Pericana

Les ales se’m feien més curtes a cada mos i ja no podia volar a la casa de les bajoques d’enrastrar penjades a la terrassa. A prop, a la teulà, hi havia escampades les tomaques tallades per la meitat secant-se. I es veia la perera, la del bancal on a més de una perera tenia el iaio una figuera. I es veia la xopà, la xopà on anàvem a fer roviols, la xopà d’on cada any es tallava un xop i es plantava enmig la plaça amb un cuixot dalt. I els joves, aquells joves ja han deixat de ser-ho, pujaven abraçats a aquell tronc pelat, i les dones feien l’intent, dones ensenyant les salles, dones aquelles d’eixa espècie en perill d’extinció, la de les que mai, mai de la vida, es posaran pantalons. Ara fa molts anys que ja no es planta el xop al meu poble.

Les bajoques seques que enrastrava la iaia Teresa amb agulla i fil, sentades en cadiretes de boga a la terrassa, a la porta del terrat. Hi havia troncs amuntonats per al hivern i entre ells verí per als ratolins. Ja no hi ha res d’allò, res, ja no hi ha res, ni la taula on la iaia pujava a pintar-se i arreglar-se el monyo, perquè al bany no hi havia prou llum. Allà s’arreglava, allà estenia, allà enrastrava bajoques i secava tomaques i guardava el uelo la màquina d’ensolfatar.

Bacallà , l’olor de la parada de salat al mercat que era dels pares d’una amiga del col•legi. Quan la mare comprava alguna cosa, Nets del Nano, salivàvem com quan venia amb la bossa de Bardisa. I aixina, sense saber-ho, el paladar començà a tindre la seua memòria, a guardar records que després a altres contrades un tast despertaria. Polp sec, capellans. I quan el pare de la meua amiga va saber que seria Alferes en uns anys, a les festes d’Alcoi, al pati dibuixàvem carrosses i trages pal boato. Açò si no són alcoians no ho entendran, perquè per a passar-se la mitja hora del pati d’escola dibuixant carrosses i trages hi ha que tindre una miqueta d’alcoiania a les venes. I quan anys després la meua amiga va ser la favorita i jo la veia des de la terrassa de ma tia a País Valencià on veiem l’Entrà tots els anys, des d’allà amunt la veia i pensava hòstia, pos el trage és tal i com el vam imaginar quan érem menudes, i davant anaven les amigues on jo devia haver anat també, i havien passat molts anys però jo encara era vergonyosa aixina que no vaig voler eixir.

Menge pericana, pericana a l’ombra del Store Skagastølstind nevat al mes d’agost. En un pot m’han enviat la terreta sencera, la que és ara i la que va ser. I jo obric molt la boca, l’obric molt per a tastar-la bé, esta boca en la que he fet el camí invers de l’agulla que amb fil de palomar em va cosir els llavis. Punt per punt travessat de nou, dolorosament, fins a ser lliure de tot allò que ara, menjant pericana, enyore tant que he començat a plorar.