Estrelles

“Algunas noches no puedo dormir, y entonces escribo un cuento o me subo a un merengue, y grito tu nombre por si pudieras oírlo. Después cuento recuerdos y me duermo abrazada al más cercano. Al día siguiente recurro al método vulgar del teléfono y me siento a esperar. Me quedo colgada de una foto vieja o una carta amarillenta y arrojo el enigma a las estrellas: ¿dónde está?, ¿qué hace? Y ellas contestan implacables: siempre que eliges pierdes algo.”

Míriam García Pascual. Bájame una estrella


Els noms m’eren familiars perquè de menuda volia ser astronauta. Tenia una enciclopèdia on hi havia de tot de tot de tot que Pilar, la veïna d’enfront, m’havia regalat per la Comunió. Pilar, que va morir fa molts anys, quan vivíem encara baix del campanar del poble i les meues amigues em preguntaven si no em despertaven les campanes per la nit. Em sabia els noms i quan es feia fosc mirava d’identificar-les sense més ajuda que els dibuixos de l’enciclopèdia, què gran aquella enciclopèdia que pesava molt, moltíssim, i va ser un èxit trobar la Polar.

Poc més enllà d’això coneixia quan molts anys després la mar va esdevenir present, els noms de les estrelles m’apareixien a complicats problemes que necessitaven de moltes fulles per a ser resolts. El cel era el mateix que quan es ponia el sol a L’Alqueria i jo tenia nou anys, però ara el coneixia, em bastava alçar el cap i en lloc de punts brillants trobava gossos, osses, persones, i cadascú dels punts que es formaven rebia un nom i saber-ho podia salvar-te el cul quan no tenies res més. Nosaltres, la generació del GPS, ens miràrem amb cert recel, i un poc de curiositat museística, al mestre que ens tractà d’explicar el funcionament d’un sextant . I que no s’obrien les portes del pont com si foren les d’un bar de l’oest i un desenfundava el sextant i PAM PAM, dos tirs i dos altures, que no, que no era aixina. I quan recorde l’escena em torne a pixar de riure i a vostés no els farà cap gràcia, ho sé, però l’home era molt serio i aquell dia ens vam riure moltíssim.

Ara que ací les nits han començat a ser-ho desitge, baix la pluja, que la boira se’n vaja i poder, de nou, sentar-me a mirar les estrelles, no ja pretenent respostes que sé impossibles, sinó senzillament esperant una referència clara, un punt que em situe, que em diga on estic.