Ullals blancs (III): l'explicació

Durant desembre i gener vaig passar alguns dies en una aïllada cabanyeta d’a penes trenta metres quadrats on l’aigua no corre perquè les canonades estan congelades, la calor era la del foc i el vàter, un pou sec, estava a una curta caminada que amb mínimes de -41º es feia en ocasions massa llarga. Pixar encara, però cagar a eixes temperatures no és del tot fàcil quan tens per a rato. Però jo estava molt a gust allí, com ho estava a les set del matí alçant-me per a pillar neu i fondre-la i calfar-la al foc per a llavar els plats, per a llavar-me jo. Esforç, sacrifici? Una miqueta, però quin gustet! Òbviament estic també ben a gustet a casa ara, sempre calenteta i amb problemes puntuals amb les canonades que amb l’última pujada de les temperatures ja no tornaran a ocórrer fins al pròxim hivern, amb rentaplats i un quad amb una pala davant que fa més fàcil llevar la neu de davant de la porta, amb un bar a 28 quilòmetres i una biblioteca a 16 i algunes granges suficientment a prop com per a que els dies de menys fred acabe a la pèrgola alguna vaca despistada. Però no crec que se’m fera massa costera amunt una llarga temporada a la cabanyeta, de fet, podria ser molt feliç allí.

La meua amiga Agnieszka diu que això és perquè sóc encara jove, que a ella cada volta li pesen més el fred i l’aïllament, que cada any fan més mal a l’esquena les pedres baix del sac de dormir, que enyora amb més força les dutxes calentes i la calefacció del seu pis a la ciutat. Però que aixina i tot no pot deixar-ho, no pot imaginar deixar el nord i tornar al seu país. Ací, açò, té alguna cosa que enganxa. I eixe això que trobem ací i no a altres llocs, els motius no per a vindre sinó per a quedar-se, són el que intente explicar en la sèrie començadaamb el primer post Ullals blancs, títol que vingué motivat per la relectura que he fet últimament del llibre de Jack London White Fang i per allò del que parlava a eixe primer post, açò es, la temporada en que Agnieszka va estar treballant a la granja de huskys.

Per què i per a què estem ací?

Ací implica una àrea indeterminada als mapes localitzada al nord d’Europa però que també podria ser el nord d’Amèrica o el seu sud. Ací és el lloc on a la part de baix del termòmetre se li acaben les ratlletes i la neu no et deixa obrir la porta de casa. Ací, vull dir, no és este bosc de Finlàndia on estic vivint ara, però és això. o qualsevol dels indrets noruecs que xafaré de nou a l’estiu, però és tots ells, o no és aquell poble suec prop d’on Agnieszka criava huskys, però allò també ho és. Ací és la gent taciturna i bevedora, la música d’un violí i els cants melancòlics, una veu parlant dels boscos en sami; el territori poc amable que ens acull, aquest paratge inhòspit, desolat, amb totes les renúncies materials i personals que comporta però també amb el benestar amb que ens recompensa.

No tinc pensat un número concret d’entrades sobre esta qüestió, ni tampoc tinc pensat fer-les totes seguides i amb una freqüència determinada: les aniré escrivint conforme vaja vinguent-me en gana escriure-les. Tampoc pretenc convertir este blog en un monogràfic sobre la vida entre les neus que no deu interessar-los lo més mínim (tampoc em lleva la son que no els interesse), però en cas de que acabara siguent aixina, per si encara algú no s’ha donat conter, açò és el meu blog i com si pròximament parle només de la cria del polp en captivitat (no es poden imaginar com m’apassionen els avanços en eixe camp).

Durante diciembre y enero pasé algunos días en una cabaña de apenas treinta metros cuadrados donde el agua no corría porque las cañerías están congeladas, el calor era el del fuego y el váter, un pozo seco, estaba a un corto paseo que con mínimas de -41º se hacía a veces demasiado larga. Mear aún, pero lo otro a esas temperaturas no es del todo fácil cuando tienes para rato. Pero yo estaba muy a gusto allí, como lo estaba a las siete de la mañana levantándome para recoger nieve y fundirla y calentarla al fuego para poder lavar los platos, para poder lavarme yo. ¿Esfuerzo, sacrificio? Un poco, pero ¡qué gustito! Obviamente estoy también bien a gusto en casa ahora, siempre calentita y con problemas puntuales con las cañerías que con la última subida de las temperaturas ya no volverán a ocurrir hasta el próximo invierno, con lavavajillas y un quad con una pala delante que hace más fácil quitar la nieve de delante de la puerta, con un bar a veintiocho kilómetros y una biblioteca a dieciséis y algunas granjas suficientemente cerca como para que los días de menos frío acabe en el porche alguna vaca despistada. Pero no creo que se me hiciera demasiado cuesta arriba una larga temporada en la cabaña, de hecho podría ser muy feliz allí.

Mi amiga Agnieszka dice que eso es porque soy todavía joven, que a ella (diez años mayor que yo, casi los mismos que lleva vagando por el Norte) cada vez le pesan más el frío y el aislamiento, que cada vez duelen más en la espalda las piedras bajo el saco de dormir, que añora con más fuerza las duchas calientes, la calefacción de su piso en la ciudad. Pero que así y todo no podría dejarlo, no puede imaginarse dejar el norte y volver a su país. Aquí, esto, tiene alguna cosa que engancha. Y ese eso que encontramos aquí y no en otros lugares, los motivos no para venir sino para quedarnos, son lo que intento explicar en la serie empezada con el primer post Ullals blancs, título que vino motivado por la relectura que he estado haciendo últimamente del libro de Jack London White Fang y por aquello de lo que hablaba precisamente en ese primer post, esto es, la temporada en que Agnieszka estuvo trabajando en la grana de huskys.

¿Para qué y por qué estamos aquí?

Aquí implica un área indeterminada en los mapas localizada al norte de Europa pero que también podría ser el norte de América o su sur. Aquí es el lugar donde a la parte de abajo del termómetro se le acaban las rayitas y la nieve no deja abrir la puerta de casa. Aquí, quiero decir, no es este bosque de Finlandia donde vivo ahora, pero es eso, o no es cualquiera de los lugares que en Noruega pisaré de nuevo este verano, pero es todos ellos, o no es aquel pueblo sueco cerca de donde Agnieszka criavaba huskys, pero también lo es. Aquí es la gente taciturna y bebedora, la música de un violín y los cantos melancólicos, una voz que habla de bosques en sami; el territorio poco amable que nos acoge, este paraje inhóspito, desolado, con todas las renuncias materiales y personales que comporta, pero también con el bienestar con que nos recompensa.

