rock’n’roll per tal de vore a un ídol de joventut del que no quedaven ni les cendres. El concert, desastrós, la resta de la nit també, i quan pel matí abandonàvem el cèntric hostal on no vam dormir em va creuar el cap un pensament. No estava segura ni tan sols de si encara conservava el seu telèfon, però va ser que sí. Li vaig tocar: Estoy en Madrid, cerca de tu casa, ¿paso a saludarte? I només va dir: Venga. Vaig passejar amb el meu acompanyant fins aquell carrer de cases fora de la butxaca de la majoria dels mortals, aquell carrer que m’havia vist iniciar-me amb matrícula en perversions de tot tipus, drogues i maquillatges exagerats. Ell es va quedar esperant baix mentre jo tocava al timbre i la porta de la finca s’obria.
Ens havíem dit adéu el desembre anterior quan en alçar-me amb una mala hòstia descomunal trobí al menjador al flamant i vestit d’ajustat vinil marit de certa cantant, la seua germana, la difunta rubia més autèntica del món que es va suïcidar tenyida de morena i dos amics habituals de qualsevol sarau nocturn que continuaven la festa des de que els bars havien tancat. Quan tots ells se n’anaren i jo feia la maleta per tornar a casa tenia el pressentiment de que tot s’havia acabat, de que aquella havia sigut l’última nit (i quina nit). Va ser-ho, en efecte. El matí del rencontre m’obrí la porta amb la mateixa cara amb la que jo havia deixat Madrid mesos abans. Qué guapa estás, ¿píntate una rayita no? I li vaig dir que no en tenia i va dir que des de quan jo no portava farlopa damunt, i jo que només volia saludar i que baix estava esperant-me el meu amic i que devíem tornar a Alcoi i va dir ¿Que te está esperando quién? I només vam parlar deu minuts amb la vista fixa en el quadre que li vaig pintar i que presidia el saló i va dir que res havia canviat i que res canviaria a la seua vida i que jo sempre seria benvinguda a tornar i que no me puedo creer que no lleves nada encima. Res més fins que el passat novembre, anys després d’allò, la rubia saltà des del Viaducte.
Ahir vaig tornar a Madrid amb algo de ferida, com deia no recorde quin o quina poeta que es tornava a la pàtria o al pare. La ciutat continuava sent la mateixa, era jo la que havia canviat. No vaig cridar a les velles portes, només vaig recórrer els escenaris on en altre temps hi hagué neons il•luminant destrellats. Vaig dormir a una casa on quadres als que Fabio McNamara havia pintat a les bessones propietàries decoraven les parets, una casa que si parlara no acabaria mai de contar històries. En despertar-me un maniquí digne de protagonitzar una pel•lícula de terror em donava el bon dia. De les bessones hi havia també uns ninots de falla, banda amb senyera inclosa, que es van voler fer amb la seua imatge. Després d’esmorzar agafàrem un taxi, Rebeca parà a El Mundo i mentre ella venia el seu talent durant massa hores com fa cada dia (la crisi, ja saben), jo em passejava per la T1 a Barajas.
Ara estic a Quito, però és hora d’anar a dinar a algun lloc i no, no m'oblide que és nou d'octubre. Ací també és hui festa nacional.
0 comentaris:
Publica un comentari