On the road

Mil kilòmetres i vint-i-quatre hores com a perfecte comiat, carretera i sac, i botella i parada a cada gasolinera i rebentar com Sangonereta això vaig dir i la Ingunn no sabia qui era Sangonereta i li ho vaig explicar i diguérem SANGONERETA PREGA PER NOSALTRES, i ens pesàrem a una farmàcia perquè l’últim mes ha sigut només beure molt i menjar més encara i ella setanta-set i jo vuitanta-tres i decidírem tot per l’aire, un últim destrellat abans de que en tornar a casa paguem una pasta al dietista per a que ens plene la nevera de prohibicions, vinga, i a cada gasolinera beure i menjar dolços coxinaes pizzes prefabricades el cotxe més brut no podia estar i xapotejava en vòmit, vòmit als peus, tot vinga va i PER SANGONERETA! i grapat de naxos a la boca perdent tota elegància i tot el que ens quedara si ens quedava alguna cosa, i per les carreteres i els camins, i uns boscos que vam veure, quins boscos mare, uns boscos ja en tardor groc roig taronja, raboses, rens creuant-se pel camí i obligant a frenades imprevistes posa’t el cinturó que encà te n’eixiràs pel cristal de davant, PER KEROUAC! PER LA MARE QUE T’HA PARIT! PER EVERETT RUESS! PER CHRIS MCCANDLESS! PER THOREAU! WILDERNESS!! WILDERNESS!! La vida als boscos dèiem, ací mos n’anem a quedar a viure com siga, i bevíem menjàvem, vomitàvem, i veiem barques al fiord i jo volia furtar una barca i furtar una barca i furtar una barca i després tornar-la clar, només pillar-la per pegar una volteta i Ingunn deia no que esta gent és bona gent i jo deia mosatros també i a més no m’agrada qui fa apologia de l’excés només de boqueta i després es talla, li deia o és tot o és res i a mitges la pizza perquè no puc més però ja està, i ella SÍ SÍ FURTEM UNA BARCA i buscant una barca es va fer de nit, tot fosc després de l’hora blava i vam dir hi haurà que parar, hi haurà que parar, a dormir, només a dormir a algun lloc.

Em va despertar el fred. El fred i un horrorós mal que inspeccionat amb cura resultà ser alguna cosa semblant a una picà de mosquit o bitxo qualsevol no identificat que el meu cos no ha tolerat massa bé. HÒSTIA, vaig pensar quan m’ho vaig vore, açò què collons és, una picà de mosquit o el mos d’un elefant! Inexplicablement estava a un llit, al que semblava una cabanya als peus del fiord. Ingunn dormia baix, i en assomar-me a la finestra la boira donava al paisatge un aspecte de pel•lícula de por, de imminència d’alguna cosa roïna, però res més lluny de la realitat. Als peus del llit hi havia un bagul amb un nom d’home, un nom de dona i una data, 1884; a la porta una guitarra. Llum, però no aigua ni bany. Ingunn va dir que primer de tot havia sigut un miracle que no haguérem parat dins del fiord amb el cotxe, i que segon miracle havia sigut que en el meu desig d’anar a pixar ves a saber on no me n’haguera anat regolant. No, dic, només m’ha picat alguna cosa estranya. Relaxades, i vist que encara teníem temps per a aplegar a l’aeroport, calfàrem aigua a la xicoteta cuina i fora una a l’altra ens la tiràrem pel cap i ens ensabonàrem, per tal d’adecentar-nos una miqueta.

Dins, amb el foc ja encés i més aigua bollint vaig creure estar a casa els iaios un dia d’hivern. Era l’olor de la llenya, i l’olor del Nescafé. I per la finestra veia el fiord, i de nou vaig eixir fora. El cotxe localitzat, tot estava bé, tot era perfecte. No volia anar-me’n, em vaig assentar a un banquet de fusta vell i amb els llistons deformats per ves a saber quants anys a la intempèrie, mirant l’aigua i escoltant-la menejar-se, xicotetes ones que aplegaven a la vora. No sé quant de temps vaig estar allí sentada, després Ingunn aparegué i em digué que era hora d’anar-se’n. Hores després aterrava a Alacant.