No tengo pensado un número concreto de entradas sobre esta cuestión, ni tampoco tengo pensado hacerlas todas seguidas y con una frecuencia determinada: las iré escribiendo conforme me vaya dando la gana. Tampoco pretendo convertir este blog en un monográfico sobre la vida entre las nieves que no debe interesarlos lo más mínimo (tampoco me quita el sueño que no les interese), pero en caso de que acabara siendo así, por si alguien no se ha dado cuenta todavía, esto es mi blog, y como si próximamente habla sólo de la cría del pulpo en cautividad (no pueden imaginarse cómo me apasionan los avances en ese campo).

Ullals blancs (II)

Situe en la infància la primera consciència més o menys clara del que volia dir Nord.

Allò de la EGB ja no existia convertint-nos en els conillets d’un experiment que es deia LOGSE i que ens va deixar encara més inútils de lo que ja mos tocava ser per les circumstàncies socials en les que ens va tocar viure i que eren tot allò de la societat del benestar i no heu passat una guerra i no heu viscut ni la dictadura ni la transició i la resta de tòpics que acostumen a enumerar analistes generacionals, educadors o altres que no tindran mai ni puta idea de la realitat d’haver creixcut als noranta. Ací però, la meua intenció era parlar del Nord i no de les mancances educatives del meu passat que se’m fan evidents ara i de les que jo no he tingut la culpa.

Al meu col·legi teníem una professora obsessionà amb dos coses: ballar danses i fer-mos llegir contes de l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú que tractaven sempre dels animalets del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. Amb l’excusa de les lectures ens portaven de quan en quan cap a allà amunt d’excursió, i pujàvem al Menejador, i baixàvem pel Mas de Tetuan i jo somiava que mos teníem que quedar tots allí a passar la nit com a un dels llibres del Jordi Raül i miràvem les merdes dels animals per saber què havien menjat i ahi voran si estàvem apardalats que al meu curs encara hi havia qui es posava a buscar els donyets del bosc i assegurava convençut haver-los vist. Lluny de queixar-me, no puc estar més agraïda a totes aquelles activitats i didàctiques excursions que tants anys després encara m’agrada repetir i gaudir i per culpa de les que encara em ve la pena vore algun pit-roig siga al bosc que siga perquè me’n recorde de la història de Jordi i el reiet sabut i com el pardal es moria pos això, que em feia pena (a mi de menuda que es moriren les persones em donava igual però si es moria un pardal en un llibre plorava i tot) i encara me’n fa.

El meu company en les excursions, patis, taula de menjador i tot lo que fera falta era un xiquet de la meua classe que de major volia salvar balenes i que aplegà a aparéixer al periòdic Ciudad (de Alcoy) al costat d’Àlvar Seguí (en aquell temps al front de la Gerència de Medi Ambient, eixa cosa que ara ja és només record) baix el titular UN PEQUEÑO GRAN ECOLOGISTA (i ei, una plana sencera li van dedicar), i del que ara fa anys que no sé res però al que crec que no li diuen quedar massa pensaments per al verd i les balenes. Independentment de quin siga el seu present, quan érem nanos no hi havia cosa que ens agradara més que dir que de majors volíem ser biòlegs, ja veuen les coses com mos han canviat, i esperàvem amb ànsia la pròxima excursió amb el col·legi o alguna visita seua en cap de setmana al meu poble per a pillar les motxilles i anar-mos-en al riu a buscar crancs que no foren americans, granotes o garses.

En una de les excursions a la Font Roja el guia ens va insistir en la importància dels líquens i les molses i ens explicaren que si ens perdíem els líquens, com l’estrella Polar si era de nit, sempre assenyalen el Nord, que era un algo que si continuaves per ahi aplegaves al Pol Nord; un consell del tot inútil ja que no hi hagué cap referència a la resta de punts cardinals ni a la situació del lloc on fóra que devíem acodir en cas de pèrdua real ni res semblant. D’esta manera, ens deixaren al cap la idea de que si un es perdia devia seguir la direcció que assenyalaven els líquens, i que més tard o més prompte arribaria a algun portal de Betlem amb Jesuset acabat de nàixer i que si no podria seguir vagant a través de muntanyes i boscos fins a aplegar al Pol, com si això fora la solució.

Quan jo ja portava uns quants anys perduts i perduda, amb la decisió de deixar d’estar-ho es va evidenciar la influència de la percepció salvadora del Nord que vaig tindre en aquella excursió.

Sitúo en la infancia la primera conciencia más o menos clara de lo que quería decir Norte.

Aquello de la EGB ya no existía, convirtiéndonos en conejillos de indias de un experimento que se llamaba LOGSE y que nos dejó todavía más inútiles de lo que ya nos tocaba ser por las circunstancias sociales en las que nos tocó vivir y que eran todo aquello de la sociedad del bienestar y el no habéis pasado una guerra y no habéis vivido una dictadura ni la Transición y el resto de tópicos que acostumbran a enumerar analistas generacionales, educadores u otros que no tendrán nunca ni puta idea de la realidad de haber crecido en los noventa. Pero aquí mi intención era hablar del Norte y no de las carencias educativas de mi pasado que se me hacen evidentes ahora y de las que yo no he tenido la culpa.

En mi colegio teníamos una profesora obsesionada con dos cosas: bailar danzas y hacernos leer cuentos del escritor alcoyano Jordi Raül Verdú que trataban siempre de los animalitos del Parque Natural del Carrascar de la Font Roja. Con la excusa de las lecturas nos llevaban de cuando en cuando hacia allí de excursión, y subíamos al Menejador, y bajábamos por el Mas de Tetuán y yo soñaba que nos teníamos que quedar allí todos a pasar la noche como en uno de los libros de Jordi Raül y mirábamos las cagadas de los animales para saber qué habían comido y ahí verán si estábamos apardalados que en mi curso todavía había quien se ponía a buscar a los duendecillos del bosque y aseguraba haberlos visto. Lejos de quejarme, no puedo estar más agradecida a todas aquellas actividades y didácticas excursiones que tantos años después aún me gusta repetir y disfrutar y por culpa de las que todavía me viene la pena ver algún petirrojo sea al bosque que sea porque me acuerdo de la historia de Jordi i el reiet sabut y como el pájaro se moría pues eso, que me daba pena (a mí de pequeña que se murieran las personas me daba igual pero si se moría un pájaro en un libro lloraba y todo) y aún me hace.

