Supervivència

Em vaig tatuar per última volta al mes de maig, a Eastbourne (Anglaterra) després d’aparcar el veler des del que vaig veure els penya-segats des d’on Jimmy tirava la moto, delamototírate a Quadrophenia. No em pregunten per què però va ser posar els peus en terra i anar a buscar el primer estudi obert per a escriure’m una frase de CIUTAT PODRIDA, lletra d’Esther Vallés de la que Morfi Grey i companyia feren un himne.

Després d’estos tres dies he decidit que el pròxim que em tatuaré serà, ben gran i en majúscules, JO VAIG SOBREVIURE AL FJELLFILMFESTIVALEN 2009.



















El cas és que m’he cansat de pujar fotos, en tinc tropecentes però em fa perea i ara veig que a les que he pujat no s'aprecia que hem tingut vuit-cents homenets i donetes beguent a totes hores i mirant pel·lícules de xicones fent salt base, xicons baixant en kayak per rius al costat dels que el Serpis és una pixarrà corrent carrer avall o penjats de la vida i d'una corda Everest amunt. I, molt important, dos projeccions de Markens Grøde (debilitat personal) amb nul èxit de públic (és que Hamsun era un poc nazi i estos són massa moderns pa acceptar-ho).

Ja no tinc cap dubte (bé, mai n’havia tingut), de que bufà com una rata (que no amb una ressaca from here to L’Alqueria) treballe molt però que molt millor.