A casa des de que vaig nàixer que he vist sempre una maniseta només amb roig i groc que deia allò de quan vérem la nostra senyera dalt de la torre descavalcàrem i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra, igual ho deia més llarg o més curt, però paregut era. I eixa és la que he sentit sempre meua, diguen lo que diguen.
8 comentaris:
Que jo recorde, en la casa on em vaig criar no hi havia cap bandera, i en la casa on visc ara tampoc. Encara no sé molt bé per a què serveix una bandera.
Salvador Jàfer, en el seu blog, ofereix una visió alternativa del 9 d'Octubre, vist des del punt de vista dels 'conquerits'. Link:
http://xarquia.blogspot.com/2009/10/9-doctubre-res-celebrar.html
L'entrada acaba amb les següents frases:
"ja poden cantar tedèums i organitzar processons cíviques de dretes o d'esquerres que no m'hi veuran pas. No tindré res a celebrar!"
El més important de les banderes o senyeres no és com són o deixen de ser. El més important és què representen i si les persones s'identifiquen o no amb aquesta representació. Si no fos per aquesta representativitat, les banderes només esdevindrien un drap de colors.
El sentiment d'un poble, expressat a través de totes les individualitats que el composen és el que realment és important.
Una abraçada.
Val, sí, però cadascú té els seus sentiments, el seu recull de referències. La Comtessa els ha expressat. Calinca també. No concorden. Tampoc no és cap drama.
Gràcies per l'explicació, Exorcista, però no em queda clar el concepte de 'sentiment d'un poble'. Els alemanys en deien 'Volksgeist'. En una llengua o l'altra sembla un concepte fàcil de manipular, magnificar o utilitzar a conveniència. Però bé, alguns tenen eixe sentiment i cal respectar-lo. ¿Per què no? L'Exorcista diu que eixe 'sentiment d'un poble' és 'important'. Important, per què? No ho acabe d'entendre.
De sentiments és del que pretenia parlar. A mi me té igual el que els estudiosos diguen, si hi havia blau des de fa no sé molt o si no hi havia, de la mateixa manera que Jaume I i els pobres moriscos en el fons pos tampoc em deuen importar massa perquè no havia nascut. El que sí he tingut des de menuda és eixe sentiment de ser d'un lloc, de vindre d'una terra, de tindre una llengua que parla molta altra gent, uns balls, un esport, un muntó de coses que més enllà de ideologies han format part de la meua infància, de la meua adolescència i formen ara part de la meua vida i tot això ha anat lligat a una senyera sense blau. Que diuen que el blau ja estava? Pos que estiguera, em costaria un enorme esforç acceptar-la (ho acabaria fent, però no pretenguen que m'emocione en vore-la) perquè el blau l'he tingut sempre associat a una manera de pensar que no només era diferent a la meua sinó que estava en guerra amb ella.
Jo la veritat és que si m'he criat veient-la en blau, però tant meua sent la senyera de roig i groc només, com la del Consell Preautonòmic valencià, com la estrelada valenciana, etc. Perquè tota la cultura, tradicions i altres coses que tu estimes, Comtessa, jo també les estime. I defense la senyera amb blau, igual que les altres, perquè trobe injust que unes persones que no estimen la seua terra com deurien de fer-ho, l'hagen segrestada i feta únicament seua, perquè vertaderament, seua no és.
Una abraçada Comtessa.
Potser no ho he expressat de la millor manera possible. El que jo volia dir és que, per sobre dels convencionalismes oficials i de les diverses versions que es fan i es desfan de tot plegat, el més important és el sentiment que té cada persona. El sentiment de pertinença a un poble, el sentiment de pertinença a una opció o altre (sempre amb el respecte per a les altres opcions)és el que representen les banderes. Només són això, símbols. Sense un teixit humà que esdevingui el seu suport, una bandera no és res.
Com bé diu la Comtessa, és el sentiment el que importa.
Publica un comentari