Era blau

El vestit per a la boda. Era blau i llarg fins als peus, de mànigues amples i teixit lleuger. Sense concessions a cap tipus d’insinuació, clar que també, ara mateix, no hi ha res que insinuar, cap puntada baix les aixelles que marcara uns pits que m’han encollit com va encollint-me tot el cos. Si de cas, un decoratiu cinturó que accentuara les caderes una miqueta, només una miqueta, ja saps.

Imagine que no estic ací, que he pogut anar. Ara estaria creuant l’Estret, el vestit a la maleta, la il•lusió als ulls. No tots els dies es casa una de les teues millors amigues. Creuaria l’Estret i des del ferry encara acabaria per vore algun dels barquets de l’empresa del Paco, amb base a Tarifa, des d’on porta turistes i curiosos a vore balenes, dofins i orques. Familiar Estret, primers exercicis damunt d’una carta nàutica, pont d’aigua salada en ocasions massa car de creuar. A Gibraltar tornarem algun dia, però eixa és una història que amb Naziha no té res que veure.

L’amistat començà gràcies a un llibre i una cançó, que és una manera perfecta de començar les coses importants en la vida. Érem encara xiquetes, ella, acabada d’aplegar des del Marroc, parlava tant castellà com jo àrab, fugia dels xics i semblava estar tot el temps a punt d’esclatar a plorar. Feia un temps havia caigut a les meues mans un llibre, d’això que diuen novel•la juvenil (açò de novel•la juvenil em sembla un pas innecessari, i en massa ocasions de qualitat dubtosa, entre els llibres de xiquets i la literatura per a adults). Es tractava de El cazador del desierto, de Lorenzo Silva. La història no la recorde massa bé, però sé que va ser després de llegir-lo que vaig vore la peli de David Lean Lawrence de Arabia i em vaig comprar el meu primer grans èxits de Cheb Khaled. Si no m’equivoque, a la història d’institut del Silva (la realitat dels instituts públics era per a mi una cosa tan exòtica com el país de la meua amiga), una xiqueta estudiosa s’enamora del rebel de la classe, un apassionat del desert.

Tenia pues, per tot coneixement de la realitat àrab, un muntó de prejudicis i un cantant algerià del que escoltava una cançó de manera obsessiva: Aïcha. La barrera del idioma tardàrem mesos en superar-la, però li escrigué a Naziha en un paper Aïcha i Cheb Khaled i va somriure per primera volta des de que havia aplegat. Al dia següent em portà al col•legi un casset del Khaled on hi havia la cançó. No teníem ni puta idea del que ens diem una a l’altra quan parlàvem, però podíem cantar la mateixa cançó i allò ja era tot un avanç.

De la seua influència en la meua adolescència em queden un vergonyós antisemitisme i una impensable acceptació de costums que deuria considerar retrògrades. Admirable és com ha sabut combinar la tradició i l’obediència que exigeix la seua religió amb el ser una dona d’estos dies, primera universitària a la família i disposta a menjar-se el món sense que el hiyab li ho impedisca. I ara, filòloga àrab i amb l’home que vol al costat, és quan li comença la bona vida, el temps en que els esforços de tots els anys d’abans donaran fruits, i que jo ho veja de ben a prop!

Esta nit a Turtagro faré la meua pròpia festa. Al telèfon no li importara la factura i un rai hipnòtic em farà estar allà, entre fum i catifes, plorant de l'emoció per vore que els somnis, a voltes, es fan realitat.