Mi compañero en las excursiones, patios, mesa del comedor y todo lo que hiciera falta era un niño de mi clase que de mayor quería salvar ballenas y que llegó a aparecer en el periódico Ciudad (de Alcoy) al lado de Àlvar Seguí (en aquel entonces al frente de la Gerència de Medi Ambient, esa cosa que ahora es sólo un recuerdo) bajo el titular UN PEQUEÑO GRAN ECOLOGISTA (i ey, una página entera le dedicaron) y del que ahora hace años que no sé nada pero al que creo que no le deben quedar demasiados pensamientos para el verde y las ballenas. Independientemente del que sea su presente, cuando éramos pequeños no había cosa que nos gustara más que decir que de mayores queríamos ser biólogos, ya ven las cosas cómo nos han cambiado, y esperábamos con ansia la próxima excursión con el colegio o alguna visita suya el fin de semana a mi pueblo para poder coger las mochilas e irnos al río a buscar cangrejos que no fueran americanos, ranas o garzas.

En una de las excursiones a la Font Roja el guía nos insistió en la importancia de los líquenes y los musgos y nos explicó que si nos perdíamos, los líquenes, como la estrella Polar si era de noche, siempre señalaban el Norte, que era un algo que si continuabas por ahí llegabas al Polo; un consejo del todo inútil ya que no hubo ninguna referencia al resto de puntos cardinales ni a la situación del lugar donde fuera que debíamos acudir en caso de pérdida real ni nada parecido. De esta manera, nos dejaron en la cabeza la idea de que si uno se perdía debía seguir la dirección que señalaban los líquenes, y que más tarde o más pronto llegaría a algún portal de Belén con Jesusito acabado de nacer incluido y que si no podría seguir vagando a través de montañas y bosques hasta llegar al polo, como si esa fuera la solución.

Cuando yo ya llevaba unos cuantos años perdidos y perdida, con la decisión de dejar de estarlo se hizo evidente la influencia de la percepción salvadora del Norte que tuve en aquella excursión.

Ullals blancs (I)

Mansberg, Dorotea, en Lapònia: una aïllada vil•la coberta de neu i gel, això era el vestigi de civilització que més a prop els quedava. A voltes un no creu que hi haja gent que visca i muiga en llocs com aquell. Pensem que la vida no pot ser diferent al que ens hem acostumat, açò és, bars i cines, perruqueries, manicura i tantes sabates a l’armari que mai tindrem temps per a gastar-les totes, gossos-joguet dins de bolssos de disseny, banys amb calefacció i figuretes als estants a les que cal traure la pols sovint, per a què?

Una mira al seu voltant i troba que tot el que ha anat acumulant al llarg dels anys és del tot inútil. Persones, objectes, projectes. I gira els ulls cap al Nord.

Puges al bell mig del no-res, sense aigua i sense calefacció, a quaranta graus baix zero, vàter exterior, amb només bosc gelat al voltant, un bosc on els óssos dormen a l’hivern, el que vulgues que no dóna certa tranquil•litat però també silenci, un silenci sepulcral, de mort, perquè en ocasions el silenci pot fer més por que el crit més esgarrifós. El silenci però es veia sovint trencat per l’únic motiu per a estar allà: tretze huskys siberians adults i quatre cries a les que hi havia que alimentar, passejar, entrenar, netejar i separar quan es barallaven, perquè quan una baralla s’iniciava era impossible que parara sense intervenció externa. Els gossos lluitaven encarnissadament sense sentir dolor, sense sentir la sang i les ferides.

Saps, em contava, el que és trossejar un ren sencer amb la carn congelada, a base de destral i martell? No importava el mal temps, hi havia que anar a diari a fer llargues caminades amb esquís o trineu amb ells, són gossos que necessiten activitat, capaços de saltar enormes cercats o cavar metres i metres al terra per tal de poder eixir i córrer córrer córrer. Els dèbils (dèbils dins del grup, tots estos gossos eren gossos de treball pels que es paguen quantitats enormes després, que acabaran corrent en carreres com la Iditarod, cap és “dèbil”) eren castrats, només es destinaven a la procreació els més forts.

Agnieszka em diu ara des del Jotunheimen (el Parc Nacional on ens vam conéixer) que ja va fent-se major, que comença a cansar-se de llocs freds, de banys freds, que necessita de quan en quan prendre una dutxa calenta, però que aixina i tot...

Mansberg, Dorotea, en Laponia: una aislada villa cubierta de nieve y hielo, ese era el vestigio de civilización que más cerca les quedaba. A veces uno no cree que haya gente que viva y muera en lugares como aquel. Pensamos que la vida no puede ser diferente a lo que nos han acostumbrado, esto es, bares y cines, peluquería, manicura y tantos zapatos al armario que nunca tendremos tiempo para gastarlos todos, perros-juguete dentro de bolsas de diseño, baños con calefacción y figuritas en los estantes a las que hay que limpiar el polvo con frecuencia, ¿para qué?

Una mira a su alrededor y encuentra que todo lo que ha ido acumulando a lo largo de los años es del todo inútil. Personas, objetos, proyectos. Y gira los ojos hacia el Norte.

Subes al centro de la nada, sin agua y sin calefacción, a cuarenta grados bajo cero, váter exterior, rodeado sólo por un bosque helado, un bosque donde los osos duermen en invierno, cosa que da cierta tranquilidad pero también silencio, un silencio sepulcral, de muerte, porque en ocasiones el silencio puede dar más miedo que el más estremecedor de los gritos. Pero el silencio se veía a menudo roto por el único motivo para estar allí: trece huskys siberianos adultos y cuatro crías a las que había que alimentar, pasear, entrenar, limpiar y separar cuando se peleaban, porque cuando una pelea empezaba era imposible que parara sin intervención externa. Los perros peleaban encarnizadamente sin sentir dolor, sin sentir la sangre y las heridas.

Sabes, me contaba, lo que es trocear un reno entero, con la carne congelada, a base de hacha y martillo. No importaba el mal tiempo, había que hacer a diario largas caminatas con esquís o trineo con ellos, son perros que necesitan actividad, capaces de saltar enormes vallas o cavar metros y metros en tierra para poder salir y correr correr correr. Los débiles (débiles dentro del grupo, todos estos perros son perros de trabajo por los que se pagan enormes cantidades después, que acabaran corriendo en carreras como la Iditarod, ninguno es “débil”) eran castrados, sólo se destinaban a la procreación los más fuertes.

Agnieszka me dice ahora desde el Jotunheimen (el Parque Nacional donde nos conocimos) que también va haciéndose mayor, que empieza a cansarse de lugares fríos, de baños fríos, que necesita de vez en cuando poder tomar una ducha caliente, que no volvería allí pero que así y todo…

Este blog passa a ser bilingüe

O siga, que d’ara en avant sempre i quan no me s’oblide tots els posts estaran escrits primer en valencià (o lo que siga) i després en castellà (o lo que puga ser).

