Cadena perpètua

Ho vaig notar la primera volta que vaig posar un peu a la coberta de l’Andrómeda, l’horrorós catamarà on fèiem les pràctiques a l’institut marítim-pesquer. Quan s’engegava el motor, aquell soroll de massa anys, i ens allunyàvem del moll, només tenia un pensament: NO TORNAR. Poc importava si a penes anàvem a estar fora les dos hores que podia durar una classe de Maniobra y estabilidad del buque, o si es tractava d’una pràctica més llarga i no tornàvem fins que ja era fosc; quan posàvem rumb a port per dins de mi pregava a qui fora o al que fora per a que qualsevol cosa retardara el moment de xafar terra de nou. Gent de la pitjor mena ha tripulat els vaixells des dels inicis de la navegació, gent a la que massa coses perseguien en terra i va veure en la mar la millor fugida, aquell sentiment no era res nou i m'enorgullia entendre al meu estimat Ismael. Es mi sustituto de la pistola y la bala.

La muntanya, sense la salabror, exerceix un efecte semblant, no el mateix, puc parlar amb coneixement de causa, però semblant. Una puja dalt del Benicadell, dalt del Montcabrer, mira des de la distància la comarca allà avall i desitjaria no baixar. Durant el camí de pujada, a cada passa van quedant enrere preocupacions, persones, obligacions, deutes i tot allò que a casa espera una resposta. Amb els viatges, siguen per treballar o siguen per plaer, s’engrandeix la sensació de llunyania i, amb ella, la de completa, absoluta pau, la vertadera pau, una pau que no pot assaborir-se si s’està a prop de l’origen de les angoixes.

Hi ha altres opcions, una pot posar-se fins al cul de tota la polseta estranya que li puguen vendre a preu d’or, poc importa per quina via, o beure fins a la inconsciència, amb tota seguretat que amb un pet del quinze un no pensa massa en la trista realitat que li espera al costat conscient de la vida. També hi ha qui opta per tornar-se tronat del tot, la bogeria com a mecanisme de defensa. És obvi que cap d’aquestes estratègies per a sobreviure resulta massa sana. Però sobreviure a què? Sobreviure a una realitat desagradable, una realitat que no ens agrada massa i que potser no supose grans sacrificis d’afrontar (ja saben, hem nascut a un país del primer món, no hem passat cap guerra, gaudim de relativa bona salut, etc.), una realitat aparentment exempta de grans desgràcies, però així i tot insofrible (poden dir-nos fluixos, blanets, posats a poc).

Hi ha mil raons per a justificar una fugida, a saber, un amor que s’acaba i no s’oblida, un camell al que se li deuen els últims cent grams, una desesperada confusió que no permet prendre decisions, una por que acollona com les terrors infantils que no deixaven anar a pixar en meitat de la nit quan el corredor estava fosc, la manca de perspectives que fan que viure valga la pena. Hi ha també en ocasions, no ens posem més dràstics del que cal, l’afany per la coneixença de noves llengües i nous paisatges, l’esperança de que a algun lloc espera un món millor o la simple set d’aventura que no calmen les aigües de la terra que ens va vore nàixer.

Quan la fugida passa de ser un acte eventual a convertir-se en una constant vital ens trobem, com li ocorre al vellet Brooks al eixir de la presó a Cadena Perpètua, incapacitats per a l’exercici d’altre tipus d’existència. Aquest matí, presa de l’avorriment, he trobat dins d’un caixó la pel•lícula de Frank Darabont i l’he tornat a veure anticipant-me al plor, parant-la en el moment en que Brooks abandona Shawshank. M’he entregat a estirar-me al sol, ben abrigadeta, el que quedava de dia.

El problema d’aquell adorable vellet és l’assumpció de la realitat després de cinquanta anys sense enfrontar-se a ella. Sabedor de que serà impossible fer-ho opta per penjar-se d’una corda. La perspectiva no és gens abellidora, i lo cert és que no calen cinquanta anys per a acostumar-se a la vida fàcil, la vida sense penoses obligacions, la vida on no cal sentar-se front a algú i adquirir un compromís fet de dos paraules que sonen massa bé per a durar sempre, la vida on no costa guanyar un plat calent cada dinar, la vida on no cal lligar-se anys i anys a una hipoteca, la vida on les grans decisions no són necessàries. És ben fàcil acceptar la covardia, fer d’ella justificació i oblidar-se de tot el demés, tot el que deuria importar. Busca un refugi (dis-li presó, dis-li viatge, dis-li gintònic), acomoda’t al matalàs, tapa’t les orelles i goja el que vaja venint sense mirades enrere o als costats.

Potser siga prompte per dir que ens hem viciat a la fugida, potser siga prompte per a demolidores sentències que condemnen a una perpetua escapada. L’única certesa ara mateix és que demà deixaré Turtagrø i encara tinc la maleta, buida, damunt l’armari. Es repeteix a l’estómac una sensació, la mateixa que acudia quan Amadeo, el patró, em deia Enfila al Gran Sol, i els balcons dels edificis de l’Esplanada d’Alacant es feien perfectament visibles i jo posava el rumb indicat mentre pensava Per favor, que es pare el motor, que passe alguna cosa, que ens aborde un altre vaixell i ens n’anem tots a fer la mà, però que no tornem.