Lo fatal

“Y después de coger a mi general le gustaba salir al patio a fumarse su cigarro y a pensar en la tristeza poscoito, en la pinche tristeza de la carne, en todos los libros que no había leído.”

Roberto Bolaño. Los detectives salvajes

Quan pensava en tot el que encara no havia llegit una mena d’excitació em servia de coet al cul, em mantenia desperta en l’espera d’allò de bo que havia de vindre. Si pensava en tot el que mai llegiré la tristesa del general m’inundava, i conscient de lo inabastable del món preferia no moure’m. Un precari equilibri entre els dos pensaments fa que la manera de llegir d’ara signifique també altra manera de viure: més pausada, menys angoixada per la insuportable persecució de l’agulla que marca els segons al rellotge.

Devore els llibres com les hores, sense presses, sense pensar (massa) que dels primers me’n queden massa per davant, la infinitud és el seu problema; sense pensar (massa) que les segones se m’acaben, no és que hi haja massa, és que hi ha massa poques. És el que ens ha tocat, i hi haurà llocs al món que mai voré i em moriré sense haver escoltat cançons de les que podria enamorar-me. I dic massa entre parèntesi perquè clar que ho pense, clar que em preocupa, com no va a fer-ho, perquè si no ho fera seria com la pedra de Darío que ja no sent. I a mi, tot i el seu dolor, m’agrada estar viva.

La culpa de tot la va tindre eixe poema. Estàvem a principi de curs i Francesc Bernàcer entrà en classe, botella d’aigua en mà, olor de cigarret fumat d’amagat al bany, ens repartí uns folis, s’assentà amb una cama per damunt de l’altra i començà a llegir. I després vaig deixar d’estudiar, del tot vull dir. I aixina va ser, amb antecedents, per suposat, no vagen a creure que fou tan dràstic, tant de la nit al matí, no senyores i senyors, no sobrevaloren el poder de la poesia, no va ser del tot que després de sentir Lo Fatal se m’obrira l’infern i el dimoni em condemnara a la vagancia (de vagar, i de vaguejar) eterna, no va ser exactament aixina (però va ser paregut).

Després, ja veuen, el camí tot costera avall.

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,
y más la piedra dura porque esa ya no siente,
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,
ni mayor pesadumbre que la vida consciente.

Ser y no saber nada, y ser sin rumbo cierto,
y el temor de haber sido y un futuro terror...
Y el espanto seguro de estar mañana muerto,
y sufrir por la vida y por la sombra y por

lo que no conocemos y apenas sospechamos,
y la carne que tienta con sus frescos racimos,
y la tumba que aguarda con sus fúnebres ramos,

¡y no saber adónde vamos,
ni de dónde venimos!...