O sea, que de ahora en adelante siempre y cuando no se me olvide todos los posts estarán escritos primero en valenciano (o lo que sea) y después en castellano (o lo que pueda ser).

Gènova: allà on les grues nien

Un port inacabable, una finestra a la mar. A la dàrsena, el grinyolar de les defenses d’un veler contra les d’altre, el lament dels vaixells amarrats que preguen per navegar de nou. Oblidava la ciutat que tenia a les esquenes; les ciutats no són lo meu, ja saben, però a Gènova només veia port, només aigua al davant: la possibilitat d’altra fugida.

Per les nits somiava als hòmens que baixarien dels grans mercants amb fam de dona, somiava un home que em llepara fins als ulls i que després se n’anara, deixant-me a penes damunt del cos les petjades que esborrara la pròxima ona: el temps just per mirar-les, tan just que no coste oblidar-les.

Un llibre m’ha fet companyia els dies passats a Gènova: el poemari Allà on les grues nien, amb el que el xativí Elies Barberà va guanyar a finals de l’any passat el Premi Ausiàs March de Poesia. El començava amb reticències, ho confesse, reticències perquè Allà on les grues nien s’anuncia com una oda a la metròpoli i a mi el ciment em fa fàstic. Al text inicial:

“Enyorança de l’altre costat? Si totes les meravelles són ací! Els paradisos no seran mai més de gespa ni de boscos ni contendran la forest ni la salvatgia.”

I jo pensava en tirar el llibre per la finestra i pillar-me a l’enèsima lectura de Colmillo blanco. Avance a pesar de tot, com avançaven les vesprades passant del taronja al blau. I un poema, Bon dia, elegia matinera i temps que se'n va sense remei. I m’enganxe als que venen, i massa vi. Remata Elies, em remata em remate amb Bulevard de l’enyor. I de nou tot el temps que he perdut i que he de perdre, el temps sempre el temps, i les persones que estaran sempre i aquells que ja han deixat d’estar-ho. Obvie els versos-metro, els versos-edifici, els versos massa ciutat. I encara em salva un Desig final:

fugir
.........potser
.....................demà.

Algunes hores a Bergamo (i els coloms)

Passejava indiferent per la ciutat amunt i avall donant-li voltes a per què tot lo món a Bergamo tenia gossos o gaudint de l’elegància innata dels italians (que les italianes, he dir, no compartixen, només algunes) perquè un home amb pantalons de colors rotllo Marichalar a mi em torna loqueta del tot i les alegries a la vista eren l’únic que em mantenia entretinguda. Bergamo és bonico, sí, i mira un altre gos. I persones amb bicicleta! I m’importava una merda el paperet d’informació turística que havia agarrat del B&B, xino-xano anava passant per davant de tots els llocs ressenyats sense parar-me a res... però ai, un núvol de coloms va eixir volant al toc de les campanes de la basílica de Santa Maria Maggiore a la città alta. I ahi es va cagar tot: els coloms van ser el desencadenant d’un inesperat atac de mediterraneitat del que els símptomes es van vore agreujats en aplegar a Gènova. Els coloms que no hi ha al meu nord glaçat.

Segur que comparteixen amb mi cert menyspreu cap a eixes alades criatures que poblen les ciutats (potser part del meu odi cap a elles es deu a la seua preferència pels centres urbans). No em sabrien mal matances indiscriminades, holocausts colombaires que sembraren de cadàvers l’asfalt. Però han estat sempre ahi, sempre fins que vaig decidir vindre on no apleguen les aigües del Mediterrani, i no m’havia donat conter mai.

Des del meu balcó al centre d’Alcoi els veia viure i criar a l’església de Sant Francesc: un espectacle del tot desagradable. Tenia les persianes del pis plenes de merda de colom i quan estenia els llençols els entrava amb records deixats caure per ells, rates voladores. Molt abans d’això, quan encara anava a escola, recorde els gitanos acaçant-los baix la mirada del bust de Joan Valls: després feien arròs amb ells. Anar a donar-los menjar a la Glorieta, córrer espantant-los per la Plaça de Dins mentre esperàvem que la mare acabara de passar consulta i tornar al poble.

Els caps de setmana que hi havia tir de colom, a la vora del Serpis, deixar-los eixir de la gàbia i PAM, a terra i mirar on havia caigut. I els hòmens vestits de verd, i el soroll de l’escopeta, i el mal al muscle, i la taula parada amb vi sense dones ni xiquets, i no soltar la mà del uelo. I ací no hi ha coloms, no.

Les passes sense rumb acabaren a una llibreria perfecta amb llibretera perfecta inclosa a la città alta. Els minuts corrien sense notar-ho parlant de La piazza del Diamante de la Rodoreda i del seu enorme èxit a Itàlia: vaig eixir amb el llibre en la mà a l’hora de dinar.

Quimet, Natàlia, els coloms.

“Salii in terrazza a respirare. Mi accostai alla balaustra dalla parte della strada e me ne restai lì quieta un momento. C’era vento. I fili di ferro per stendere la biancheria, arrugginiti per non essere stati usati tanto tempo, dondolavano, e la porta della soffitta, bam, bam... Andai a chiuderla. E dentro, sul fondo, pancia all’aria, c’era un colombo, quello delle lunette. Aveva le piume del collo bagnate dal sudore della morte, gli occhietti ottenebrati. Ossa e pume. Gli toccai le zampe, gli passai appena sopra il dito: piegate in dentro le dita chiuse a gancio. Era già freddo. Lo lasciai lì, quella era stata casa sua. E chiusi la porta. E riscei in casa.”

I un pensament per als meus estimats Cretins Comediants:

No diré quin il·lustre blogaire sentencià una volta: I ENS FAREM RATLLES AMB LES CANYES DELS CANNOLI!

Demà me'n vaig a passar uns dies al nord d'Itàlia

Ganes igual a zero.

Ha mort J. D. Salinger

...There's a boy who fogs his world and now he's getting lazy
There's no motivation and frustration makes him crazy
He makes a plan to take a stand but always ends up sitting.
Someone help him up or he's gonna end up quitting...

Dins de les lectures de pre-adolescència que van marcar inevitablement els anys posteriors, El vigilant en el camp de sègol va ocupar un lloc discret assignat més per tot el que havia sentit dir d’ella que pel que realment em va provocar al llegir-la. Que clar que vaig ser un poc Holden Caulfield i clar que tingué el seu paper en els meus dies de desoladora confusió juvenil, però res comparable al que tingueren altres que hui igualment m’aprofitarien per a poc més que apanyar alguna taula coixa o encendre la llar (però no ho faria mai, eh?).

