Va de bo!

PLAC! És el soroll sec de la vaqueta contra la mà, són els ulls que no la perden de vista, que van seguint-la entre el fum del caliquenyo, és una veu VA DE BO, és una xiqueta que conta els jocs.

PLAC! És el record de la primera volta que vaig anar al trinquet, és el record de les vesprades després del catecismo veient als homes entrenar al poli, és el record de quan encara no hi havia trinquet i es jugava al carrer, davant del bar, vaja que si es jugava.

PLAC! La partida ja estava començada i ha aparegut la ti Reme i m’ha dit que venia del bancal de collir bajoquetes, i al meu costat que s’ha sentat i deia Reme ÉS QUINZE! i jo NO DONA QUE L’HA TRETA, i BONA! i BONA! AI COM LI HA PEGAT EN L’ESQUERRA! Recollons Remedios, si no tingueres ja tant de net t’hagueres tingut de fer comentarista!

I és també que la ti Reme m’ha contat de quan es jugava al carrer de dalt i jugava son pare, i d’una partida molt gran que van fer a Benàmer, i de tots els diners que es jugava la gent, molts però que molts diners, i que hui hi havia tots els xiquets i xiquetes del poble mirant atents i que quan s’ha acabat la ti Reme m’ha dit obri el bolsso, i m’ha posat un grapat de bajoquetes, nyores, tomaques i bajocons.

I PLAC! m’ha fet alguna cosa per dins. Una alegria gran. I una pena molt negra. I no poder explicar-ho. I un anar-se’n que estira cap a fora, i un tornar i quedar-se que a dies com hui es pensa, només es pensa.