La processó, per dins

Que les màquines es paraven, que les ones et passaven per damunt, que la mar semblava anar a trencar aquell vaixell com qui amb la mà fa d’un full una pilota. “I l’únic que pots fer és resar-li a la Verge del Carme”. Ens ho va dir Ignasi però ho podia haver contat qualsevol altre: les històries de moments en que tot està a punt d’anar a prendre pel sac sense remei eren el pa nostre de cada dia. Sovint les explicacions sobre les arts de pesca o el càlcul de la latitud observada per l’altura Meridiana acabaven sepultades per l’allau d’anècdotes que tots els capitans guarden en la memòria i que, amb mestria, ens relataven als qui encara no portàvem cap tempesta a l’esquena.

“I l’únic que pots fer és resar-li a la Verge del Carme”. Atea com és una, però friki de vides i miracles de sants i Marededéus i Cristos, em va faltar temps per a demanar una medalleta i una estampeta de la Verge. Un amic em digué que al seu poble les dones dels mariners s’enganxaven les medalletes al sostén amb una agulla de gafa.


Ara recordaràs d’altre estiu Tabarca, les barques rodejant l’illa i una xaranga esperant al portet. Per la nit, a la plaça, al costat de Casa Ramos, hi havia bombetes penjant des d’una farola fins a un arbre i damunt d’un xicotet entarimat un home posava música. En despertar-nos, la ressaca desaparegué amb un caldero i un bany a la part de la muralla. La Verge del Carme tenia cara de dona dolça i l’olor de peix ens omplia les mans.