Pos coses d'estes dels diumenges

“- Què n’espera vostè –dic-, de la vida?
- No res. Confie en que ella tampoc no espere res de mi... I vostè, què n’espera?
Quede mut.
- L’única opció raonable –diu- és la desesperança.”

Manuel Baixauli. L’home manuscrit

Que en els últims anys l’existència se m’ha convertit en una destrellatada road movie (a dies tràgica, a dies per a pixar-se de riure, a dies per a plorar de bonica, a dies porno, a dies trista, a dies buida com els gots de l’Excuse Me a les set del matí, a dies freda com el glacial que tinc al costat, a dies senzillament com una coca de llanda acabada de fer) és una cosa prou òbvia. També ho és que temps ha deuria haver tractat de canviar l’argument, o mirar de posar-li el THE END, però ni m’ha vingut de gust ni, quan ho he desitjat, he sabut fer-ho. Poc importa ja també, ara que, massa tard, hem entés eixe argument a canviar, l'argument de l’obra, el que Gil de Biedma diría envejecer, morir.

Les reflexions al voltant de la vida pròpia i el què fer amb ella per sentir-la realitzada han acabat per esdevenir innecessàries. Ahí es quedeu guapes, que vos donen pel sac que per a calfar-me el cap m’he comprat un gorret preciós. L’actitud per encarar este no hi ha res a fer que he assumit com a divisa vital podria haver sigut altra, però haguera resultat especialment dolorosa a l’entorn, inclús potser a mi mateixa, i sincerament, ja que la provessó és curta i que després no hi haurà res més que cucs menjant-nos, i que realment els cucs a nosaltres ni ens aniran ni ens vindran mentre ens roseguen l’entrecuixa (no, no mos faran picoretes i gustet perquè quan un està mort està mort i prou), ja que a més no sé molts dies tardarien en enviar-me dins de la caixa cap a L’Alqueria i si ja estic estropejà tornaria més estropejà encara, millor serà tractar de fer-ho llarg el món de merda este en el que ens ha tocat nàixer i allargar-la de manera més o menys plaentera.

Tampoc puc oblidar que ja no tinc vint anys i allargar una adolescència en la que les noves escenes no serien més que repeticions d’altres vistes abans no seria només avorrit, també totalment desaconsellable. Per seguir citant a Baixauli, “Estic viu –es digué Viatger-, però he deixat de ser jove.” Pensar el contrari seria tirar a la brossa més anys encara tractant de buscar no-sé-què en una lluita que se sap del tot inútil per perduda d’avantmà.

Front a la desesperança no hi ha res, absolutament res a fer i si eixa és l’única opció possible jo me’n vaig a viure a l’Àrtic. Allà els espere*.

*Açò, per supost, després d’un mes i mig o dos mesos de merescudes vacances que començaran el 16 de setembre. I en contra del que puguen pensar després d’esta merda de reflexió nihilista que els acabe de fer i de la que no estic gens orgullosa perquè no s’enten massa bé el que volia dir (però me’n tinc que anar al llit, que demà matine), estic ben feliç i somrient, contenta que te cagues, perquè una cosa no lleva l’altra i als que pensen el contrari només em queda dir-los que són uns pobres desgraciats.



"Acepta, brinda y bebe" o algo paregut deia algú (Carlos Marzal, crec) en uns versos.