Diari de viatge: ara i ací

“Pero a veces me preguntaba si no había hecho un viaje muy largo para acabar descubriendo que lo que en realidad buscaba era algo que había quedado atrás.”

Thomas F. Hornbein. Everest: The West Ridge

Un viatge mai comença realment en el moment en que agarrem l’avió que ens deixarà a milers de quilòmetres de casa. El viatge comença en el moment en que alguna cosa al cervell fa clic i desencadena el mecanisme que ens portarà a allunyar-nos. Pot ser la visió d’una imatge que enamora, un paisatge, unes gents que a les fotos apareixen amb el somriure convidant-te a que les visites. En ocasions poc importa el destí, el pur desig de fugida fa que valga qualsevol lloc del món on la presència de la quotidianitat siga imperceptible.

Quito em va rebre ja de nit sense que li prestara massa atenció, per mi com si el món s’haguera acabat, només pensava en dormir, dormir, dormir. El vol va ser, amb diferència, el pitjor de la meua vida. Siga pel nefast menjar de l’avió, siga perquè el menjar de la nit d’abans havia estat massa bo, siga pel que siga, el mig dia creuant l’Atlàntic va ser horrible, vomitant a cada mitja hora, desficiosa i sense poder fer-me un míser gintònic. En aterrar la ciutat bullia, hui és no sé quina festa i els carrers estaven plens, al meu hostal tot Cristo estava bufat i jo somiava amb començar a pegar tirs a qui fera falta per a que callaren. Ni m’agrada esta ciutat ni tinc cap interés en veure-la. Només conec el carrer on estaré fins que demà al matí puga anar cap al Imbabura, a l'hostal on he fet un bon amic, Bruno, gos vell del que deuen haver fotos arreu del món perquè no hi ha hoste que no se l’estime.