Entre documentals, pseudodocumentals i hores de metratge sense sentit patrocinades per The North Face, entre mostres de tot allò que veure’m en menys d’una setmana al Nordic Mountain Film Festival, entre algun que altre clàssic regalat pel periòdic, un parell d’americanades i l’estoig de Broken Flowers sense Broken Flowers dins, vaig trobar ahir Hable con ella.
Per enèsima volta em vaig vore (com al mando li s'estan acabant les piles i apretes botons i no et fa cas, subtitolada en finés) eixa crònica de la soletat, i dels amors impossibles, i de la infermetat i la forma depravada da la vida que diria Thomas Mann a La muntanya màgica. I el silenci i parlar i voler que et parlen, i Pina Bausch i Caetano Veloso dient que Dicen que por las noches no más se le iba en puro llorar...
(en efecte, els pròxims dies, amb l'excepció del Nordic Mountain Film Festival, són d'avorrir-se molt i esperar)
2 comentaris:
sabes que te envidio totalmente esas vacaciones y donde las vas a pasar, verdad?
besos
Nordic Mountain Film Festival? Mmmmm, aixó m'interessa. Què fas, tant de temps per allà dalt?
Publica un comentari