Quan es mor algun escriptor o alguna cosa pareguda normalment em pega per rellegir-lo, revisar-lo o reloquesiga-lo, però en este cas crec que trauré més trellat si per als pròxims dies que passaré al nord d’Itàlia m’emporte els llibres de l’autoescola com a única lectura.

Els futurs

Quinze nanos de cinc anys cantaven la cançó de Puff el drac màgic, Puff Lohikäärme, acompanyats pel mestre a la guitarra. Hi ha una banda punk finlandesa que la versionen, els Klamydia, però jo no canvie per res la veu desafinada i tímida dels xiquets, els senzills acords sense amplificar, la lletra en esta llengua que intente aprendre. Els mirava i els haguera contat que quan jo tenia els seus anys, inclús quan en tenia alguns més, o què hòsties, fins i tot ara, la història de Puff em feia tanta pena que també podia plorar com el drac quan es queda sol. L’escoltàvem a casa als cassets de Paco Muñoz o del Grup de Folk i començàvem a prendre dolorosa consciència del créixer, sabent que créixer voldria dir haver d’abandonar els nostres Puffs. En certa manera, pel que als meus respecta, ara em done per satisfeta: com he explicat en altres entrades, vinc recuperant des de fa un temps somnis de infància aparentment absurds que mai haguera imaginat acomplir. He tornat al fons del mar per a buscar al meu drac màgic i pel moment no tinc cap intenció d’abandonar-lo altra vegada; sé que hauré de fer-ho en algun moment, però busque excuses per retardar-ho.

A un cançoner infantil que teníem venia junt a la lletra de Puff la imatge d’un drac que no s’assemblava gens al Puff que jo imaginava; a mi, a la ment, quan em venia Puff jugant a la platja m’acodia la imatge d’Elliot, altre dragó que m’omplí hores i hores dels meus primers anys. Elliot era el dragó d’una peli, Pedro y el dragón Elliot, gravada de ves a saber quin canal de televisió, que no em cansava mai de vore, que per a més inri viu a un poblet pesquer, cosa que inconscientment deguere també alimentar eixa part del cervell on viuen les coses que han (o no) d’ocórrer, eixa part que tant de temps va estar adormida fins que un dia va despertar-se rebentant-ho tot, amb tanta urgència, tan impetuosament, que no vaig saber controlar-la. Com explicar-los això si tenen quatre anys? Com explicar-los on es troba l’equilibri entre la realitat i el desig o com fer-los entendre que aplegarà el dia en que es faran grans? Quines són les claus per a obrir-los les portes al millor futur possible?

Davant de la pissarra, a la classe dels dotze anys, senyalava els límits espanyols pel sud i es sorprenien de la proximitat d’Àfrica, però dotze anys ja són suficients com per a entendre que el que sembla tan pròxim en realitat es troba molt lluny. El que els han mostrat séries com Los Serrano o Cuéntame (recentment estrenada), d’enorme èxit a Finlàndia, són tot el que sabien de l’Europa d’allà avall, i animada per la seua curiositat he tractat de respondre a tot el que volien saber. En mostrar-los una foto de Benidorm una espavilada rubieta ha alçat la mà preguntant si dins d’eixos edificis vivia gent. Sí, li he dit, viu molta gent dins, i ella s’ha quedat dubtant, com si no s’ho acabara de creure. El concepte de ciutat els és estrany i criats al caliu de la llenya enmig d’aquest bell no res, porten dins des de menuts certa consciència paisatgística i de respecte al medi que els envolta, sabedors de que la terra que xafen és la que els alimenta i sense ella no poden sobreviure. He gaudit enormement les hores a l’escola i pensava massa coses tornant a casa.

La docència és un dels meus futurs frustrats i cada dia em trobe més esperançada respecte al poder de l’educació. El que fa un temps m’haguera semblat una postura idealista sense cap base real, hui en dia se’m mostra útil i possible. El contacte amb altres maneres d’aprendre i ensenyar i l’adquisició progressiva de cert benestar personal que influeix directament en la meua manera de vore el món, han propiciat esta escèptica (no ens enganyem, a estes altures no vaig a deixar de pensar que tot és una merda i hauria fet millor de no nàixer i que directament ens podríem haver estalviat nàixer tots) evolució que qui sap com o de quina manera es vorà (si s’aplega a vore) materialitzada algun dia.

*La foto és del passat novembre, del meu viatge a Equador. No tinc fotos recents perquè des de que vaig tornar de les meues vacances fa un parell de dies no he desfet la maleta i el carregador de la bateria de la càmera deu estar al fons. Intentaré organitzar-me abans de que s’acabe la setmana, però m’han portat un escriptori nou a l’habitació i tinc l’armari fora perquè el nou escriptori m’ocupa casi una paret sencera i açò és una escampà que te cagues. Ha sigut un bon regal de benvinguda, al que tenia abans no em trobava còmoda, i m’esperen llargues hores davant d’ell.

I es fa de nit i no tinc res

I pense en una taula per a dos al Cagino, a Vilnius, mentre corre el vodka i la Liuba Nazarenko canta romanços russos, tristos romanços d’amors que acaben en hiverns a la tundra, d’enyors d’allò que encara no ha passat. I es fa més de nit encara.

Altres dones (sense gats)

Quan Minna m’ha dit que anàvem a ca Lenna perquè venia una dona a ensenyar-mos coses, i que hi havia altres dones de la contornà i preníem café i després podíem comprar he pensat immediatament en... sí, en que la dona en qüestió trauria d’una maleta roja un enorme surtit de fal•lus de plàstic i altres joguets d’interés i que la meua vida a Finlàndia es voria satisfeta també en este aspecte per al que encara no he acabat de trobar solució. Res més lluny de la realitat: quan hem aplegat a ca Lenna hi havia una dotzena de donetes, amb les respectives criatures, mirant el mostrari de bolssos, bijuteria i cosmètics; la dona que anava a salvar les meues llargues nits de soledat finlandesa ha intentat vendre’m una antiarrugues miraculosa, però s’ha contentat en que li comprara una polsereta.

