Dos poemes de pluja

La poesia de la Peri Rossi em fa menys gràcia a cada any que vaig complint. De la idolatria adolescent he passat a la indiferència o fins i tot la indignació quan li donaren el Loewe. Ella, dic ella que no els seus llibres, m’agrada tot lo que no m’agrada el que escriu, i encara m’emocione si la recorde parlant d’Alejandra Pizarnik, la veu i l’accent amb el que va llegir els seus poemes, l’exemplar dedicat que va quedar-se fa quatre anys a Madrid, a una casa amb vistes a la Plaça Major. Estrategias del deseo, o que l’olor del meu sexe als seus dits durara més que el Must de Cartier. No era estrany Pavese quan es feia de nit i al mateix poema es deia alguna cosa del somni impossible de fugir en vaixell. Qui anava a dir que no seria tan impossible.

La gota freda m’ha recordat un poema d’eixe llibre i un de Aún no de Francisco Brines. Uns i altres versos queden lluny, ni ombres vives ni estimar. Només plou, i de quina manera.

"Amaneció lloviendo en Barcelona
-ciudad de aguas escasas-.
Hilos transparentes
agujas de araña
se descolgaban lentamente.
Sostuve el cielo con las manos
con los sueños con el pensamiento.
Una oración
una pequeña súplica
una demanda:
que las aguas no se detuvieran
hasta tu llegada
para flotar contigo en el diluvio."

Cristina Peri Rossi. Estrategias del deseo

"Llueve, y amo.
Jadean, en extendida sombra,
dos sombras vivas, hozan la nada,
y en ella se alimentan.
Son jirones de luz,
y a su luz se ven ojos, muslos, cabellos,
mientras la sombra se extingue hacia más sombra,
y el reposo en las sábanas
de las furias del cuerpo
es el agradecimiento de quien ha de morir,
y sin pedir la vida, la vida le desborda
hasta negar la muerte miserable,
la herrumbre de los cuerpos aún vivos
y las sombras ya huecas de los muertos."

Francisco Brines. Aún no