I he tornat a somiar amb Amèrica i aniré

…Sometimes I don't know where
this dirty road is taking me
Sometimes I can't even see the reason why
I guess I keep a-gamblin'
lots of booze and lots of ramblin'
It's easier than just waitin' around to die…

Serà, pensava fins fa poc, l’oloreta de la merda de les vaques, que m’incita al country. Des de fa uns dies però, els pastors han instal•lat un rudimentari cercat a la vall, fet a base de cordes i pals estacats en terra, que impedeix als animalots pujar cap ací; una benedicció, perquè, tot i que fan bonico al paisatge, és un fer la mà anar tot el temps amb panderaes de quilo i mig apegaes a la sola de les botes. Aixina com qui no vol la cosa, i pels motius que siga, el cas és que sembla que ací no hi ha espai per a molt més que una guitarra, en ocasions un banjo, i unes veus quan més fetes pols millor. No estaria malament que tinguérem qualsevol de les tres coses i cantar-nos Snowin’ on Raton (Snowin’ on Turtagrø) cada nit. Per moments oblide que estic a Noruega i pense que el gorret de llana que porte al cap és un d’aquestos de cowboy i que en lloc de neu als camins hi ha asfalt i pols, molta pols. Ací tots dormim a soles, no sé si els ho he contat, així que les cançons només poden ser tristes. Una botella, el silenci trencat per sis cordes i una vida desfeta,la pèrdua absoluta de l’esperança i l’assumpció d’esta per a poder viure juntes. No fer-ho obligaria al suïcidi.

Townes Van Zandt és l’elegit per a la bilis negra de hui, una melancolia que s’ha convertit en constant i dolça, agradosa i necessària. El resultat: anar a viure a l’Àrtic; el moment, en finalitzar la temporada a Turtagrø. Hi haurà temps en estiu per a Amèrica i passa que el que realment desitjaria és tancar-me a l’habitació del Joshua Tree on va morir Gram Parsons i fer l’amor o follar o el que siga durant dies i dies, però sé, amb la seguretat amb que sé que hui tampoc veure’m estrelles, que agafaré l’avió sola.