M’agrada la companyia d’estes dones paridores que a la meua edat ja van pel segon fill, que es lleven a l’entrada de casa les botes plenes de la merda de les vaques i es fiquen el davantal per cuinar el dinar als marits, dones que pugen a cavall a trenta graus baix zero. Algunes han nascut ací, entre la neu i els arbres, altres han aplegat per faena, per amor,cap per gust; diuen que hi ha que estar boig per a voler viure ací, però al mateix temps asseguren no canviar-ho per res del món. Són dones valentes que es perden a les ciutats i que fan olor a llet agra i que no entenen de les decisions preses pels que estan als despatxos lluny d’ací, les dones que mantenen oberta l’escola que els han tancat, hàbils conductores de tractors i expertes mans per als pastissos.

Però jo les mire des de fora, des de lluny.

Els gats i les dones

Llegia ahir a la contra del Levante la història de María Luisa Álvarez de Lorenzana Oliag, vizcondesa de Barrantes, que a les esquenes porta una vida amb títols nobiliaris i temps millors dels que ara no li queda pràcticament res. Sola, amb aspecte de pobra grillada, arrastra cada dia bosses plenes de pinso per al mig centenar de gats que alimenta al centre de València. A la imatge em recordava a la pobra Conchita, que qui sabrà si haurà mort, que feia el mateix al centre d’Alcoi. Tots la veien carregada amb les seues bosses plenes de menjar per als seus xiquets, travessant el pont de Sant Jordí amb el gruixut abric granat que no coneixia el detergent des d’anys enrere. Me la trobava moltes voltes prop del meu piset a Sant Mateu i vam establir una relació cordial, de penjà a més penjà encara, que permetia junt a les salutacions alguns minuts de conversa. A voltes tenia pressa i em sabia mal deixar-la a mitges amb allò que tinguera que contar-me, encara que fora l’enèsima repetició de l’aparició de Sant Francesc a la impremta Hispania o la falta de consideració d’algunes de les dones del barri amb els gats, però si no la tallaves et podia tindre hores i hores de plantó al carrer xarrant-te. Molts dies coincidíem al quiosquet de Marcos, i era la pobra Elvira, ja morta, la que pacientment l’escoltava. El seu millor consol, però, eren els gats.

Al meu poble una dona acumula desenes de gats dins de casa provocant no poques molèsties al veïnat, que es debat entre la presa de mesures dràstiques i la recerca d’una solució satisfactòria per a tots, encara que açò resulte pràcticament impossible perquè si la raó està perduda la persona no pot raonar, i tractar de fer-ho no porta a cap lloc. Jo la veia a ella, un sac de pell consumida i ossos, els dits llargs i groguencs pel tabac, la mirada perduda i els cabells canosos i l’olor de pixum felí que em feia venir arcades, i pensava en com no voldria ser. La soledat i el desamor arramblen amb tot el que poden si un no els manté a ratlla i és absurda a estes altures la preocupació pel que podria passar, però els exemples recorden, adverteixen com imatges d’un futur possible. M’auela em deia que em casara per a no ser com la veïna d’enfront i jo l’escoltava dir-me que tot va començar quan a la meua edat la va deixar el novio per altra. Per a la majoria de dones de la generació de m’auela el quedar-se per a vestir sants era una desgràcia real, encara que el to tràgic que posava en parlar de la història de Rosa tinguera la mateixa teatralitat amb la que anys abans ens parlava de l’home del sac.

Dissabte al Babelia un article parlava de l’antologia de Maria Zambrano recentment editada per Galaxia Gutenberg, Esencia y hermosura, seleccionada per José-Miguel Ullán. Es conta que a la casa on la Zambrano va viure prop de Ginebra la compartia no només amb el seu cosí i la seua germana, sinó també amb una trentena de gats. D’entre la correspondència que mantingueren ella i el pintor Juan Soriano, apareix l’extracte d’una missiva on la Zambrano pregunta: ¿Es que si yo hubiese tenido a mi lado una persona, un hombre seguramente, que me hubiera amado como se debe, o si mi hermana, tendríamos estos gatos en sustitución de otros todavía más tremendos?

Hi ha pocs animals que em resulten més detestables que els gats. Per què és refugien en ells les dones amb lo bonicos que són els pericos? Em dol en l’ànima dir-ho perquè si em deixaren em dedicaria a arreplegar totes les criatures desvalgudes no humanes que m’anara trobant per ahi, però amb els gats, siga per la visió durant anys de la destrucció de la meua veïna que a més gats menys trellat, siga pel que siga, no puc, i lluny de remetre, des de fa un temps (a mi, abans, els gats m’agradaven) esta mania m’augmenta. La pena que no em cure un home miraré de curar-me-la amb un gos, però si algun dia em veuen amb un gatet entre els braços comencen a pensar malament perquè serà que les coses estan realment fotudes: directament porteu a que em tanquen.

Servidora dona les gràcies a l’Allau per descobrir-li la cançoneta esta de la Carmen Consoli.

Fa un any feia més d’un any (i de dos i de tres) que no somiava

Recuperar les il•lusions un tant puerils que ara em mantenen viva no ha estat fàcil; al camí he hagut d’anar deixant coses de les que mai imaginava arribar a desprendre’m, altres desitjos entre els que he hagut de triar, amb les degudes pèrdues que tota tria porta. Ara també, he de dir, no dubte de les meues decisions, les sé encertades i això és tota una (gran) novetat. I si en algun moment es revelen equivocades encara estarem a temps de canviar de rumb.

Sempre he cregut que la inflexibilitat era una virtut, que una fermesa en les conviccions és admirable i que mantenir una postura fins a les últimes conseqüències honra a qui ho fa. Però entre tot el que he aprés els últims mesos, si hi ha alguna cosa important és que les gàbies i els lligams ens els creem nosaltres, les idees, els amors, els pobles, no ens fan signar un contracte perpetu en el moment en que a ells ens unim. La realització dels meus somnis ha passat pel trencament, per la renúncia a elements inicialment inamovibles per a mi, elements als que durant anys no només he sigut fidel sinó als que també m’havia promés fidel per sempre.

Quan hui aterrava a Helsinki m’ha envaït la sensació de benestar i calidesa que només coneix qui després d’un temps d’eixili torna a casa. Torne a casa, això és el que he sentit. I no hi havia la culpa pesarosa d’altres ocasions, la culpa per la traïció que abans em feia dubtar. Només, al braç, ja gravat a la pell per a sempre des del passat dilluns, la imatge de les paraules que no voldria oblidar, el record encara encrostat que per molts quilòmetres, per lluny que estiga, em marcarà un nord que no és aquest, que és aquell del que vinc i que en altres temps també va ser somni. I qui sap si, algun dia, el recuperaré com he fet amb els que em parlaven de boscos gelats, d’altes muntanyes, de inacabables oceans.

