Jack Kerouac. En el camino
Li vaig deixar el meu Compactos Anagrama taronja, Neal Cassady i Jack Kerouac en la portada, i s’ho prengué com un regal, açò vol dir, mai me l’ha tornat. Em deia que li agradaven els subratllats, especialment tots aquells que parlaven de parar, de posar el fre. I no era que no tinguérem ganes de posar-lo, només era que no el trobàvem. Als seus ulls jo encara estava a temps. Ves-te’n, deia, com si fugir fora sempre la solució.
Mai tenia menjar a la nevera, només ensaïmades i croissants, amb i sense xocolate, magdalenes. Això em donava sempre de sopar a sa casa, un Cola-Cao i sucre, ell també sabia ser dolç. La nit que el vaig conèixer acabava de tornar de viatge, al saló de casa (nostre estimat Barrio a Alacant) motxilles, grampons, piolet, cordes. Damunt la taula, cocaïna, i un extremat sentit de la higiene el feia utilitzar post-its per a clavar-se les ratlles. Rutlos de gastar i tirar, individuals, mai saps què hi haurà al nas de l’altre, exemple a seguir ara en temps de grips i pandèmies.
El deambular s’acabava, el lloc on aplegar era sempre el mateix i es deia Desdén i els dijous ens regalaven paella. Desdeny a la vida, a la pròpia vida, era tot el que teníem.
2 comentaris:
Les misèries i els plaers de viure 'on the road'. En el fons, tots tenims uns temes cabdals, al voltant dels quals rodem. Salut, comtessa.
Kerouac i Landero. Qué llunt i qué prop!
Besadetes
Publica un comentari