Vinyet

Batejar una barqueta és com batejar un fill, un gos, i no val qualsevol cosa. He vist embarcacions precioses que perdien tot l’atractiu en el moment en que els llegies el nom, de la mateixa manera que altres et feien venir un calfred quan les veies surant a l’aigua. He vist noms d’abnegades esposes, illes imaginàries, illes reals, vents i estrelles, cançons i personatges de llibre, mil coses escrites al costat amb que el navegant pretén fondre’s amb la seua barca, que aquesta siga un apèndix d’ell. Ho deia Conrad, que els vaixells són criatures vives.

Es diu també, de supersticions marineres (algunes amb certa raó de ser, altres com la mala sort atribuïda a les dones mereixen ser desterrades d’una puta volta) es pot fer un catàleg, que si un adquireix una embarcació no deu canviar-li el nom, i, en cas de fer-ho, l’antic nom deu mantenir-se escrit a algun lloc.

Quin nom li posaria, quin nom li posaré, al meu apèndix?

Vinyet és com va ser batejada a Sitges el passat setze de juliol, dia de la Verge del Carme, la barca amb que l’ajuntament d’allà vol ajudar a no perdre el seu passat mariner, una embarcació de fusta de quinze metres d’eslora que es dedicava a la pesca d’arrossegament. El nom li ve per un llagut del 1840 que portava vi fent la ruta Tarragona-Barcelona amb escala a Sitges i Vilanova, una barqueta que fou tan popular que quan va ser venuda el poble sencer i la banda de música es reuniren en la platja per a dir-li adéu. Aquell dia (no en el que la primera Vinyet desaparegué, sinó el de la Verge del Carme d’aquest any) també es va fer entrega dels premis de la catorzena edició del Concurs de Narracions Breus Port d’Aiguadolç. El guanyador va ser Xavier Carol amb La carta i l’accèssit per a Francesc Xavier Garcia-Marqués amb Coratge de nàufrags. Entre les altres deu narracions que el jurat ha triat per a formar part del llibre que cada any edita el Port, hi ha la meua Què hi ha després, pare?, que els reproduiria ací encantada si no fora perquè no la tinc per cap lloc.