Vesprades de poesia i vi: Concha Urquiza

Algunes vesprades ens resten interminables, especialment quan la pluja o la neu impedeixen eixir a fora, pujar als cims, banyar-se al riu que el desgel fa créixer. Llavors el millor que es pot fer és encendre el foc, omplir-nos de vi les copes i entregar-nos a xerrar sobre les novetats que allà, a les respectives llars, esdevenen. Açò, per desgràcia, tampoc dona per als set dies de la setmana, i des de que descobrírem que la preocupant dipsomania que compartim ens agradava, en solitari, acompanyar-la de poemes, decidírem que res millor que posar-les en comú. Després de quatre lectures en veu alta, i al vore que se’ns passava el rato de lo més a gust, ens proposàrem institucionalitzar estos moments. D’esta manera, Anigeszka i jo hem encetat els nostres particulars recitals etílic-poètics a Turtagrø, que consisteixen en que cadascuna tria els poemes que li abellixen i els declama amb tota la gràcia possible, primer en la llengua original en que estan escrits (si la coneix) i després en anglès, tot açò, per supost, parant per a beure un glop de vi després de cada vers que requereix una pausa.

La meua elegida per a hui ha sigut Concha Urquiza. Si han llegit Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, els resultarà familiar el nom de Cesárea Tinajero. El personatge de la poeta mexicana, de la que l’únic que quedava eren tres mars i un vaixell, està inspirat en Concha Urquiza. Diuen alguns que no ha tornat a donar Mèxic una poeta com ella. Malauradament, la dona ben acabaeta del cap del tot no estava i hui donem gràcies als que feren l’esforç de, una volta morta, incloure-la en antologies o treballar per reunir la seua obra. Hereva clara de Sor Juana Inés de la Cruz, els poemes de la Urquiza suen religiositat i misticisme. Volia ser monja però en provar no li agradà, i va morir ofegada a una platja, diuen, només diuen, si voluntàriament, quan tenia trenta-cinc anys.

"Cuándo, Señor, oh, cuándo
te entregarás por siempre a mi deseo.
¿No basta que me veo a oscuras, suspirando,
tras de mi propia vida rastreando?
Como cierva ligera,
de agudo dardo en el costado herida
gime sin ser oída
bramando en ansia fiera
tras la dulce, lejana madriguera.
Su grito se derrama
por los vibrantes ecos dilatado;
así cierto he clamado,
mi Dios, así te llama
el corazón preso en la antigua llama."