Rioja amable

El següent post és llarg i avorrit honorant aixina l'actitut tranquil·lota i relaxada que està caracteritzant la meua setmana de vacances de la que demà és l'últim dia. Si volen fotos de xicones nuetes o de xicons ensenyant el pardal o cròniques roses de les llargues nits sota les faroles o dels inacabables matins de ressaca vagen a altre lloc: este blog ha assumit definitivament la inadaptació social de pandereta de la que fa gala en els últims mesos la seua propietària. I a qui no estiga bé que el tanquen.

L’autobús

El caràcter improvisat de la meua escapada a les terres riojanes on tots els pobles tenen frontó junt a la indecisió que vaig mantenir fins a última hora feien de l’autobús única opció de transport i, acabada de passar l’odissea de vindre des de Finlàndia (necessite pa aplegar a L’Alqueria dos dies de trens i avions i cotxes), això de clavar-me sis o set hores per carretera no em feia massa gràcia. Al remat, va ser un plaer.

Uns preus més que barats, absència de controls de seguretat de cap tipus i bona combinació horària han convertit les línies de llarga distància entre el nord peninsular i el Llevant en reducte de personetes sense massa recursos que feren de l’autobús una sort de reflex de la societat que ens ha tocat, on edats i nacionalitats es barrejaven damunt dels seients: una escandalosa família gitana darrere, una dona àrab coberta fins als peus al meu costat, davant un negre i un xinés, a l’altra fila una senyorota de monyo cardat feia fotos a la criatureta de poc més d’un any de la xica boliviana que hi havia davant seu. La dona del monyo cardat va rebre una cridada i va dir a qui es trobava a l’altre costat del telèfon que quin xiquet més guapet tenia davant, que qué guapa era la dona del costat amb la que no podia parlar perquè no sabia res d’espanyol però que ella li parlava igual i la romanesa somreia. Darrere una dona colombiana explicava a l’espanyola i a la boliviana com havia criat al fill, la romanesa mirava i somreiat. Pensava en com eren de diferents els seus i el meu exili, però que en el fons és el mateix desig d’una vida millor el que ens ha portat fora de casa.

La dona del monyo cardat i la romanesa no s’entenien però compartien un paquet de galetes, i em va semblar un gest molt tendre, no sé com dir-ho, com la frase de Joaquín Font quan la seua filla li conta que Alvarito s’ha suïcidat a Los detectives salvajes, una cosa com la volta que vaig vore a un xiquet diguent-li a sa mare “Mamá, ¿ese hombre es especial?” mentre assenyalava entre admirat i acollonit a un barbut i brut borratxo. Potser no entenguen el que vull dir, però la relació entre uns i altres moments és ben senzilla: em commouen, em commouen i em fan pensar en esperances d’alguna cosa.

De gent i cels

Camí del refugi de Pradito Gil on faríem nit, a la comarca del Camero Viejo, vam passar per Ribafrecha, poble que amprat per San Bartolomé ha vist desaparéixer alcaldes o rectors i que acumula fama estranya i llegendes urbanes dignes de ser novel•lades. Natallica, una jove americana afincada a Logroño, es dedicà a arreplegar les negres històries que rodegen Ribafrecha i les va presentar el passat any a un fanzine. No vam parar, per si de cas.

On sí férem parada abans del refugi fou a Soto en Cameros, on Marta ens oferí una infusió pixaora a més de càlida conversa. Exiliats de ciutat als pobles on ja ningú volia anar, el desig de viure a i de la serra; Marta em conquerí per lo autèntic del seu somriure i per la manera en que menejava la grassa del porc bollint al foc. Tenia bosses i bosses al costat de la nevera que quan tornàrem per acomiadar-nos al dia següent ja havien quedat reduïdes a base futura per a cremes i ungüents varis, fórmules de bruixeta bona que ens regalà un pot de melmelada de tomaca feta per ella B-O-N-Í-S-S-I-M-A. Prop del Cristo que demanava ser contemplat hi havia el forn tancat, però en tocar a la porta el forner va eixir a vendre’ns un parell de barres que farien més delicioses les properes menjades.

Al refugi de Pradito Gil ens esperava la llar per a encendre, una vella taula de fusta i el sopar com el dormir a la vora del foc amb la remor del riu propera. Ja era de nit i no va ser fins al matí que vaig vore que habitàvem un bosc de conte on entre els faigs s’amagaven porcs senglars i cérvols i pardalets que cantarien al sol. Feia molt de temps que no veia amb tanta claredat el cel, tantes estrelles.

Cerro Castillo

Vam pujar al Cerro Castillo (1688 metres) des del nostre refugi-llar provisional on no m’haguera importat quedar-me a viure encara que tinguera que cagar al vol tots els dies o baixar al riu a llavar els plats. El pa torraet amb la melmelada de la Marta que ens férem per a esmorzar ajudaren especialment als últims 150 metres on la neu aplegava als dos pams en alguns trams i feren dolç el camí que precedia al cim, la senda a la fageda, les parades per a mirar amb deteniment un carbonero que cantava, una cagada de rabosa, el rastre d’un cérvol o un porc senglar. El millor premi, les galtes en salseta a la tornada acompanyades d’un bon vinet.

San Román de Cameros, Velilla i Arnedillo

El bar de San Román de Cameros fou l’escenari on sentar-nos i decidir la millor opció per a passar la nit. Bar de poble, bar dels de sempre, bar on només hi havia hòmens, bar on una maniseta resava “Si bebes para olvidar paga antes de empezar”. Després del café vaig fer al frontó els meus primers colps de pilota de mà a la seua manera, passejàrem els carrers deserts de San Román de nit i un gos ens va acompanyar fins que tornàrem a la furgoneta, mirant-nos amb cara de pena quan deixàvem el poble, com si volguera que ens quedàrem més. I clar que m’hauria quedat, i no només pel gos.

Tornàrem a Soto en Cameros, a ca Marta, i d’allà a Velilla, poble que havia estat abandonat i que han recuperat els últims anys personetes cansades de la ciutat somiant la vida al camp probablement perquè mai en la seua vida l’han tastada i no saben de la seua cruesa (i tampoc els importa massa ni la coneixeran, van a viure a la serra amb totes les comoditats de la ciutat). Cal aplaudir les iniciatives d’este tipus dedicades a la repoblació, a la recuperació de l’agricultura i la ramaderia, però no puc evitar vore en algunes actituds una evident aparença sense cap fons ferm, només l’acatament d’una mena de moda que amb el temps canviarà com fan les modes sempre, ideològiques o del tipus que siguen. Era tard quan aplegàrem a Arnedillo a submergir-nos els cossos en les tolls amb aigües termals d’allà i posàrem amb la furgo camí d’un lloc on aparcar-la i dormir.

