O no, ja no. Passa, al temps que pares de comptar amb precisió de cronòmetre els mesos setmanes dies hores minuts segons de l’última carícia, l’última besada, l’última visió del cos nu d’un home. Senzillament el buit a l’estómac s’accepta com a company, una relació no amistosa sinó resignada, i la lleugeresa comença a mostrar tants avantatges que els desavantatges es fan imperceptibles. Als diumenges els corresponia ser el dia que més t’enyore però ací res els diferència dels dimarts.
Enyorar, deixar de fer-ho. Ocorre que un dia t’alces i et preguntes què hòsties és això que tant enyores. Lluny de ser senzill, suposa un moment realment perillós, ja que de la resposta dependrà que un torne a eixe lloc que diguem casa o bé vagarà, qui sap si eternament però amb tota seguretat durant un llarg període, lluny dels ametllers i el café licor. Visitar la llar cada tardor i prometre que és l’última vegada, que ja s’ha acabat i no més, que tornaràs per a quedar-te, i saber que voldries però algo més fort t’espenta fora. Mentre, veus els homes que t’han estimat o han dit estimar-te casant-se, tenint fills, i res pots fer més que fugir, més lluny encara.
El vertader problema és que un mai sap quan parar.
8 comentaris:
Hola Comtessa.
Primer de tot, vull expressar-te la meva alegria per tenir la possibilitat de continuar gaudint dels teus post. Aquest darrers dies em faltava alguna cosa.
Sempre hi ha un moment per parar. T'ho diu un que va començar a córrer molt jove per mig món i, finalment, va entendre que no valia la pena, que no es tracta de quin lloc triem per viure, ni quines persones ens rodegen. El més important és qui som i com som. Estiguem al lloc que estiguem, sempre serem els mateixos. Es pot fugir dels llocs i dels altres, però no podem fugir de nosaltres mateixos. Costa d'entendre -a mi em va costar prop de 15 anys- però al final, sempre s'entén.
Un petó molt fort i gràcies pel regal que em fas amb cada post.
Hola, Comtessa!
Com que ets a Noruega -per cert, en Pla té uns escrits molt bons sobre els fiords de Noruega- et voldria demanar un petit favor.
Jo sóc filòleg. Doncs bé, segons tinc entès hi ha en aquest país dues llengües oficials. Millor dit, són oficials dues versions de la mateixa llengua. Ara mateix no en recordo les denominacions de cadascuna. El cas em té molt encuriosit. En saps alguna cosa, d'això? Com és que hi ha aquestes dues versions. On es parlen? Quina s'usa més? Quina menys? En quins àmbits s'usen les dues? Quina versió aprenen els estrangers? Quines diferències hi ha entre l'una i l'altra? Què en diu la gent del país?
No ho sé, tal volta informant-te sobre aquesta petició meva entretindràs una mica aquesta enyorança, d'altra banda tan normal...
Salutacions!
Francesc
Vostè creu en allò de trobar a faltar per poder seguir somiant?
Ben mirat, si som un vaixell a vostè ja li deu anar bé...
Vostè creu en allò de trobar a faltar per poder seguir somiant?
Ben mirat, si som un vaixell a vostè ja li deu anar bé...
Francesc, les dos llengües són el bokmal i el nynorsk, però no sé molt més. Preguntaré a algun dels companys! També sé que al nord a algunes zones encara es parla el sami, ja et diré més!
Obrim, tanquem, obrim, tanquem, obrim... a vore si ens aclarim !!! Deixe la porta oberta com als pobles, que entre el corrent, i el soroll de les xitxarres i les xarrades, i les olors, i els remors. A més, com vosté bé sabrà, el ponent que no interessa, el tufo de l'oli amarg, entra pel porxe, arriba al pati posterior i s'esvaix sense que ningú li faça cas. Això és lo millor de les cases de poble, el seu trasbals, la sociabilitat de les seues estances i l'intimisme que conferix una persiana de fusta. No pense afalagar-la per haver tornat a obrir, que de tant sentir-ho igual s'ho repensa, però sàpia que m'agrada tornar a respirar el vent fresc que arriba des del seu muntanyeta i entra pel meu llindar. A la fresca, Ginxata per a tutti.
Ah, doncs, sí, sí.. la llengua dels esquimals també. Gràcies!
Salutacions
Francesc
Recorda i avança, tric-trac, tric-trac.
Poca cosa més.
Bé, sí, viatjar i emmagatzemar. T'envio força cap al nord, des del sud, més sud, encara.
Publica un comentari