No ha segut només haver de mirar-lo dos voltes per assegurar-me que era ell, ha segut també saber com poques voltes es mostra amb tanta clarividència que el temps passa, que ja n’ha passat massa, que la vida s’acaba com s’acabava ahir el platet de polp sec que vaig demanar dinant a Dénia. I tot per un grapat de cabells blanquinosos; el blanc és el no-res, l’absència de color, l’absència de vida. El procés d’envelliment que impedeix la pigmentació dels cabells és el camí a la desaparició definitiva. Blanc, buit, res, el blanc és el color de la mort.
No recorde l’última volta que el vaig vore, no tinc perquè fer-ho, és un veí més, un home major però tampoc massa, anirà pels setanta anys, d’un carrer a prop del meu, sense ser família directa però amb alguna classe de parentesc, en fi, res especial, un home del poble com hi ha cinquanta. Què pot fer, mig any? Potser un any? Si tenim en conter que les meues estades a L’Alqueria consisteixen bàsicament en la reclusió a l’habitació i pregar per a que el temps passe apressa i pegar a fugir altra volta, i ara que eixir al carrer o a passejar pel riu és ben poc abellidor des de que Jondo va faltar, sí que deu fer temps que no el veia. I hui quan l’he trobat sentat al parc m’he quedat parada mentre tirava la brossa.
Després he portat flors al cementeri, a poques làpides no hi havia flors. Tots honren als morts per les festes, el record es fa més fort i els difunts no ixen dels taüts per a anar a la cordà; en res les coses van com van i les cordaes al cel etern també, temps al temps (i que tarde la cosa). He repassat a tots els morts, i de quan en quan alguna foto em sorprenia, hòmens i dones que creia vius o dels que havia oblidat la mort, que no és el mateix. El telèfon moltes voltes sona abans de que comencen a tocar les campanes, a voltes les campanes sonen i no saps de qui es tracta però alguna veïna ho diu. Fulanet el de tal, Menganeta la de qual, i l’hora de la missa.
Fem el que fem s’anem a morir igual i fa molta pena saber-ho.
3 comentaris:
M'ha agradat molt, comtessa. La prefereixo quan no fa de "fille terrible".
Ja però no és igual anar-se'n haven-t'ho passat de lo milloret que s'en puga que amb una llista de coses per fer. Això sí deu fer pena! Tu vas pel bon camí doncs ja portes moltes coses a l'esquena. La teua motxilla està ben plena
Dos (o tres) días sin leerte y todo lo que me estaba perdiendo. Te comento aquí aunque he llegado hasta las bajocas (por una cuestión de pudor mal entendido en el tema comentarios y porque puede que este sea largo y, en fin, porque sí. Sabes que leo por el puro placer de leer y solo leo lo que me lo procura y si sigues escribiendo así me va a ser imposible evitar la adicción (y te pediré más y más...;)).
Me engancha ese desgarro interior que sufres entre unas raíces aferradas a un territorio y un pasaso y la necesidad de desarraigarte y estar siempre abriendo vías (perdona la autocita, pero nadie va a leer este comentario, así que...). Me engancha ese desgarro, aunque reconozco que es mucho más divertido leerlo que no experimentarlo, ser el espectador y no el actor. Si te sirve de algo, no me lo tomo a broma al menos.
En fin, ¿Ves como iba a ser largo? Por cierto, las canas no significan el final de nada ¿Qué te has creído, mocosa?
Un petó.
Publica un comentari