Dinosaures!

Ens mirava una reproducció de ves a saber quina espècie al jaciment a prop d’Enciso. Les constants aparicions de noves petjades han convertit la Vall del Cidacos en una mena de parc juràssic on diverses rutes per sendes perfectament habilitades ens mostren les petjades dels temps en que habitaven allà els bitxos estos. El meu major interés, lamentant-ho molt, era menjar-me uns ous fregits, cosa en la que vinc (venia) pensant des de que vaig aplegar de Finlàndia. A la casa rural La Casona del Dinosaurio, a Enciso, vam omplir les panxes i ens vam alegrar l’ànima amb la notícia de portada del periòdic riojà per excel•lència: la pilota tornava al frontó Adarraga, a Logroño. Per la força i fidelitat de l’afició riojana i basca, per l’espai als mitjans i als bars que es dedica la pilota, bé faríem els valencians en mirar cap al nord i mirar-nos al seu espill.

D’una punta a l’altra, acabàrem la vesprada a un dels millors museus dedicats al vi del món: el Museo de la Cultura del Vino de les bodegues Dinastía Vivanco, a Briones. Impressionant, no se’l perguen si tenen ocasió. Vam aplegar un poc abans de les quatre i a les sis tancaven i encara no ho havíem vist tot!

Because I haven’t got one ...

Sonaven els Smiths, sonava Neil Young camí de Logroño. Rapinyaires feien capritxosos recorreguts al cel buscant damunt quin pobre animalet deixar-se caure, l'últim dia a La Rioja on vaig canviar el foc de la llar pel calor humà, el dels bars de La Laurel on anar omplint-se mosset a mosset. A La Mayor el Bar Iturza tenia un bany Trainspotting i del Sebas em vaig emportar un calendari que quan torne a estar a Finlàndia em recordarà estos dos dies i mig en que vaig ser feliçment riojana.

El que realment importa

Un pot vore món, anar ací i allà, amunt i avall, assomar-se a una enorme esquerda de gel o al fons d’un barril de vi. Un pot morir-se de tanta bellesa davant d’un paisatge o creure que només la mar serà suficient, però sabem que no és cert. El que realment conta, el que fa especials els llocs que xafem, aquest en la carretera que s’allarga i no se m’acaba, són les persones que els habiten, les persones que durant uns quilòmetres m’acompanyen, que durant uns dies m’abracen, per a després deixar-me seguir avant.

I una última aclaració

M’haguera agradat fer una crònica molt més extensa, molt més completa, del que han sigut els últims dies, però ara, acabada d’aplegar al meu poble, m’espera un dinar al temple gastronòmic alcoià, el Restaurant Lolo, i abans tinc una maleta plena de roba bruta de fang per a desfer i altra buida de roba neta i llibres que em caldran per a tornar a altre nord, el que sent més meu, el diumenge.

Paella filandesa

El Mundo m’ha donat esta matí una bona notícia i l’excusa perfecta per a fer del meu comiat a Finlàndia (no definitiu, aclare) un destrellat gastronòmic, un comboi culinari que ha convertit la casa un paradís d’olors familiars, de saborosa antesala als pròxims dies en la terreta. La notícia en qüestió ve a dir que tampoc és tan roín tindre el cul com una plaça de bous, i a servidora, que no és precisament una sílfide, li han arreglat el dia.

A l’esmorzar hem fet café de de veres i pa amb tomaca, el dinar han sigut ous fregits deixats caure damunt creïlles amb pernil i a les postres he fet un flam de mandarina valenciana passat de Cointreau (els finlandesos pequen de dipsomania) que ha enamorat a un veterinari de vaques (i a canvi de fer-li’n altre li he demanat que m’avise al pròxim part d’una vaca que tinga, perquè és una cosa que em fa molt de goig vore de prop, una vaca parint), però el vertader repte ve ara, ja que per a la nit he de fer una paella sense paella ni paeller, sense fessols de la pelailla ni bajoquetes però amb un conill del bosc del costat, acabat de traure d’una bossa del congelador on posa la data de defunció, fa uns mesos, i el nom de l’escopeta amb que el van caçar (no sé si és perquè vivim al camp o si l’afició a les armes és una cosa generalitzada a Finlàndia: encara no he conegut ningú que no tinga per lo menos tres o quatre escopetes a casa).

El meu empadronament a un poble d’ací, esta traïció a la paella valenciana o el haver convertit la sauna en un element imprescindible a la meua vida em fan plantejar-me massa coses.

No és només una recomanació: NOBLES SENSE TÍTOL

És l’alegria de quan estàs lluny i unes lletres parlen d’això que portes dins des de fa tants anys, una passió atàvica pel que no és només un esport, desgraciat el que només veja eixa part. Podria assegurar que fins que no vaig ser majoreta, potser fins que es començaren a retransmetre les partides per la televisió valenciana, que no vaig prestar una atenció real al joc sinó que el meu interés era principalment l’observació dels homenots rossegant l’extrem dels caliquenyos i l’ambient tens però festiu que es vivia al trinquet. A les partides televisades no es sentia des de casa el parlar de la gent o l’olor del fum, i això obligava a tindre mentre les seguia el cabet en la feina, d’ahi em ve l’interés en el joc en sí, tot un plaer especialment quan allà estava per a comentar-les Vicent Tavallo que en pau descanse.

Roget I ho explica perfectament al seu article al Pica'm. Eixos moments a l’escala, al bar abans, són els que no hi ha que perdre, els que no deuen diluir-se en el procés d’evident ressorgiment de la pilota valenciana al que assistim en els últims temps. Les xiquetes es folraran les carpetes d’anar a escola amb fotos dels jugadors més guapots; l’adolescència sempre de natural idòlatra penjarà pósters d’Àlvaro a les parets de l’habitació com farien amb qualsevol estrella del rock; les pilotes podran ser de plàstic i els trinquets blaus o de colorins, però sempre hi haurà un ti Pep sentat amb les cames obertes traguent fum per la boca, alié a normativa antitabac i al pas del temps. I nosaltres, tots i totes, que ho puguem vore!

A la imatge, bajoquetes de la tia Reme al trinquet del meu poble a l'última partida que vaig vore el passat setembre abans d'anar-me'n a Equador (a Equador en vaig vore unes quantes però a la seua manera). La ti Reme vingué directa del bancal al trinquet amb la bolssa plena i quan acabaren (Waldo i Morera contra Juan i Moro) em va dir OBRI EL BOLSSO i em va clavar grapat de tot.