Als cinc anys de la mort de Carmina Ordóñez

Anava en un d’aquells destartalats autobusos als que per a sol•licitar la parada devies estirar d’un fil que recorria tot el sostre fins al lloc del conductor, on una campaneta l’avisava de que volies baixar. Els camins que em portaven de costat a costat de l’illa no mereixien dir-se carreteres i jo mirava per la finestra un paisatge desolador, desèrtic (excepte si asomava la mar) quan va sonar el telèfon:

- Àguedaaaa què fort, que s’ha mort Carmina Ordóñez!

La meua germana m’informava de la notícia que totes les televisions anunciaven amb la major quantitat de detalls escabrosos possibles. S’especulava amb el suïcidi, es perseguia als fills, tot un circ al voltant de la mort que no vaig poder seguir perquè estava a Malta. La reina del cor se’n va anar tal i com havia viscut, açò és, escandalosament. El seguit de parelles, addicions, nits, toreros i exclusives em despertaven un punt d’admiració, pues em semblava una dona que sempre va fer el que li va donar la gana.

Aquella nit a la platja tractava d’explicar tot allò que d’ella sabia (coneixements adquirits, per supost, a la perruqueria de Cocentaina on m’han tallat el monyo des d’abans d’aprendre a caminar) a una japoneseta valenta que s’allotjava a la mateixa planta que jo, i a la que una setmana després el director de l’hotel oferiria amablement pillar un avió de tornada a casa si no volia ser denunciada. La legislació sobre drogues no semblava massa permissiva allà, i l’enorme pedra de costo que les netejadores li havien trobat a l’habitació no augurava res bo. Pocs dies després seria servidora la que rebria la trucada que l’obligaria a estar en l’aeroport en menys d’una hora. Allà es van quedar vestits de Hoss, camisetes de D&G, ulleres de Dior i jaquetes Fornarina dins l'armari, junt al fill del pràctic del port sense que puguera despedir-me. També, dies tranquils, nits salvatges, platges perfectes, peixets baix l'aigua, molta molta mar.

Lluny, en l’espai i en el temps, de l’estança maltesa, celebraríem una festa d’homenatge per l’aniversari de mort de la Ordóñez. Madrid era casa i les hores totes fetes dels gintònics del Berlín Cabaret. Famosos, pseudofamosos, xiquetes de províncies dispostes a obrir-se de cames i de tot el que fera falta pel seu moment de glòria, aspirants a- de tota mena, cocaïna i rebujitos. S’honrà la memòria de la difunta per part d'aquells que en vida la conegueren i els que no, i també per part dels que allà ens trobàvem circumstancialment amorrats a la copeta amb Manzanilla i Sprite per tal d’aguantar el destrellat.

Ara, d’eixos rostres, queden salts des del cuirassat Viaducte madrileny, joguets trencats, nines sense cap i amb les mans brutes i tremoloses. Massa estrelles apagades per culpa d’un il•lusori món de color rosa que fa pagar car els somnis dels qui per tota aspiració tenien una foto a una revista.