Farà molt de fred, tata

Això va dir el meu cosinet en assabentar-se de que quan acabe la temporada ací aniré a viure al nord del nord durant un temps indefinit. I sí, tete, farà vint graus baix zero i més avall encara, li vaig dir. Però no serà molt més fred que del que ja és, vaig pensar.

Habite un palau de gel blau on cada passa fa tremolar el terra i sembla que tot vaja a caure trencat en mil trossos afilats que em tallaran les plantes dels peus. Per les nits sent el vent per dins dels óssos, allà on deuria estar la medul•la, xiulant cançons que parlen d’homes i dones que estan sols, d’homes i dones que ho han perdut tot o que a tot han renunciat, d’homes i dones que omplin barres de bars, vaixells o muntanyes. D’homes i dones que també senten este fred que et rosega i que fa mal, tant de mal que en ocasions penses que moriràs congelada. Imagina el més cruel dels hiverns de la teua vida i multiplica’l per cent.

Ja m’havia acostumat, però, i acostumar-se és el pitjor que et pot passar. T’acostumes a la capa de gel que et tapa els forats del nas i la pell sencera, t’acostumes a viure sota zero. Quan menys ho esperes un gest, unes paraules, una cançó inicien el desgel. La sang corrent de nou per les venes, el dolor altra volta palpable, el fred eriçant tots i cadascun dels pèls del cos. I amb ell, ja oblidada, la necessitat de cercar el calor.