Diari de viatge: autoodi

Podria haver somiat amb colps de bragueta i pilotes de badana però l’hostal Crossroads està a la part més turística d’esta ciutat que en poques hores abandonaré (no saben les ganes que tinc) i les nits de divendres, més si hi ha futbol, tot lo món està al carrer. Deixaré Quito direcció a la província d’Imbabura, la província dels llacs on l’any passat es va jugar el Mundial de Pilota de Mà, amb representació valenciana entre moltes altres nacionalitats. Una és mediterrània, se sent agermanada amb els pobles que també miren a eixe mar, però qui anava a pensar que a l’altre costat de l’Atlàntic també feien partides de llargues!

Desconec els detalls de la situació en que l’esport de la pilota es troba a Equador, perquè a Quito són molt occidentals i passen d’eixes coses aixina que estos dos dies ací no he pogut trobar resposta a les meues preguntes. De fet, si alguna cosa he trobat ha sigut un evident rebuig cap a qualsevol cosa que sonara a indígena. A esta part del país, més a la ciutat, es conserva la vergonya dels orígens que imposaren èpoques passades. Encara hi ha imbècils que asseguren ser cent per cent de llinatge espanyol, com si al llarg de centenars d’anys fora possible mantindre la puresa de la sang. Per als mestissos és una benedicció nàixer amb la pell una miqueta clareta que els dissimule d’on venen, i reneguen dels vestits, de la terra, de la llengua que parlaren els ancestres. No els podem culpar per això, els entenc perfectament.

Durant anys, especialment de menuda, mai he dit de quin poble era. Ser de poble, d’un poble menut que ningú coneixia, se’m feia tant costera amunt, llarga i empinada com la que porta al campanar, que si em preguntaven responia que d’Alcoi. Ser d’Alcoi, creia jo, donava molt més prestigi que ser de L’Alqueria i anar a fer olives als bancals de Benimarfull. Sort que mos fem grans i mos ve el trellat, no tot però una miqueta, i ara si em pregunten d’on sóc ho dic i si no saben on està els convide a vindre.

A ells poques voltes se’ls pregunta què és el que volen. Alguns semblen molt contents amb les seues camisetes d’equips de bàsquet ianquis (bé, abans miraven molt a Nord Amèrica, ara miren més a Europa) i és molt paternalista (pobrets indis contaminats per l’imperialisme) per la nostra part pensar que a ells els haguera convingut romandre aliens a la resta del món quan realment volen formar part d’ell, quan realment (diguen-li herència històrica, diguen-li globalització) els la porta fluixa parlar quichua o vestir-se amb la roba que portaven els seus iaios. Han confós el progrés amb l’acceptació absoluta del que creuen que els el porta, pensen incompatible aquest amb la tradició.

Aquestos no són tots, clar. Hi ha també la gent orgullosa de vindre d’on ve, i eixa és la gent que me’n vaig a buscar.

*La foto no és ací, és a Sella el passat dimarts. Usurpada a Llapissera sense permís.